Trampa de la mel.

Fa ja 25 anys que el servei secret per antonomàsia de l’antiga Unió Soviètica, el KGB no existeix, però els seus antics agents ocupen importants llocs en empreses i en l’administració de la Federació Russa. Molts van començar a treballar pel FSB (Servei Federal de Seguretat Rus), fundat el 1995 com l’hereu natural del KGB. De fet, d’aquesta antiga agència soviètica procedeixen la majoria de funcionaris, diputats, senadors i directius de corporacions estatals als quals el títol de “txequistes” (antics treballadors del KGB) no només no els va impedir ascendir políticament, sinó que fins i tot els va ajudar a obtenir un gran botí a principis de la dècada dels anys 90, amb Boris Yelstin al poder.

Aquest model s’ha repetit en altres estats ex-socialistes de l’esfera soviètica, com Romania, Bulgària i Hongria, on antics aparells dels serveis secrets van mantenir el seu poder, camuflat en grans empreses estatals privatitzades i com no, mantenint els seus càrrecs dintre l’exèrcit i la policia, ara, amb una façana democràtica i de servei a les noves autoritats.

El Comitè per a la Seguretat de l’Estat (nom oficial del KGB) era un destacament armat del Partit Comunista, un “Estat dins d’un Estat”

A finals dels 60, el KGB espantava a la nomenklatura soviètica, que gaudia de tot el poder i privilegis de l’estat soviètic. El KGB era tan poderós, que la majoria de membres del Politburó soviètic van escollir tenir-lo content i van dotar-los de grans pressupostos i sumes de diners molt importants, per portar a cap les peripècies més rocambolesques. Yuri Andrópov va passar a dirigir el KGB i aquest òrgan va començar a rebre tres vegades més mitjans i possibilitats que la resta d’agències competidores. Segons llurs estatuts, el KGB controlava també els òrgans del Ministeri de l’Interior, cosa que no podia no irritar aquest últim. A diferència dels Estats Units, el KGB era una gran teranyina de control interior i exterior, dintre i fora de la Unió Soviètica.

Qualsevol podia arribar a ser agent del KGB, un enginyer, un bibliotecari, un mecànic o un venedor de tractors. En el cas de les estructures legals era més senzill, perquè solien ocupar un càrrec diplomàtic oficial i gaudien del estatus de “diplomàtic”. Per exemple, el primer secretari d’una ambaixada soviètica sempre era un home del KGB, sense excepcions. El KGB no era diferent d’altres serveis especials del món, com la CIA americana, la DST francesa, el Mossad israelià o el mateix SAVAK, la policia secreta de l’antic xà de l’Iran, assegurava l’agent Alexander Mijailov, ex-treballador durant quinze anys del KGB al mitjà Russia Beyond The Headlines. El Comitè per a la Seguretat de l’Estat (nom oficial del KGB) era un destacament armat del Partit Comunista, un “Estat dins d’un Estat”, assenyalava Mijailov.

“Els talps i agents dobles no eren l’única eina per l’espionatge soviètic. D’altres estratègies eren la difamació, la manipulació, la contrainformació i la generació de falsa bandera”

El 1991 es va dissoldre el KGB al igual que ho feia l’URSS. Un any més tard, Vasili Mitrokhin, que va ser l’encarregat de custodiar els seus arxius des de la dècada de 1960, va desertar de la Rússia capitalista de Boris Ieltsin i, després de viatjar a la recent independitzada Estònia, on va contactar amb l’ambaixada britànica i li va lliurar, a canvi d’asil polític i una quantitat de diners mai revelada de forma oficial, ni més ni menys que més de 25.000 documents secrets. Des de llavors, aquests dossiers es guarden a la Churchill Archives Centre de Cambridge. Els britànics s’havien fet amb un bon botí, afluixant un cop més la cartera.

el_circulo_de_cambridge_ampliacion
Membres de l’anomenat Cercle de Cambridge, talps britànics al servei de la KGB.

La revisió d’aquests arxius va servir per desmitificar algunes històries llegendàries del món de l’espionatge. La principal de totes, la que va involucrar als cinc membres de l’anomenat Cercle de Cambridge. El formaven uns funcionaris de la Intel·ligència britànica (Kim Philby, Guy Burgess, Donald Maclean, Anthony Blunt i John Cairncross) que havien estat reclutats pel NKVD (l’antecessor del KGB) i que van treballar com a talps al servei de la Unió Soviètica des l’inici de la Segona Guerra Mundial fins al començament de la dècada de 1960.

Després de la Segona Guerra Mundial, un jove i brillant agent del MI5 (servei de seguretat britànic interior), Kim Philby, va rebre l’ordre de reclutar col·laboradors. El que els seus superiors ignoraven és que Philby era un doble agent al servei de la Unió Soviètica. Els seus escollits van ser tres amics seus de Cambridge: Anthony Blunt, Gary McLeod i Francis Burgess. Els tres eren cultes, elegants i… gais, a més de marxistes.

Richard Meier, sotsdirector de la Stasi, deia: “Els diners i el sexe mai fallen. Qui no cau amb un, caurà amb l’altre”.

Kim Philby els va utilitzar per seduir alts càrrecs que també eren homosexuals, i fer-los xantatge després sense cap tipus de pudor. La seva xarxa d’extorsió era tan àmplia que el famós escriptor d’espies, John Le Carré va dir: “El servei secret britànic semblava una agència de contactes masculins”. Quan les fuites d’informació van ser tan evidents com per intuir que l’organització estava plena de talps i espies, Philby i els seus amics van desertar a la Unió Soviètica. Allà van ser condecorats pel partit i el poble soviètic. Una trampa de “la mel” en deia Richard Meier, sotsdirector de la Stasi: “Els diners i el sexe mai fallen. Qui no cau amb un, caurà amb l’altre”.

melita_norwood_87_year_old
La britànica Melita Norwood, fou espia del KGB durant més de 30 anys al Regne Unit. Va morir l’any 2005.

També va sortir a la llum el cas de l’anglesa Melita NorwoodLa informació sobre Melita Norwood (el seu sobrenom era “Hola”) es va descobrir després que es permetés l’accés lliure a l’arxiu MitrokhinEl seu aspecte no podia ser més comú, però el seu lloc de treball era del tot cabdal: l’Associació Britànica de Metalls Preciosos d’Euston, a Londres. A la fi de la Segona Guerra Mundial aquesta organització es dedicava a investigacions secretes sobre les propietats de l’urani per encàrrec estatal en el marc del projecte de disseny i desenvolupament d’armes nuclears britàniques. Norwood va començar a treballar en l’associació a l’any 1937. A diferència de la famosa espia Mata-Hari, va ser una agent modèlica i difícil de desemmascarar. Durant els seus anys “de traïció” vivia en una casa adossada a Bexleyheath, al sud-est de Londres, amb el seu marit Hilary, professor de matemàtiques, cultivant verdures en el seu hort i criant a la seva filla Anita. Ningú sospitava d’ella en cap moment.

El seu pare era un immigrant de Letònia. Segons el diari Daily Mail, era un activista d’esquerres, però no tenia idees clares sobre la lluita del moviment. La mare de Melita Norwood era una sufragista simpatitzant de l’esquerra. Norwood es va fer membre del Partit Laborista Independent i posteriorment del Partit Comunista. Va ser reclutada pel KGB en una reunió dels Amics de l’URSS. Abans de jubilar-se el 1972 Norwood va aconseguir transferir materials sobre l’armament de les Forces Armades Reals. L’espia Norwood mai va ser jutjada perquè el Regne Unit no va voler revelar els secrets del seu armament i el servei d’intel·ligència britànic MI6 no va voler admetre el seu error garrafal. El públic general va conèixer la seva història el 1999, però, el seu passat no va afectar les relacions entre Norwood i els seus veïns. Més tard la ex-espia va explicar als periodistes que no volia fer-se rica espiant per l’URSS. El seu únic objectiu, segons ella, era establir la igualtat nuclear entre la Unió Soviètica i Occident.

Trampa de la mel.
“La trampa de la mel” agents secrets que seduïen als seus enemics. A la fotografia, la top model Bar Refaeli a la pel·lícula israeliana ‘Kidon’ (2013) interpretant a una espia seductora del Mossad.

Els talps i agents dobles no eren l’única eina per l’espionatge soviètic. D’altres estratègies eren la difamació, la manipulació, la contrainformació i la generació de “falsa bandera”. Com diu el lema: “Difama, que alguna cosa sempre queda”. El KGB (com altres tantes agències d’espionatge) va fer de la intoxicació i la manipulació informativa una de les seves principals estratègies. Els arxius confiscats al KGB revelen que l’agència es va esforçar especialment en fer córrer el rumor que el virus de la sida havia estat creat en un laboratori de Fort Detrick per ordre de l’agència rival americana, la CIA. 

Stalin va ordenar assassinar a l’actor John Wayne amb la intenció de deixar als nord-americans orfe d’un dels seus grans icones mundials.

L’operació va començar enviant una carta anònima a un diari de l’Índia anomenat The Patriot, en el qual algú que afirmava ser un científic nord-americà assegurava posseir indicis que el VIH havia estat creat artificialment. Ningú es va empassar aquella mentida de bon principi, els agents del KGB van reclamar llavors la col·laboració d’alguna personalitat que pogués donar-li un suport científic al muntatge. El triat va ser el biòleg Jakob Segal, professor de la Universitat Humboldt, a la República Democràtica Alemanya, i que anteriorment ja havia col·laborat amb la Stasi del seu país.

Els documents desclassificats no aclareixen si Jakob Segal era conscient que la història sobre si la sida havia estat creat per ordre de la CIA era una mentida orquestrada, o si realment ho creia així. Però la veritat és que el 1986, durant un congrés mèdic celebrat a Zimbabwe, va fer pública aquesta teoria conspirativa i va negar l’origen africà del virus, alhora que afirmava que havia estat fabricat el 1975 i que els responsables de la propagació van ser els reclusos que havien estat utilitzats com a ratolins de laboratori. Segal defensaria aquesta hipòtesi fins l’any 1995, quatre anys després de la dissolució del KGB.

“El projecte més delirant de la KGB de tots, fou el segrest del director de cinema Steven Spielberg”.

Els arxius del KGB també revelen l’existència de plans que mai van arribar a posar-se en pràctica. Plans rocambolescs de segrest de personatges famosos. Per exemple es va plantejar la possibilitat de mutilar (amputant-li les cames) al ballarí Rudolf Nuréyev després de la seva deserció de la Unió Soviètica el 1961, un cop molt dur per la moral del partit comunista. El mateix Stalin va ordenar assassinar a John Wayne amb la intenció de deixar als EUA orfe d’un dels seus grans icones cinematogràfics. El líder soviètic era un gran amant del cinema de Hollywood, i durant bona part de la seva vida, es passava hores i hores contemplant el cinema nord-americà, acompanyat de la seva camarilla. Encara que l’ordre va ser finalment anul·lada pel seu successor Nikita Kruschev. El projecte més delirant de la KGB de tots, fou el segrest del director de cinema Steven Spielberg després de l’èxit d’ET, per tal de dur-lo a l’URSS i forçar-lo a rodar un film de contingut antiamericà. 

Former Russian spy Anna Chapman arrives for the closing ceremony of the 36th Moscow International Film Festival, in Moscow, Russia, 28 June 2014. EPA/SERGEI ILNITSKY /LANDOV
Anna Chapman a la cerimònia de cloenda del 36è Festival de Cinema de Moscou Internacional (2014). Fotografia: EPA / SERGEI ILNITSKY / Landov

Quan el FBI nord-americà va detenir, el 27 de juny del 2010, a Anna Chapman a Nova York, el món va descobrir fins a quin punt les espies de veritat poden semblar-se a les agents encarregades de seduir de les pel·lícules de James Bond 007. Anna Chapman (Anna Kushchenko) va ser acusada de treballar per a l’Agència d’Intel·ligència d’espionatge exterior de la Federació Russa i va ser deportada a Rússia després de haver-se infiltrat en els cercles polítics nord-americans a fi d’obtenir informació sobre la política del president Obama i de la CIA davant l’estratègia nuclear iranià. “Cremada” ja com a espia, el govern rus va decidir utilitzar-la en la propaganda i com a icona sexual. Després del seu arrest, reconeixement de culpa, deportació, bescanvi i desmantellada la seva xarxa, va ser condecorada al Kremlin amb tots els honors pel president, Dmitri Medvédev. Es donava així el missatge que, malgrat les adversitats, Rússia no abandonava els que li són fidels, sobretot si eren joves i atractives.


Més informació:

La noche temática – La guerra de los espías – RTVE.es
Soviet files: KGB defector’s cold war secrets revealed at last
Cambridge Five spy ring members ‘hopeless drunks’ – BBC News

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...