Hi va haver un moment a mitjans del segle XV que van coincidir quatre personatges de cabdal importància per taponar l’avenç dels turcs musulmans als Balcans. Jugant per l’esquerra: Joan Hunyadi, acompanyat de Vlad Tepes; a la dreta Alfons el Magnànim i pel centre l’importantíssim, Skanderbeg. Van ser el trident a la davantera, versió espasa i creu, del cristianisme, a primera línia dels Balcans, mentre Alfons i els venecians repartien joc. Skanderbeg fins i tot va ser proclamat Athleta Chrisiti (campió de Crist) per dos papes, Pius II i Nicolàs V, un títol que s’havia de guanyar a pols tallant molts caps d’infidels.

Mapa de la zona en conflicte. Nàpols, Bòsnia, Sèrbia i Valàquia va ser la línia cristiana ortodoxa (va bé recordar-ho) que va fer front a la invasió otomana
Mapa de la zona en conflicte. Nàpols, Bòsnia, Sèrbia i Valàquia va ser la línia cristiana ortodoxa (va bé recordar-ho) que va fer front a la invasió otomana

Els personatges històrics es coneixien i van ser aliats. Alfons el Magnànim des de Nàpols, va ser aliat del príncep albanès Gjergj Kastriotmés conegut pel mal nom d’Skanderbeg (o Skënderbeu en albanès) que al seu torn també va ser aliat de Joan Hunyadi, qui es va arribar a plantejar oferir la corona d’Hongria al Magnànim. Alhora, Hunyadi var ser company del famós Vlad Tepes l’empalador, príncep de Valàquia (a l’actual Romania). Entre aquests, el gran duc de Bòsnia, Stefan Vukcic, qui també seria vassall del Magnànim.

De tots, Skanderbeg (d’Iskander- Alexandre-, més el títol otomà de bei), segons les històries oficials, va ser qui va conrear fama a nivell internacional, aconseguint frenar l’avenç dels turcs prou temps com perquè venecians i austríacs es preparessin pel que els venia a sobre. I tot i que finalment va sucumbir sota els otomans, és avui dia considerat l’heroi nacional mític de l’actual estat d’Albània.

Però no tot era tan fàcil com sembla, quan el regne de la Gran Sèrbia va fer fallida al 1355, el seu territori es va desintegrar en fraccions que immediatament van començar a estomacar-se entre sí. I per aconseguir proclamar-se independents, la majoria d’aquests “herois cristians” no dubtaren a aliar-se amb els turcs. Especialment després de la desfeta sèrbia en al batalla de Kosovo el 1389, amb la desaparició de pràcticament tota la seva noblesa, els turcs tingueren un terreny abonat per l’expansió pels Balcans. La mateixa Sèrbia, Bòsnia primerament (després cercaria la protecció dels catalans i després un altre cop la dels turcs), molts territoris albanesos, etc, van pactar mantenir una certa autonomia sota l’autoritat turca. Fins que van veure, potser massa tard, que els turcs no tenien intenció de quedar-se on eren, sinó de conquerir-los.

Qui era Jordi Castriota?

Els albanesos van suportar una guerra contra els otomans entre 1444 i 1468, enfrontant-se al tot poderós Mehmed II, qui el 1453 havia pres l’últim reducte bizantí, Constantnoble, posant fi a la cultura romana d’orient. Curiosament, el líder de la rebel·lió, el príncep Skanderbeg, havia estat educat a la cort del sultà a Adrianòpolis (actual Edirne), segrestat com a fill d’un cap tribal que havia estat derrotat, junt amb els seus germans.

Aquesta és la forma catalanitzada per la qual es coneix aquí a Skanderbeg. La seva família, els Kastrioti, com d’altres albaneses, van aprofitar l’avinentesa per fer-se forts al nord de l’actual Albània, encara que això representés pagar tributs als turcs. Els serbis, que havien tingut el poder a la zona, després del seriós revés a la batalla de Kosovo el 1389 (tot i que el sultà Murad I hi va morir), no van poder fer res. A partir d’aquí els turcs van anar avançant sense gaires entrebancs, excepte pels que els va posar el nostre personatge, i els seus aliats, farts dels abusos dels otomans.

Skanderbeg, nascut el 1405, va ser lliurat amb els seus germans al sultà com a penyora de vassallatge, una mena de segrest legal, i va ser educat en l’islam i per servir en les temibles tropes geníssers.

Va fer el servei militar amb l’exèrcit turc amb fidelitat, arribant a destacar davant els ulls del sultà, en un moment en que els otomans arribaren fins al Danubi. Per la confiança guanyada, el 1438 va ser enviat pel sultà per fer-se càrrec d’un bei, i establí la seva capital a la ciutat de Krüje, un territori d’on exerciria com a governador en nom del sultà.

El gir en Skanderbeg s’esdevindria amb l’assassinat del seu pare a mans dels turcs. Durant un temps intentà recuperar territoris antics del seu pare que havien estat cedits a d’altres col·laboradors, intentant unificar el màxim possible de famílies. Finalment l’oportunitat de rebel·lar- li van posar en safata els hongaresos i els serbis.

La guerra albano-otomana

A partir de 1440 Joan Hunyadi pren el comandament de tropes croades contra els turcs i els va vencent fins aturar-se Zlatica el desembre de 1443. Diversos caps albanesos traïren al sultà, entre ells Skanderbeg, aprofitant la desfeta turca en la batalla de Kunovica el gener de 1444, quan els croats en retirada emboscaren als turcs. És llavors quan Skanderbeg va abjurar de l’islam i va tornar al cristianisme. L’1 de març de 1444, sota patronatge de Venècia, se fundà la Lliga de Lezhë. Però no van començar amb bon peu, i a la batalla de Varna a finals d’any van caure derrotats. Aquesta derrota va tenir un doble efecte. D’una banda representava la fi d’una ajuda internacional a Constantinoble, i de retruc afluixava la pressió militar, momentàniament, sobre els Balcans, en centrar-se sobre les restes de Bizanci.

La batalla de Varna va ser guanyada pels turcs gràcies en bona part a la traïció del venecians. Inicialment s’havien compromès a tallar per mar l’arribada de reforços turcs, però sembla ser que no només no ho van fer, sinó que van ajudar amb els seus vaixells als turcs a passar l’estret.

Skanderbeg va continuar la lluita liderant la lliga de Lezhë. El Papa el va reconèixer com a croat i els aliats no trigaren en arribar, entre ells els catalans. A Krüje es traslladaren Bernat Vaquer i Pere Escuder sota l’administració de Ramon d’Ortafà, nomenat virrei d’Albània en virtut de l’aliança entre Alfons el Magnànim i Skanderbeg, els quals defensaren la ciutat amb efectivitat durant diversos anys.

El 1450 la lliga s’apuntà un dels últims triomfs amb el fracasat setge otomà a Krüje de 4 mesos. Junt amb l’hongarès Joan Hunyadi van portar l’Imperi otomà més d’una vegada a la vora del col·lapse i d’haver-se de replegar gairebé fins a Grècia. Joan Hunyadi, un dels millors i més brillants militars de l’època moderna, és conegut sobretot pel setge de Belgrad de 1456. L’èxit contra els turcs d’aquesta batalla va afavorir que pugés al tron un dels seus principals aliats, Vlad Tepes, amb el qual possiblement compartien origen a la zona de Valàquia.

Després de la presa de Constantinoble, un cop deslliurades les tropes, el mateix sultà, el Conqueridor, va haver-se desplaçar als Balcans per imposar la seva llei. Un any abans havia decretat que per assegurar el llinatge els sultans havien d’assassinar tots els germans.

Tres setges va suportar Krujë, la capital d’Skanderbeg, per part de Mehmed, defensada pels catalans en virtut del pacte de vassallatge signat el 1451. El gran conqueridor, qui va prendre Constantinoble, no podia amb aquesta petita població i la fama d’Skanderbeg es va estendre per l’occident cristià. Després de 1466 més de 166.000 soldats envaïren Albània per posar fi a la resistència per la via directa.

L’any 1455, a la batalla de Berat (al sud d’Albània) les tropes catalanes van ser derrotades.

El 1468 la mort per malaltia d’Skanderbeg significà la fi de la guerra. El mateix Mehmed II en persona va haver-se de traslladar personalment per acabar amb la guerra. Amb l’ajuda de tropes auxiliars cristianes, va sotmetre el territori a sang i foc. Tot i que alguns grups albanesos van continuar una guerra de guerrilles fins al 1479, quan finalment els venecians signaren la pau amb els otomans i els cediren la ciutat d’Shkodra(caiguda finalment l’emblemàtica Kruhë el 1478), la majoria d’albanesos ètnics van començar a marxar, principalment cap a la península italiana on actualment encara conformen una minoria nacional i lingüística.

El cadàver d'Skanderbeg va ser exhumat pels turcs dotze any després de mort. Van obrir la seva tomba al l'església de Sant Nick de Lezhë per fer servir els seus ossos d'amulets pels soldats
El cadàver d’Skanderbeg va ser exhumat pels turcs dotze any després de mort. Van obrir la seva tomba al l’església de Sant Nicolàs de Lezhë per fer servir els seus ossos d’amulets pels soldats. A la imatge monument actual a l’església on el van enterrar

Skanderberg havia esdevingut vassall del rei de Nàpols a canvi d’armes i diners, i després, igual que els venecians, es dedicaren a defensar les pròpies fronteres i se’n desentengueren. La competència històrica entre catalans i en aquest cas venecians va perjudicar els Balcans que quedaren a mercè dels otomans, els quals acabarien posant setge a la mateixa Viena. Acabava així la història d’un fill d’un cap tribal cristià ortodox, educat en l’islam i que va acabar lluitant sol contra tot un imperi, un altre cop com a cristià. Començava el mite.

El Mite

La transformació del personatge en mite a Albània va ser tardana.  L’estat albanès va ser l’últim en alliberar-se del jou otomà, i a més gran part de la seva població es va passar a l’islam. Fins que les ànsies de caure simpàtics a occident els va impulsar a recuperar algun referent, ni que ni tal sols fos un rei, a Skanderbeg se’l va ignorar. L’obra de 1898 “Istori’e Skenderbeut”, de Naim Frasheri, seria el tret de sortida del nacionalisme albanès.

Els fets polítics també s’han interpretat a la lleugera, i la lliga de Lezhë s’ha transformat en un primera institució d’un futur estat albanès.

Molts van ser qui es van aprofitar de la fama del personatge. Com el brevíssim regnat del príncep Guillem Frederic de Wien, qui es faria anomenar Skanderbeg II. Al febrer de 1914 va acceptar la corona d’Albània, i al setembre del mateix any havia de fugir a causa d’una revolta d’albanesos musulmans que volien reintegrar-se a Turquia.

Durant la dictadura d’Enver Hoxha, Skanderberg va ser un personatge molt útil. De fet, la seva estàtua era fins i tot més gran que les de Marx i Lenin. Reafirmava els valors “albanesos”:  va fer de guerriller a més de mantenir-se aïllat contra amenaces tan de l’est com de l’oest. Un cas calcat al de Nicolae Ceaușescu i Vlad Tepes, herois medievals que eren realçats per sistemes comunistes per haver plantat cara “sols” a un enemic poderós.

Des de 1965 Skanderbeg ostenta la nominació oficial d'”Heroi de la pàtria”

L’historiador Oliver Jens Schmitt publicà el 2009 el llibre: “Skanderberg, el nou Alexandre dels Balcans” on intentava fer una anàlisi crítica del personatge històric, de les més completes fins avui en dia. Això li va representar ser considerat a Albània poc menys que un sacríleg. La historiografia de la dictadura de Hoxha va manipular el personatge per adaptar-lo a les necessitats polítiques del moment d’una forma tan descarada, que s’ha acabat identificant amb l’honor nacional.

Pocs personatges van tenir tan de prestigi a Europa com Skanderbeg, occident estava necessitada d’herois que vencessin al que semblava una horda d’alguna cosa terrorífica que no semblava tenir aturador. Però avui en dia resulta complicat separar realitat de mite, d’entrada no sabem ni quina cara feina, perquè tots els retrats seus són fets un cop mort, mai es va fer un retrat en vida.

Loading Facebook Comments ...