Pintura de d'Edgar Degas (1862). National Gallery de Londres

Al segle V aC tenien clar que l’educació era el futur d’un poble, i hi havia unanimitat al voltant del sistema a implementar. L’objectiu final era l’assoliment de l’areté o “virtut” dels ciutadans mitjançant un procés de formació (paideia) sempre d’acord amb els interessos de les comunitats gregues i que en el cas singular d’Esparta, prengué forma en l’Agogé, el primer sistema educatiu de la història, pas previ a la plena ciutadania.

La particularitat de la societat espartana es basava en el seguiment de les pautes, establertes teòricament per Licurg, que consideraven com a absolutament prioritari el servei a la comunitat i a la llibertat d’Esparta per part dels seus ciutadans, bandejant altres activitats més desenvolupades a d’altres polis com el comerç i l’agricultura (que es deixaven en mans de les classes més baixes: els hilotes i els periecs). Per tal que aquesta actitud es mantingués amb el pas dels anys, calia un sistema que preparés els infants per a l’esdevenir d’Esparta.

Actualment, tenim proves periòdiques del paper que juga l’Educació,  pels diferents governs. No hi ha hagut manera, des de l’anomenada transició ençà, d’aconseguir un pacte a l’estat que s’allargués prou anys en el temps per a constituir una base prou ferma. Par aquesta raó, s’han aprovat un reguitzell de lleis que son substancialment modificades quan la Moncloa canvia d’inquilí. La darrera mostra ha estat l’anomenada llei Wert que segons el seu ideòleg, tenia com a un dels objectius “espanyolitzar els infants de Catalunya”. Un país sense una Educació sòlida no té futur.

Tornant a l’agogé, les seves característiques de gran duresa física ha donat lloc a molta literatura sensacionalista i multitud d’anècdotes i curiositats que no sempre responen a la realitat de manera que l’agogé i el seu significat s’ha pervertit enormement a l’actualitat. Esparta és un fet històric que cal estudiar i conèixer, i no un model feixista a seguir. Alhora, sovint es barregen informacions de cronologia diferent, ja que l’agogé es reinstaurà en època hel·lenística i fins i tot en època romana. La principal font del segle V aC és Xenofont.

Mapa d'Esparta (1791)
Mapa d’Esparta (1791).
font: geographicus.com

L’agogé fou l’únic sistema educatiu “públic” d’entre les diferents polis. Era extremadament server i comparable en alguns aspectes a la preparació de cossos militars d’elit actuals i, segons el mateix Plató (a la seva obra “Les lleis”), es feia estrany a la resta de polis. Tenia com a objectiu final el crear individus coratjosos, disciplinats i molt preparats per a la pràctica militar. No en va, l’exèrcit era la garantia del sistema espartiata, i era bàsic que fos format pels ciutadans. D’aquesta manera, les classes inferiors (hilotes) estaven automàticament controlades.

Només néixer, els fills de pare i mare espartiates portaven l’infant al Leskhe, l’indret on es reunien els espartiates a prendre decisions importants per a la comunitat. Allà, els ancians revisaven la salut del nadó i en cas que el consideressin “apte”, aquest era acceptat com a futur ciutadà. Els pares no tenien paper en la decisió. S’ha parlat i escrit molt sobre el fet que els nens no aptes eren llençats al buit des d’algun indret als peus del mont Taiget. “Llençar” un individu seria un procediment poc lògic en una comunitat no gaire gran, pel que caldria considerar que senzillament, els no aptes quedarien relegats a les classes inferiors. No aptes per a ser ciutadans, però útils…

La infància no tenia res a veure amb la cura extrema pròpia d’avui dia, i les proves de resistència i bona salut al nadó eren constants. Així per exemple, Plutarc explica com els nounats eren banyats en vi que segons es creia, els feia la pell més resistent. Ho escriu 500 any després, al segle I dC.

Runes de l'antiga Esparta. Menelaion.
Runes de l’antiga Esparta, bressol de l’Agogé. Menelaion.
Font: wikimedia

Les dides seguien el model de duresa vers els infants fins al punt de ser personatges apreciats per anar a treballar a altres polis. No posaven bolquers als infants, per tal que creixessin amb el cos sempre lliure, i els acostumaven a la soledat per tal que perdessin la por a la foscor. Eren alimentats sense alegries. De ben petits doncs, els infants rebien un tracte rudimentari i ja eren preparats per a la resistència.

Podem dividir el procés de formació en tres franges d’edat en les que els joves eren anomenat Paides (entre a partir dels 7 anys d’edat), Paidiskoi (a partir dels 18) o Eiriens (dels 20 als 29 anys). Als 30 anys, l’home madur tornava a casa per a formar una família, tot i que estaria lligat a l’exèrcit fins als 60.

“El càstig però no tenia lloc exclusivament dins l’agogé. La societat espartana considerava que qualsevol ciutadà tenia autoritat sobre els nois”

A partir dels 7 anys, els infants passaven obligatòriament a càrrec de l’estat i accedien a l’agogé (per cert, els membres de la família reial n’estaven exempts). Havien de deixar la casa paterna per viure en barracots, en comunitats d’infants de la mateixa edat. Durant 14 anys desenvolupaven certes aptituds en els camps de la lectura i escriptura, però sobretot, en l’activitat i preparació física. L’activitat musical també tenia un espai important, donat que el cant a la glòria dels difunts d’Esparta era una tradició important. S’ha posat molt d’èmfasi en el fet que es deixaven de banda totes les activitats excepte les físiques, però tot i les paraules dels diferents autors, caldria considerar que un ciutadà havia de ser un bon soldat, però també havia d’estar preparat per a la política, ja que formaria part de l’assemblea. D’altra banda, l’admiració que personatges com Plató o Sòcrates expressaven vers Esparta fa entreveure que potser la societat espartana no deixava tant de banda Filosofia, Art o Literatura. Alguns historiadors interpreten que els textos antics esmenten aquells aspectes que eren diferents a les altres polis, obviant la preparació que tot infant rebia arreu del món grec.

Santuari d'Apol·lo a Esparta
Santuari d’Apol·lo a Esparta
font: exploresperta.gr

En tot cas, l’agogé es centrava en la preparació de l’individu per a superar les condicions més dures sempre dins l’anomenat agelai (literalment, “ramat”) o grup d’edat en el que l’infant estava assignat. La uniformització era una característica del sistema, de manera que cada individu tenia valor només com a membre de la comunitat, i no pas a nivell individual. Cada “ramat” estava dirigit per un paidomos, un ciutadà que era assistint pels eirens, joves de 20 anys que gestionaven l’activitat diària i impartien disciplina. La disciplina s’impartia en presència d’altres ciutadans que al seu torn, jutjaven l’actitud dels eirens.

El càstig però no tenia lloc exclusivament dins l’agogé. La societat espartana considerava que qualsevol ciutadà tenia autoritat sobre els nois, fins al punt que segons Xenofont, qualsevol espartiata podia castigar els infants d’altres famílies com si fossin fills seus. De fet, quan el pare s’assabentava que havien castigat un fill seu, normalment el tornava a castigar, ja que estava molt mal vist no fer-ho. D’aquesta manera, tota la comunitat estava compromesa en l’educació de la següent generació i els joves, tractaven qualsevol adult com a “pare”.

A partir de certa edat, els nois anaven amb el cap rapat, i sovint descalços i nus. Estaven mal alimentats i rebien una única capa per a tot un any. Dormien sobre feixos de joncs que preparaven ells mateixos. El mateix autor parla de la creença de que un cos estilitzat guanyaria en alçada, forma que afavoria. També hi havia una altra raó: que els nois s’espavilessin per aconseguir menjar si calia, saltant-se la llei per a robar-lo. Això però no vol dir que el robatori fos un acte sistemàtic, sinó que respondria a determinades proves encarades a preparar al jove per a la supervivència en terreny hostil.

Hi ha constància de pràctiques aleatòries que als nostres ull serien salvatges i que a Esparta eren considerades com una preparació més. Així, un individu podia rebre repetits cops de pal des seus mateixos companys. Per a ell era una prova física de resistència i per als seus companys, de determinació.

Acròpolis d'Esparta
Acròpolis d’Esparta
font: exploresperta.gr

Xenofont relaciona l’agogé a la preeminença de la tradició ancestral respecte a les innovacions que el començ podria comportar. També per aquesta raó, s’establí el patró ferro que es tractà en el post Peus de ferro. En qualsevol cas, ens trobem davant d’un sistema conductista en el que l’aprenentatge tenia lloc de forma mecànica i deshumanitzada. Hi havia una metodologia i uns objectius molt clars i a més, estava organitzat i controlat per l’estat, de manera que tenim tots els ingredients per parlar d’un sistema educatiu amb tots els ets i uts.

Només passaven per la duresa de l’Agogé els futurs ciutadans, de manera que també cal considerar-ho com un ritus iniciàtic segons el qual, en nen marxa de cada com a tal, i torna com a ciutadà de ple dret (i deure).

El principi és fàcil: si cal preparar-se per la guerra, fem del dia a dia una guerra. D’aquesta manera, la relació forjada dins l’agelai seria estreta per tota la vida i tindria el seu punt àlgid a la disciplina de la falange, al camp de batalla. No en va, el mateix Xenofont (a La república dels lacedemonis) expressa la seva sorpresa davant del fet que, tot i tractar-se d’una de les ciutats estat menys poblades, era la més poderosa. I és que aquesta preparació donà lloc necessàriament a un exèrcit fort i temut, que tractarem en un futur post.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...