L’opi s’extreu d’una rosella. L’extensió del seu consum a tot el món ha donat lloc a guerres al segle XIX i a un reguitzell de prohibicions que van tenir el deu punt d’inflexió a la Convenció Internacional de l’Opi de la Haya el 1912. El nom científic de la rosella en qüestió, papaver sommiferum, ja ens dóna pistes prou clares de la seva utilitat principal.

Magatzem d'opi a Londres de la British East India Company a mitjans del s.XIX (font: wikimedia)
Magatzem d’opi a Londres de la British East India Company a mitjans del s.XIX (font: wikimedia)

Les primeres referències

La presència de plantes amb efectes al·lucinògens està documentat des de la Prehistòria.

S’han trobat llavors de roselles d’opi en jaciments del període Neanderthal. Fa 30.000 anys i també en túmuls funeraris del 2.400 aC. Al creixent fèrtil, cap al 4.000 aC els sumeris en parlaven als seus ideogrames com la “planta de la felicitat”.

Relleu egipci. Parella reial.
Relleu del període d’Amarna que ha donat lloc a diferents interpretacions: Akhenaton i Nefertiti, Smenkhkare i Meritaten, o Tutankhamon i Ankhesenamon
(Museu Egipci, Berlín)

A Egipte, l’opi era utilitzat com a anestèsic i els arqueòlegs han tret a la llum recipients amb la forma del capoll de la planta datats a l’Imperi Nou (segles XVI-XIII aC). Hi ha evidències de cultiu en abundància en època del faraó Akhenaton (segle XIV aC). Els jaciments de Xipre han donat fins i tot pipes de marfil i recipients cremadors de ceràmica, datats el 1.200 aC, que serien utilitzats per fumar l’opi.

Així les coses, sembla que els individus han vist la realitat amb un cert filtre des de ben antic. Coneixem el paper d’aquestes substàncies a l’antiguitat sobretot com a element medicinal i també en el món de l’endevinació. Això és, en àmbits de caire social, més que privats i és clar, controlats per pocs individus.

Deesa Minoica amb roselles al cap (s. XIV-XIIaC, Creta)
La deesa de les roselles és una representació en terracota d’una divinitat femenina amb roselles al cap. Trobada al santuari de Gazi a Creta. S, XIIIaC
(museu arqueològic d’Herakleoin, Creta)

A la mitologia del món grec

Ja a Grècia, a Creta s’hi han documentat figures humanes d’argila d’època micènica (segle XIII aC) decorades amb roselles. També segells amb figures humanes amb aquestes flors a la mà. Aquestes figures poden estar relacionades amb Hipnos i Sommos, divinitats del son representades també amb la rosella.

La mitologia grega conta que la mateixa deessa de la fertilitat Demèter, cercant la seva filla Persèfone, arribà a un indret anomenat Mekone on conegué i experimentà els efectes de la planta. Mekone significa “ciutat de roselles” i ha esdevingut el mot grec per definir l’opi.

La rosella era el símbol de Demèter. Ja en temps d‘Hesíode (segle VIII aC), les dones casades i sense fills lluïen penjolls i agulles amb la forma de la rosella, mentre que els enamorats provaven d’endevinar el bon futur de la relació trinxant roselles seques amb les mans i escoltant-ne el soroll.

El mateix Homer conta a l’Odissea com Helena de Troia serví opi dissolt en vi a Telèmac com a preparat per a “oblidar els seus mals”. Virgili no podia ser menys i a la seva Eneida, també la hi esmenta.

A la història clàssica i la medicina

Heròdot, al segle s V aC, explica que els escites, un poble de més enllà de la Mar Negra que arribà a la zona de l’actual Bulgària, posaven les llavors de cànem sobre pedres calentes. L’escalfor de les pedres produïa vapor que es concentrava dins la tenda per inhalar-lo.

En una cronologia similar, Hipòcrates en parla com a fàrmac per pal·liar el dolor. L’emprava mullant-ne una esponja, barrejat amb mandràgora i herba queixalera.

Segell micènic amb Persèfone amb roselles a la mà (1500aC)
Reproducció d’un segell minoic on hi apareix un personatge (identificat amb Persèfone) amb tres roselles a la mà. 1500aC
(Museu arqueològic d’Atenes)

En un altre àmbit, els malalts eren atesos a les estances de l’Asklepeion de l’illa de Kos o al santuari d’Epidaure al Pel·loponès. Se’ls tractava amb drogues. Era sota els seus efectes, que afirmaven haver rebut la visita durant la nit del mateix Asclepi, déu de la medecina, qui els indicava què calia fer per a curar-se. Normalment, una donació al temple.

Els metges grecs creien que la planta era d’origen diví i se li donava diversos noms prou eloqüents. Molien la planta sencera i n’utilitzaven l’extracte. Heràclides de Tarent, metge personal del mateix Filip II de Macedònia (pare d’un tal Alexandre el Gran) en defensava obertament l’ús com a calmant.

Al post L’oracle: segons… s’hi explica que la Sibil·la del santuari de Delfos estava sota els efectes de narcòtics quan “endevinava” el futur.

Per tot plegat, queda clar que l’ús medicinal de l’opi a Europa s’endega a Grècia amb una clara influència egípcia. També a l’Àsia central hi ha evidencies de la seva preparació i consum en grans quantitats. La Mediterrània oriental fou la porta d’entrada de l’opi a Europa, de manera que ja a la nostra era, es podia trobar als mercats romans com un producte més. Sense restriccions de cap mena.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...