Des que existeix la moneda com a element per facilitar l’intercanvi, el metall, especialment l’or i l’argent, l’ha acompanyat. Inicialment, perquè les monedes directament eren fetes d’un d’aquests metalls i tenien un valor directe; més tard van passar a tenir un valor en equivalència o financer, en tant que formaven part d’una economia sustentada per les riqueses d’un noble (una monarquia normalment) que avalaven, per així dir-ho, el valor d’aquella o l’altra moneda. Amb l’aparició dels prestadors, la cosa es va complicar. L’augment de les transaccions durant l’edat moderna feien molt pesat de carregar amb quantitats enormes i voluminoses de monedes, així que molts prestadors van especialitzar-se en desar en lloc segur els diners dels seus clients i a canvi, els deixaven una mena de xecs equivalents al valor desat. Era molt més pràctic, i reduïa el risc de robatori, tenint en compte la inseguretat d’algunes rutes comercials. Aquests xecs, o diner equivalent en paper, s’acabarien convertint en els bitllets o paper moneda que tots coneixem, avalats pels estats contemporanis.

Keynes, un dels millors economistes de la història. Va pronosticar que les imposicions de Versalles provocarien una altra guerra, i no es va equivocar. Era partidari de l'intervencionisme de l'estat, conegut per les seves teories com la del diner i el treball
Keynes, un dels millors economistes de la història. Va pronosticar que les imposicions de Versalles provocarien una altra guerra, i no es va equivocar. Era partidari de l’intervencionisme de l’estat, conegut per les seves teories com la del diner i el treball

Els prestadors, aviat es van convertir en grans banquers. Deixaven grans quantitats de paper moneda, a canvi del seu retorn amb interessos, en base als dipòsits que els seus clients havien fet. Aquest sistema tenia una limitació evident: només podien deixar una quantitat de diners igual als dipòsits que tenien. Si tenien 100 lliures, podien prestar 100 lliures i prou. Aviat, les gran necessitats financeres dels imperis europeus impulsaren una brillant idea en els banquers, que fins llavors tenien un negoci en interessos força limitat: com que ningú sabia realment la quantitat exacta de diners que tenien a la seva caixa forta, podien prestar més diners dels que en realitat tenien dipositat, i d’aquesta manera, rebre més beneficis per interessos per un diner que en realitat no tenien.

Des de quan els bancs són els amos de l’economia?

Aquest sistema és el que funciona fins al dia d’avui. I s’aguanta només per un motiu: sempre que tots els clients no vagin de cop a demanar que els reintegrin els seus diners. En els moments en que això ha passat (el pànic bancari), s’han produït greus crisis econòmiques. La diferència entre l’època contemporània i l’edat moderna, era que abans, si això es destapava li tallaven el cap al banquer, i ara els estats subvencionen amb diner públic als bancs perquè segueixin amb la ficció de crear diner del no-res.

Doncs des que el diner ja no té un patró d’equivalència mesurable en metall, entenguis or. I això no fa gaire temps que passa, el responsable de carregar-se un sistema que data d’època antiga, va ser el president nord-americà Nixon. El del Watergate. Ell tot solet, el dia 15 d’agost de 1971 va decidir que c’est fini a l’equivalència que marcava al dòlar,  el seu preu en or.

Les primeres passes per abandonar el patró d’equivalència de la moneda amb l’or i l’argent va ser després de la Primera Guerra Mundial, quan les necessitats de finançament bèl·lic dels estats, i de creació de moneda, van fer saltar totes les alarmes. Durant la crisi dels anys 30, amb el crac del 1929, apareixerien les Àrees Monetàries, zones al voltant d’una divisa forta que servia de referent, com la lliura o el franc. I especialment durant la Segona Guerra Mundial, es va acordar cercar un nou sistema, que va ser el patró de canvi d’or, o el que és el mateix, establir el preu d’una divisa.

Aquestes divises, que van acabar essent el dòlar i la lliura, garantien que es poguessin canviar quan es volgués per una quantitat equivalent d’or. Inicialment, 35 dòlars era igual a una unça d’or (28,35 gm). Des de la Conferència de Bretton Woods del 1944, fins el 1971, hi va haver un creixement continuat de l’economia mundial gràcies a la creença en la seguretat, del dòlar. Hom comprava dòlars a dojo com a assegurança d’inversió, pensant que tenia una equivalència en or. Especialment la derruïda Europa se’n va beneficiar d’aquest sistema, a través de l’OECE, i evidentment, els EEUU, que es van convertir en la potència imperial que és avui.

De Gaulle el 1969, ja gran, reunit amb Nixon en ple conflicte per l'equivalència del patró or i el dòlar
De Gaulle el 1969, ja gran, reunit amb Nixon en ple conflicte per l’equivalència del patró or i el dòlar

Bretton Woods va ser una guerra teòrica econòmica, l’anomenada per Benn Steil “Batalla de Bretton Woods”, entre el representant dels EE.UU Dexter White i el de la Gran Bretanya, John Maynard Keynes. Qui guanyà va ser White. Tot i que el més aclamat va ser Keynes, en realitat el seu disseny de model no va reeixir, i els nord-americans es farien, per exemple, amb el control del FMI. Una de les propostes de Keynes, qui volia evitar la preeminència de cap estat, va ser la creació d’una divisa mundial, el Bancor, que no va ser acceptada. Les idees de Keynes van ser menystingudes en favor de la Guerra Freda que ja es preveia.

El gran avalador d’aquesta idea va ser l’economista britànic Keynes, el qual preveia la creació d’un fons d’or internacional que no depengués de cap estat. Aquest seria l’organisme que regularia el canvi del patró. D’aquesta manera van néixer el  Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (actual Banc Mundial) i el Fons Monetari Internacional (l’FMI).

Tot va rutllar més o menys bé mentre els EEUU venien a dojo a tot el món, i el mercat europeu, devastat, només podia fer que comprar i comprar per a la reconstrucció. Europa es va inundar de Coca-Cola, McDonald’s, sopa Spam i pel·lícules de Hollywood. Als Estats Units, el consum derivat del nou estat del benestar i la creació de la classe mitjana, va crear la ficció que aquest sistema podia durar per sempre.

A finals dels 60 la situació va canviar. La guerra del Vietnam sagnava els EE.UU amb milions i milions de dòlars. A més, la balança internacional va canviar, per primer cop a negatiu. Paral·lelament, estats europeus com Alemanya començaven a treure el cap, fent del marc una opció més propera i segura que la divisa d’un estat en guerra. Van començar a haver-hi dubtes seriosos sobre si realment a Fort Knox havia prou or per cobrir tots els dòlars que havien creat per anar tapant el forat econòmic. Ja al 1965, De Gaulle feia aquest discurs sobre la necessitat de recuperar el patró or, i abandonar la compra de dòlars.

L’URSS va ser la primera per motius ideològics en abandonar els EE.UU el 1950 i posar els seus fons de dòlars sota titularitat europea.

Així, el 1971 la República Federal Alemanya abandonava Bretton Woots “a la francesa”, tot deixant que el preu de la seva moneda surés al mercat en funció de la riquesa del seu país. Quedava el tema dels fons de dòlars que durant dècades havien creat japonesos o d’altres estats del món, una quantitat incontrolada de dòlars  que ningú controlava i feia témer la devaluació de la moneda.

La nit del 15 al 16 d’agost de 1971 Nixon, acompanyat del secretari del tresor, anunciava la fi del patró or, tot argumentant que es tractava de mesures contra l’especulació. Era el resultat de la pressió francesa, que havia enviat un vaixell de Guerra, carregat de dòlars, amb la intenció, completament legal, d’emportar-se el corresponent or equivalent. Atracat a Nova York, no cal dir que no es va endur res.

Edifici central de la base militar de Fort Knox a Kentucky, i amb edifici on es vigilen les reserves federals d'or
Edifici central de la base militar de Fort Knox a Kentucky, i amb edifici on es vigilen les reserves federals d’or

De Gaulle havia mort l’any abans. L’encarregat de negociar aquesta incòmoda situació va ser el president Pompidou, qui es trobà amb Nixon i l’assessor de seguretat nacional del moment, Henry Kissinger, a les illes Açores el 13 i 14 de desembre de 1971. Es tractava de negociar una revalorització del dòlar, el preu que tindria la moneda i el preu que tindria l’or. S’intentà una paritat en el canvi del dòlar amb les diferents monedes europees del moment.

En resum, des del 1971 el valor del diner és el propi diner. Era la fi d’un procés que havia tingut diferents intents d’establir-se des de 1870 en que s’adoptà el patró or, i que un cop esclatada la bombolla especulativa del dòlar, calia implementar. La primera mesura va ser paral·lela a la fi per part de Nixon de l’equivalència, amb una taxa per a les importacions d’un 10%. Immediatament li seguiren els Acords d ‘Smithsonians de desembre de 1971 per part Dels 10.

El mercat de l’or es va liberalitzar el 1954. A partir de 1968 l’efecte “Gold pool” va fer que hagués dos preus diferents per l’or. A partir de 1971 el preu de l’or es va disparar i va arribar als 200$ a començaments dels 90

Finalment, després de les opcions proteccionistes i de la devaluació del dòlar, el 1973 va desaparèixer del tot la conversió en or, negociada a Nairobi pel FMI. A Europa es va crear l’anomenada Serp Monetària Europea, que establia un canvi més o menys fix entre les divises europees, però flotants vers el dòlar. El FMI s’emplaçà perquè abans de juliol de 1974 s’implantés un nou sistema internacional de divises, però a final de 1973 i sobretot el 1974 esclatà un altre problema que ho va empastifar tot un altre cop: la crisi del petroli. Però aquesta serà una altra història.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...