Georgi Markov va néixer a Bulgària i va aconseguir aviat la fama com a escriptor i novel·lista, tot i que de jove havia estudiat química. Algunes de les seves novel·les van tenir molt bona acollida entre el públic i posteriorment per la crítica. Era un bon escriptor, d’aquells que un premi Nobel no els és estrany. Després de guanyar el premi anual de la Unió d’Escriptors de Bulgària, es va acabar consagrant com un personatge de força rellevància dins la literatura del país. No obstant això, hi havia alguna cosa que irritava enormement a Markov: la censura del Partit Comunista Búlgar.

“Markov va ser inclòs en una llista negra, el seu nom va quedar prohibit en els mitjans de comunicació del país i les seves obres es van retirar de les biblioteques, estancs i llibreries de tot el país”.

Durant la seva època d’escriptor més prometedora, Bulgària era una república comunista de tall filosoviètic dirigida amb mà de ferro per Todor Zhivkov. El règim de Sofia li prohibia a l’escriptor expressar-se amb tota la seva llibertat, i qualsevol de les seves obres passava abans pel sedàs de les autoritats comunistes, la censura havia de comprovar que les seves obres no eren de tipus “burgesa” (en l’argot del règim) ni molt menys, crítiques encobertes al sistema socialista. Després de la censura de diverses obres de teatre i novel·les seves, Markov va acabar renegant del govern del seu país i es va convertir en un dels majors crítics del règim comunista i del govern de Zhivkov, esdevenint un dels més importants dissidents de Bulgària. Markov va ser inclòs en una llista negra, el seu nom va quedar prohibit en els mitjans de comunicació i les seves obres es van retirar de les biblioteques, estancs i llibreries de tot el país. Havia passat de ser un escriptor àmpliament lloat a ser un bandejat enemic del país. Aquesta condició “d’autor prohibit”, el va convertir en una estrella a Occident.

Un estel al cel comunista búlgar

Georgi Markov va néixer l’1 de març de 1929, en un barri de la capital búlgara de Sofia. El 1946 es va graduar de l’escola secundària i va començar els seus estudis universitaris de química industrial. Markov va treballar inicialment com a enginyer químic i professor en una escola tècnica. A l’edat de 19 anys va caure malalt de tuberculosi, el que el va obligar a assistir regularment a diversos hospitals. Els seus primers intents literaris es van produir durant aquest temps. El 1957 va publicar «La nit de Celsius» i seguidament, ho va fer la novel·la «L’Ajax guanyadors» (1959) i van veure la llum dues col·leccions d’històries curtes el 1961. El 1962 va publicar la novel·la «Homes», que va guanyar el premi anual de la Unió d’Escriptors Búlgara, i posteriorment va ser acceptat com a membre aquesta associació, ja que es tractava d’un prerequisit fonamental i inexcusable per tal d’iniciar una carrera professional en literatura durant l’època comunista a Bulgària. Markov va començar a treballar a l’editorial estatal «Narodna Mladezh».

L'escriptor i periodista búlgar, Georgi Markov.
L’escriptor i periodista búlgar, Georgi Markov.

Les col·leccions «Un retrat del meu doble» (1966) i «La Dona de Varsòvia» (1968) li van assegurar el seu lloc com a un dels més talentosos joves escriptors de la Bulgària de la dècada de 1960. Markov també va escriure una sèrie d’obres de teatre, però la majoria mai van arribar a ser representades o, si ho van fer, van ser censurades per l’aparell de propaganda del Partit Comunista. Entre elles, es trobaven: «Reptar sota l’arc de Sant Martí», «L’Ascensor», «Assassinat al carreró sense sortida», «Comunistes», i «Jo era ell».

La seva novel·la «El sostre» va ser prohibida en l’etapa d’impressió, quan els censors es van assabentar que descrivia en termes al·legòrics el col·lapse del sostre d’un fàbrica d’acer anomenada ni més ni menys que «Lenin». Markov és un dels autors de la popular sèrie de televisió «A cada fita», que va crear el personatge de la Segona Guerra Mundial, el detectiu Velinsky, i el seu Némesi de la Resistència, Deyanov. Durant aquest temps, i tot i la prohibició d’algunes de les seves obres, Georgi Markov va ser un reconegut autor. En aquesta època, Markov va dirigir un estil de vida bohemi que era desconegut per a la majoria dels búlgars i mal vist per les autoritats del seu país, doncs el consideraven un estil degenerat de vida occidental.

El somni d’Occident: Londres i l’home del paraigües

El 7 de setembre de 1978, el dia de l’aniversari del dictador búlgar, Markov es va dirigir com de costum a agafar l’autobús a prop del pont de Waterloo. Es va situar a la cua, però, sobtadament, va notar una punxada a la cuixa dreta.

Markov va abandonar la seva Bulgària natal per instal·lar-se a la ciutat de Londres l’any 1969, on va començar a treballar a la televisió pública britànica, la BBC, i també en una emissora, Free Europe, com a fitxatge estrella. Els dissidents eren el plat fort de l’emissora Free Europe, una ràdio que llançava propaganda anticomunista a l’Europa Oriental des de la seva seu central de Munic. Des dels seus programes radiofònics criticava amb gran severitat al règim comunista imperant a Bulgària. Era, per tant, un dissident molt molest i influent que tenia a la seva disposició un gran altaveu mediàtic per estendre les seves denúncies, i això ho feia incòmode per al govern búlgar (i per a la Unió Soviètica per extensió, doncs considerava a Bulgària com el seu deixeble més fidel). Així que el règim de Zhivkov va decidir “silenciar” Markov l’any 1978 mitjançant un mètode, si més no, sofisticat. S’anomenava el paraigua búlgar, nom donat a una arma utilitzada pels serveis secrets búlgars que consistia en una petita pistola d’aire comprimit camuflada a l’extrem d’un paraigua. La pistola era capaç d’inocular a la víctima un petit perdigó que contenia una quantitat letal de verí. En el cas de Markov, el verí inoculat va ser la rizina.

Markov ja havia patit dues temptatives contra la seva vida, una a Londres i una altra durant un viatge a Sardenya, però totes dues van fracassar.

Tot va succeir el dia 7 de setembre de l’any 1978, sota la clàssica pluja britànica. Markov es trobava al pont Waterloo, sobre el riu Tàmesi. L’escriptor estava esperant que arribés l’autobús. En aquest moment, un estrany personatge va passar ràpidament al seu costat i li va colpejar amb un paraigua al panxell. Inquiet, el misteriós desconegut (que semblava tenir un accent estranger) li va demanar disculpes. Markov no li va donar massa importància al succés, es veu que aquell home anava amb pressa i era un simple xoc, entre la multitud de gent del pont de Waterloo. No obstant això, alguna cosa estranya li va començar a succeir. La zona en la qual li havia colpejat va començar a provocar-li un estrany coïssor i es va començar a inflar formant un petit gra vermell. Hores més tard, va començar a tenir una febre molt alta i va haver d’ingressar a l’hospital. Tres dies després, Markov va morir en aquest mateix hospital a l’edat de 49 anys. Què li estava passant? Com és possible que un cop fet amb un paraigua li hagués provocat aquests problemes?

La premsa britànica anunciava la mort per verí de Markov.
La premsa britànica anunciava la mort per verí de Markov.

Els incrèduls metges britànics van decidir realitzar-li una autòpsia detallada per descobrir quina era l’estranya raó de la seva mort i si veritablement aquella trobada amb l’estrany havia tingut alguna cosa a veure amb la seva defunció tan misteriosa. El propi Markov va comentar als metges tot el que havia passat. Les sospites que havia estat enverinat no es van fer esperar i l’autòpsia va determinar que el verí havia estat la rizina, substància procedent de la planta de ricí. Aquest verí es trobava en una petita esfera metàl·lica (platí i iridi),  de 1,52 mm de diàmetre i amb dos orificis de 0,35 mm que s’introduí sota la pell de Markov. Els orificis estaven coberts per una substància dissenyada per fondre a una temperatura aproximada de 37ºC, el que va possibilitar que el verí s’alliberés i entrés al torrent sanguini un cop introduïda la boleta metàl·lica sota la pell.

Els serveis secrets búlgars: eficiència a l’ombra

Les sospites van recaure des del principi sobre el KGB, i la policia secreta búlgara, però l’autoria mai es va aclarir i Scotland Yard manté encara oberta la investigació

Bulgària segueix buscant la veritat sobre l’espectacular assassinat el 1978 de Markov, enverinat a Londres al més pur estil James Bond amb una càpsula de rizina disparada amb un enginy de gadget en forma de “paraigua pistola”. El cas, un dels més sorprenents de la Guerra Freda i prova dels expeditius mètodes del servei secret búlgar per acabar amb els seus enemics, continua obert sense que hagin estat identificats els seus inductors i autors.

Les sospites van recaure des del principi sobre el KGB, el servei d’espionatge de la Unió Soviètica, i la policia secreta búlgara (el Comitè de Seguretat de l’Estat, la DS o “Darzhavna Sigurnost”), però l’autoria mai es va aclarir i Scotland Yard manté encara oberta la investigació. Encara existeixen diverses versions de l’assassinat, encara que cap ha pogut ser confirmada amb proves i fets contrastats. La més curiosa assegura que el dictador comunista Zhivkov, estava tan enfadat amb Markov per les crítiques a la seva filla, que va ordenar en principi que l’assassinat es realitzés el 7 de setembre de 1978, dia del seu aniversari, per tenir un bon regal.

L’home del paraigua se suposa que era un delinqüent italià contractat pels serveis secrets búlgars

Un altre dissident búlgar, Vladimir Kostov, havia patit dues setmanes abans un atac semblant a París. En acudir al metge per una inflamació a la pell, se li va detectar una càpsula similar a la que es va emprar per matar el seu compatriota. Però Kostov va poder sobreviure a l’enverinament, cosa que ha fet pensar també que Markov no va morir enverinat per rizina, segons va comentar fonts de la investigació búlgara.

Després de la caiguda del règim comunista el 1989, a la seu del Ministeri de l’Interior van ser trobats diversos paraigües modificats per disparar projectils. Va ser llavors quan dos antics oficials del KGB van admetre públicament la participació dels serveis secrets soviètics en aquest assassinat. Un d’ells és l’ex general Oleg Kalugin, qui va confessar que els seus caps no volien participar en assassinats, però com que Bulgària era un país amic de la Unió Soviètica, es van avenir a subministrar als seus col·legues búlgars l’arma per a l’operació secreta. L’home del paraigua se suposa que era un delinqüent italià contractat pels serveis secrets búlgars. El seu nom era Francesco Gullino i actuava sota el pseudònim de Picadilly, encara que no es coneix el seu parador oficial i que la documentació sobre ell va desaparèixer dels arxius secrets búlgars, la seva pista no es va esfumar del tot.

Les estranyes morts de 1992

“El febrer de 1993 a Copenhaguen detectius britànics i danesos, havien rebut una informació secreta que l’assassí de Markov estava a la capital danesa”.

El 1992, el govern búlgar intentava demostrar que Markov havia estat assassinat per ordre directe del màxim dirigent comunista Todor Zhivkov. D’aquesta forma, antics dirigents comunistes es rentaven les mans i evitaven seure davant la justícia. No obstant això, durant l’any 1992 es van registrar tot un seguit de morts a Bulgària. El denominador comú era haver-se produït en estranyes circumstàncies i totes tenien a veure amb persones vinculades al cas Markov. La impressió que grups de l’antiga Seguretat de l’Estat es mantenien organitzats i actius per impedir que sortissin els seus noms, era ben vigent. Dos dies abans de la data prevista d’obertura del judici contra dos alts comandaments dels serveis d’espionatge de l’anterior règim, acusats de robar i destruir el dossier Markov, un d’ells, el general Stoyan Savov, va aparèixer mort amb un tret, segons les primeres informacions, amb un revòlver Colt 38 al costat del seu cos. Quan van descobrir el cadàver no es va veure el revòlver que la policia va dir haver trobar al costat del general. Els veïns del general Savov asseguraven que aquest havia donat proves d’excel·lent humor en els dies previs al seu suposat suïcidi.

Georgi-Markov-General-bulgaro-Stoyan-Savov-se-suicida-1992
El general Stoyan Savov. La versió oficial afirma que es va suïcidar l’any 1992. Dos anys abans havia destruït les proves del cas Markov dels arxius secrets de la DS.

El febrer de 1993 a Copenhaguen, detectius britànics i danesos havien rebut una informació secreta que l’assassí de Markov estava a la capital danesa. Gullino va admetre que era un espia davant l’interrogatori, però va negar res veure amb l’assassinat i va ser deixat en llibertat. Mesos després, va vendre la seva casa i va desaparèixer sense deixar rastre. Avui en dia es sospita que viu a Viena amb una identitat falsa. El periodista búlgar Hristo Hristov va escriure un llibre (“La doble vida de l’agent Picadilly”) l’any 2008 on afirmava que Francesco Gullino era l’assassí i presentava diferents proves per contrastar-ho. El cas de Markov van inspirar la pel·lícula francesa de 1980 Li Coup du parapluie, dirigida per Gérard Oury i protagonitzada per Pierre Richard. El paraigua búlgar també va ser presentat l’any 2013 en l’episodi “The Clock”, de la sèrie de televisió nord-americana The Americans.


Més informació:

Did this man kill Cold War spy Georgi Markov with umbrella? 35 years on, prime suspect revealed as ex-Communist agent now working as antiques dealer in Austria
Finding Francesco Gullino, aka Agent ‘Piccadilly’ | Cold War History | European History | Articles

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...