Soldats hoplites a un ves ceràmic
Soldats hoplites a un ves ceràmic

Al segle VII aC es donà un canvi important pel que fa a la composició de l’exèrcit a l’antiga Grècia. La guerra deixà de ser tasca de les classes altes i dels aristòcrates. El comerç s’entenia cap a la península itàlica, Anatòlia i les illes. La prosperitat econòmica féu augmentar el nombre d’homes aptes per portar armes. La creació de les polis estengué entre els ciutadans sentit de comunitat. Això repercutiria directament en la mentalitat dels soldats i en una formació que passà a la història: la falange.

Restitució d'una falange en batalla
Restitució d’una falange en batalla

L’origen

La polis començà a fer-se càrrec de la panòplia i tots els ciutadans passaren a estar implicats amb l’exèrcit per convertir-se en hoplites. Tothom tenia la seva feina als camps, als tallers, i a l’estiu amb la “fresqueta” pròpia del Peloponès al juliol i l’agost, anaven a fer la guerra per tornar a casa a temps per la collita.

A Esparta però, la vida castrense no era puntual. Les tasques de l’agricultura les feien els esclaus (ilotes) de manera que els ciutadans es podien dedicar plenament a l’exèrcit. El sistema de l’Agoge preparava els infants des de petits i tota l’activitat de la polis anava dirigida a la preparació i entrenament militar. Els hoplites espartans estaven molt millor preparats i això donà lloc a un exèrcit molt superior al de les altres polis, fet que es feia palès en diversos aspectes.

Com tot a Esparta, sembla que l’origen de la organització de l’exèrcit cal atribuir-lo de nou a Licurg. Inicialment, reflectiria l’organització ja existent en d’altres àmbits. La tropa es dividia en tres germandats o tribus (pamphyloy, hylleis i dymanes), les mateixes que participaven al festival de la Karneia, un dels principals esdeveniments a Esparta. Aquesta estructura evolucionà i al segle VII aC, hi ha notícies que la falange estava organitzada en 5 pobles o obai, que encara es documenten al segle V aC amb uns 5.000 soldats en total.

Es donà una gran variabilitat en la composició de l’exèrcit segons les condicions de cada moment. Fins al punt que els ilotes també tenien el seu paper com a personal auxiliar. No lluitaven excepte en ocasions del tot excepcionals. Heròdot exposa la mobilització de fins a 35000 ilotes a la batalla de Platea com a suport d’un exèrcit de 5.000 hoplites. Els ilotes espartans eren els únics d’entre els esclaus de les polis que disposaven d’un equipament adequat per a la batalla.

L’organització militar

L’evolució de la demografia a Esparta afectava directament l’exèrcit. A finals del segle V aC, la crisi demogràfica era tan important que a la batalla de Mantinea (412 aC) l’exèrcit arribava només a 2.500 efectius organitzats en quatre lochagai de 512 homes subdividits en quatre pentekostys de 128 cadascun. Degut a això, s’accedí a una composició mixta de la tropa entre ciutadans i periecs (habitants de la perifèria del territori espartà sense l’estatus de ciutadans) per arribar a uns 4.000 soldats.

Un espartiata anava a la batalla equipat amb un casc (el més corrent era de tipus corinti, grebes de bronze que li protegien les cames, una cuirassa de fins a 5 centímetres feta per superposició de capes de lli, una llança d’uns 2 – 3 metres. de llargada, l’hoplon i una espasa curta. L’Hoplon era un escut circular d’un metre de diàmetre que era sostingut per la part interior amb una doble nansa al puny i al colze, de manera que seguia el moviment del braç.

Els hoplites es disposaven en formació, normalment de 12 línies de fons. Segons relata Tucídides al capítol 70 del seu llibre V, avançaven lentament seguint el so de les flautes i del pean o himne de batalla. L’escut de cada soldat cobria el flanc dret del company del costat, que el tenia descobert perquè hi portava la llança. D’aquesta manera, cada hoplita depenia de la posició del seu veí i la formació avançava en una massa compacta amb les llances per davant.

Donada la llargada de les llances, un hoplita de la quarta línia podia ferir un enemic abans que els dos fronts entressin en contacte.

Les tàctiques

Sovint, el sol avenç de l’exèrcit feia fugir els enemics però quan això no passava, els dos exèrcits entraven en contacte escut contra escut, fins que un dels dos fronts es trencava. És precisament en aquests moments de càrrega que la profunditat de les línies prenia més importància, tant per la pressió que es podia exercir sobre el front enemic com perquè les línies posteriors avançaven per a substituir les baixes i els soldats exhausts per la lluita en primera línia.

Casc espartiata.British Museum. Font: wikimedia
Casc espartiata de tipus corinti. British Museum. Font: wikimedia

Tàcticament i tècnicament, els espartiates eren molt superiors. Maniobraven millor i tenien més recursos que els hoplites de la resta de polis. Prova d’això és que els hoplites espartans eren els únics que a més de la llança, duien una espasa curta. Aquest fet és destacat, ja que requeria d’una preparació tècnica molt diferent respecte als hoplites de les altres polis, que només s’havien de preocupar de mantenir la formació i la llança en posició. També eren capaços de variar ràpidament tant la disposició de les línies de la falange com la orientació de l’avenç, cosa que els donava un avantatge indiscutible davant dels altres exèrcits.

Concretament a la batalla de les Termòpiles, Heròdot explica que les línies espartanes realitzaren maniobres molt complicades com simulacions de retirada. Aquesta maniobrabilitat era extremadament complicada per a la infanteria pesada, amb més de 30 quilos a sobre, suant dins el casc que els aïllava sonorament de l’exterior, amb la visibilitat sovint limitada per un núvol de pols i envoltats dels son propis d’una batalla. Era com moure 5.000 cecs i sords, i ho feien bé.

Tucídides explica un fenomen espontani que es donava en l’avenç de la falange i és que aquesta tendia a girar cap a la dreta. Això era degut a que la fila de la dreta, com que no estaven protegits per aquesta banda, virava lleugerament per no mostrar el flanc descobert a l’enemic.

Els exèrcits grecs acostumaven a entonar càntics durant la marxa cap al camp de batalla. És una mesura de cohesió però sobretot, ajudava els soldats a marcar el pas. Els espartant en canvi, marxaven en absolut silenci. La seva preparació els permetia de marcar el pas sense cap referència sonora. Només en entrar en batalla, seguien el so de les flautes i el peà o himne de guerra que cantava lloances a les glòries espartiates.

Els rituals jugaven un paper destacat a l’exèrcit, com a molts altres àmbits de la vida pública. Abans de determinades incerteses i per tant, també abans d’entrar en batalla, calia un indici de que l’acció a emprendre seria un èxit. Així, es realitzava una cerimònia propiciatòria (sphagia) en la que es feien sacrificis a les divinitats i un vident les interpel·lava per saber si hi havia bons auguris.

En la segona part de la cerimònia, es cantava el peà. A vegades, la sphagia es complementava amb altres mètodes, com l’observació del vol de les àligues o la hiera o endevinació per l’examen de les vísceres o altres parts de l’animal sacrificat. Aquests ritus tenien lloc quan l’exèrcit enemic es trobava ben a prop (a vegades, a menys de 200mts), just abans de la càrrega.

Un altre element propi dels hoplites espartans era la capa vermella o tribon, que identificava clarament la falange lacònica. Els abrigava del fred i l’empraven per dormir, però no l’utilitzaven en batalla.

La mentalitat espartana

L’aspecte psicològic era molt important, tant pels espartiates com pels seus enemics. La formació des de petits els duia a preferir la mort en combat abans que la vergonya de la rendició o la retirada. No era l’odi a l’enemic els que els movia, sinó que morir en combat ara una manera de viure. I els enemics ho sabien quan veien aparèixer els hoplites en silenci, enfundats dins els tribon i portant l’escut circular de metall polit amb la lambda pintada (inicial de “Lacedemonis”).

Escut espartiata de la batalla de Pilos (425aC)
Escut espartiata de la batalla de Pilos (425aC). Museu arqueològic d’Atenes

L’hoplon era un objecte gairebé ritual a Esparta, i la uniformització dels escuts fou poc a poc adoptat per les altres polis que fins al moment hi reflectien l’heràldica personal de cada combatent (tal i com passaria posteriorment als exèrcits medievals).

“Torna amb l’escut o sobre d’ell”. Aquesta formula s’atribueix a les mares espartiates en acomiadar els seus fills cap a la batalla.  Tornar amb l’escut era signe de victòria, ja que en cas de fugida o retirada, part de l’equipament quedaria abandonat per fugir més fàcilment. L’escut també era utilitzat com a llitera per a retirar els caiguts.

Un altre costum propi dels soldats espartans era portar el cabell llarg, que endreçaven curosament abans de la batalla.

La rendició, i la resistència fins la mort dels 300 espartans mentre cobrien la retirada de la resta de grecs a la batalla de les Termòpiles (490 aC) n’ha esdevingut la màxima representació. Fins al punt que ja a l’època, s’instal·là un text al mateix lloc de la batalla: “Estranger, anuncia als lacedemonis que jaiem tots aquí, complidors de les seves lleis”.

En aquest context, es donaren victòries com la de Platea (479 aC), on l’espartà Pausànies comandà les tropes gregues. O Marató (490 aC) davant els perses. O derrotes amb regust a victòria com el cas de les Termòpiles el 480 aC.

Monument commemoratiu a Leònidas a l'indret de la batalla de les Termòpiles (Grècia). Font: wikimedia.
Monument commemoratiu a Leònidas a l’indret de la batalla de les Termòpiles (Grècia). Font: wikimedia.

La fi de la primera falange

A partir de finals del segle IV aC va ser notable la participació de la tropa lleugera. Els peltastes eren soldats sense cuirassa, amb formació oberta o directament sense formació, que atacaven la falange llençant javelines. La falange no els podia seguir, perquè portaven massa pes, i no els podia fer front perquè estaven massa lluny. Aquest nou element va modificar l’estructura dels exèrcits d’infanteria pesada, que passarien a ser de composició mixta.

El 371 aC, l’exèrcit espartiata fou esclafat a la batalla de Leucra. Els tebans coneixien la qualitat dels hoplites lacedemonis disposats en 12 línies de fons. Sabien que a igualtat de forces, la victòria era impossible, i s’hi enfrontaren amb un exèrcit de 50 línies de fons. Van guanyar, però van haver de posar-hi un 400% més de recursos per derrotar Esparta. Això era Esparta.


Llegeix més:

Esparta (I): Peus de ferro
Esparta (II). De l’Agogé Espartana, a la Llei Wert

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...