Actuació de Mata Hari al 1905
Actuació de Mata Hari al 1905

No va ser gens fàcil per Greta Garbo ficar-se en la pell de Mata Hari en la pel·lícula sobre la seva vida que es va estrenar al 1931. Havia d’interpretar un dels personatges més misteriosos de l’Europa contemporània. Un personatge que inventava diferents versions de la seva vida, seduïa a militars i polítics pels cabarets de tota Europa, i passava informació com a agent doble durant la I Guerra Mundial. Mata Hari va forjar-se una imatge de femme fatale que li va permetre manipular els principals agents d’espionatge durant la guerra.

Tot i ser molts els misteris que envolten aquesta figura, la seva història és vital per entendre la importància de l’espionatge als inicis del segle XX, així com treure a la llum el paper de les dones durant la I Guerra Mundial. No és estrany, per tant, que Mata Hari sigui un personatge clau en la cultura popular relacionat amb la feminitat l’espionatge, i els mites exòtics.

De Margaretha a Mata Hari

Nascuda al 1876 a Leeuwarden (Holanda), Margaretha Zelle va viure en una família acomodada fins als 18 anys, mentre es formava per ser mestre. Al 1885, però, es va casar amb Rudolf Campbell Mac Leod, oficial de l’exèrcit holandès. Poc després es va establir amb ell a Java i Sumatra, ambdues colònies holandeses. Allà, a més de tenir dos fills (un dels quals va morir enverinat per la seva mainadera), va aprendre les exòtiques arts del balls folklòrics orientals que li donarien tanta fama en tornar a Europa.

Quan, al cap de cinc anys, el matrimoni es va separar  (principalment per l’addició de Rudolf a l’alcohol), Margaretha s’estableix a Paris. Allà es troba amb una capital francesa que és bressol i epicentre de la modernitat europea. Allunyada de la seva filla, de la qual havia perdut la custodia al tornar a Europa, decideix treure profit dels balls que ha aprés durant els darrers cinc anys, i comença a ballar en petits locals de la capital francesa. Per vendre millor la seva figura, va inventar-se un personatge que poc a poc aniria agafant importància i acabaria sobreposant-se a l’autèntica Margaretha.

Mata Hari al 1906:
Mata Hari al 1906

Així es com va començar a donar-se a conèixer com a Mata Hari (“ull de l’alba”, en idioma malai). Va forjar una història fictícia sobre els seus orígens, afirmant que era una princesa de Java a la qual de petita li havien estat revelats els secrets de les danses orientals. El seu atreviment per despullar-se –quasi- del tot mentre avançaven els espectacles i la seva gran habilitat per les danses hindús, balineses i javaneses la van fer anar agafant reputació entre la alta classe parisenca. Ràpidament la seva fama la portaria a ballar als millors locals d’Europa (diuen que va arribar a cobrar 1.000 francs per cada vetllada-uns 600 euros en l’actualitat). No va trigar massa a convertir-se en un autèntic mite, una femme fatale coneguda a tot el continent.

Mata Hari a Amsterdam al 1915
Mata Hari a Amsterdam al 1915

Amant de les passions i del luxe, va mantenir relacions sentimentals amb diferents militars que freqüentaven els locals on ella actuava, així com importants polítics de la època. “Estimo als militars. Els he estimat sempre i prefereixo ser l’amant d’un oficial pobre que la d’un banquer ric”, és una de les frases amb la que més se la recorda. Aquesta afició a relacionar-se amb personatges influents, ja fos plaer o amb interessos amagats, va ser la que li va permetre viure entre el luxe quan Europa s’enfonsava en la misèria i, al mateix temps, la que la conduiria inevitablement cap a la seva mort.

De ballarina exòtica a l’espia H-21

Mata Hari va tenir la mala sort de trobar-se a Berlín quan va esclatar la I Guerra Mundial el 1914. Va acudir-hi convidada per un oficial en motiu d’unes mostres militars a la zona de Silèsia. Poc després, mantindria una relació sentimental amb Krämer, el cònsol alemany a Amsterdam i cap d’espionatge del seu país durant la guerra. Krämer no va trigar gaire a proposar-li que aprofités els seus contactes i les seves arts seductores per passar informació als alemanys. A canvi, òbviament, d’una gran quantitat de diners. Així és com Mata Hari es converteix en l’agent H-21.

Imatge de la detenció de Mata Hari al 1917
Imatge de la detenció de Mata Hari al 1917

Posteriorment, Mata Hari també va passar informació a l’exèrcit francès, però aquí és on els fets es tornen poc clars. D’una banda, quan els britànics van alertar als francesos de la proximitat de Mata Hari amb l’exèrcit alemany, George Ladoux, cap de la Deuxième Bureau (el servei d’espionatge de l’exèrcit francès), va decidir interrogar-la ell mateix. El propi Ladoux va afirmar, sense poder-ho provar, que Mata Hari havia confessat ser espia dels alemanys, i que li havia ofert els seus serveis com a doble agent per compensar la traïció. D’altra banda, i contradient la versió de Ladoux, Mata Hari va afirmar durant el seu judici que va ser el mateix Ladoux qui va oferir-li a ella la feina com a espia i que ella va acceptar per poder ajudar econòmicament al seu jove amant (un soldat rus de 21 anys que havia quedat cec d’un ull durant una batalla).

Fos com fos, el cert és que Ladoux va enviar a la famosa ballarina a Madrid per obtenir informació d’un oficial alemany que es trobava a la capital espanyola. Aquest, al cap de poc, va enviar un missatge a Berlín afirmant que havia obtingut informació de l’agent H-21. Els francesos, que van interceptar el missatge, van relacionar ràpidament aquell nom en clau amb el de Mata Hari. Finalment, el 13 de febrer de 1917, Mata Hari va ser detinguda a l’Elysée Palace de París, acusada de doble espionatge i de traïció a França.

Com a anècdota, se sap que quan la van arrestar va demanar una mica de temps per poder dutxar-se, i que va aparèixer despullada i va oferir bombons en un casc prussià que li havia regalat feia temps un militar alemany. L’estratègia, aquests cop, no va funcionar.

Judici i condemna

El judici va ser un pur tràmit que amb prou feines va durar 45 minuts. En plena I Guerra Mundial, Mata Hari era tan sols una acusada més, una víctima de la conspiració. La seva mort suposaria un petit cop de moral pels francesos, una mica més de cohesió enmig de la misèria. Va ser acusada d’espiar per a l’enemic, i de causar més de 50.000 morts.

Tot això amb proves de molt poca validesa legal, entre les quals cal destacar un pot de tinta invisible que, afirmaria ella, formava part del seu maquillatge. D’altra banda, no es va permetre que el seu advocat pogués parlar amb els testimonis presentats per l’acusació, ni que les cartes que ella va escriure al cònsol holandès demanant clemència arribessin mai al seu destinatari. En altres paraules, el veredicte ja estava decidit molt abans de celebrar el judici.

Mata Hari. Es diu que pocs soldats van encertar el tret.
Afusellament de Mata Hari. Cal recalcar la dignitat amb la que va voler morir: va negar-se a ser lligada i a que li tapessin els ulls. Abans de morir, però, es va acomiadar del món llançant un petó als seus botxins. Un petó sense rancor, ple de compassió. Ben pocs van encertar el tret, diuen.

Finalment, Mata Hari va ser condemnada a mort. Va ser afusellada a la fortalesa parisenca de Vincennes el 15 d’octubre de 1917. La seva mort va tenir molt ressò en la premsa, comprensible tenint en compte les passions que despertava allà on anava.

Aquest va ser el solitari final d’una de les espies més famoses de la Història que, en realitat, era tot el contrari, ja que un espia es caracteritza per la discreció i la moderació. Tant en l’amor com en l’espionatge, Mata Hari va voler jugar a dues (si no més) bandes. Aquesta va ser la seva virtut i la seva perdició. Més enllà dels fets no sempre prou clarificadors, el discurs moral que envolta la seva figura segueix vigent.

Comprovant el cadàver de Mata Hari. Una víctima de l'hipocresia d'una època i de la guerra.
Comprovant el cadàver de Mata Hari. Una víctima de la hipocresia d’una època i de la guerra. França ja ho té això, com a Joana d’Arc, primer les maten i després les entronitzen de forma llegendària.

La seva sexualitat insaciable, les seves arts seductores i la seva afició als plaers terrenals de la Dolce Vita no van encaixar amb una societat conservadora, patriarcal i que volia ser exemplificant amb les conductes poc morals.

“Puta, sí. Traïdora, mai!”, es defensaria durant el seu judici. Malauradament, la seva fama i els seus contactes arreu del continent no van evitar la seva mort com una traïdora més. Una víctima de la guerra que va caminar indefugiblement cap a la seva tomba la tardor del 1917. Ningú no va reclamar el seu cadàver.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...