Un dels episodis més esgarrifosos del colonialisme europeu té també el trist privilegi de ser el primer genocidi del segle XX. Anticipant-se onze anys al genocidi armeni del 1915, l’extermini del poble herero a l’Àfrica Sud-occidental alemanya (actual Namíbia) del 1904 constitueix un precedent directe d’aquestes pràctiques mortals que durant el segle passat van tenyir de sang tot el planeta. Com veurem al final, alguns fils uneixen aquesta matança amb les que, durant la Segona Guerra Mundial, tindran lloc a Europa. Moltes de les idees nazis d’extermini i explotació beuen del sistema colonial europeu de finals del XIX i principis del XX.

El que avui es Namíbia va ser una colònia alemanya -coneguda com a Àfrica Sud-occidental alemanya– des del 1884 fins a la Primera Guerra Mundial, quan fou conquerida per les tropes sud-africanes aliades de l’Imperi Britànic. En principi semblava que aquella terra desèrtica i sense vegetació no valia res, però l’Alemanya imperial recentment unificada el 1871 desitjava ocupar territoris per tot el món com havien fet la resta de potències. A l’Europa del segle XIX si no posseïes colònies a Àfrica, Àsia, Amèrica o Oceania el teu país no era tingut gaire en compte i per aquest motiu, la nova Alemanya es va dedicar a buscar indrets que encara no eren ocupats per cap altre estat europeu. Entre d’altres (Camerun, Tanganyika o Nova Guinea), van establir-se en un tros de la costa meridional africana habitat per les tribus herero i nama.

Alemanya fou competidora directa de l’imperi britànic i de França en la cursa colonial de finals del segle XIX.

Per entendre aquesta decisió tan radical hem de tenir clar que el que volien les autoritats alemanyes era convertir l’Àfrica Sud-occidental en una “Àfrica alemanya”, un territori poblat gairebé exclusivament per colons blancs. A causa de la poca població indígena, aquest objectiu no semblava gaire difícil. Per a fer-ho però s’havien de superar un seguit d’escrúpols morals que, amb la revolta indígena, van ser deixats de costat. Per comprendre-ho: com que els nadius havien atacat als alemanys, aquests es veien amb tota la justificació del món per exterminar-los sense pietat ni excuses morals de cap tipus. Era la solució perfecta per al seu pla de colonització.

A la nova colònia, la intenció de les autoritats germàniques fou convertir els deserts de Namib i del Kalahari en terrenys aptes per a la colonització. Moltes famílies de grangers foren encoratjades a deixar Alemanya i traslladar-se a aquell lloc inhòspit per a fundar-hi explotacions agrícoles i ramaderes. Per a preparar el terreny, les tropes colonials alemanyes no dubtaven a fer fora als legítims propietaris de la terra, els herero i els nama. Com podem imaginar, aquests no hi estigueren conformes i inevitablement començaren els atacs als colons. Dirigits per Samuel Maharero i per Hendrik Witbooi (dos líders indígenes cristianitzats) els herero i els nama es van aixecar en armes a principis de 1904 i van declarar la guerra als ocupants alemanys. La resposta de Berlín va ser brutal, fins i tot per un ambient colonial com aquell: no només calia acabar amb els revoltats sinó que també s’havia d’exterminar el seu poble.

Indignes herero capturats pels alemanys.
Indignes herero capturats pels alemanys.

L’encarregat de l’extermini fou el general Lothar von Trotha, el mateix que en el seu diari de campanya va escriure perles com aquesta: “La meva política és exercir la violència per tots els mitjans possibles, fins i tot amb terror. Destrueixo les tribus africanes mitjançant un corrent de sang i diners. Només quan aquesta neteja hagi acabat podrà sorgir quelcom nou que pugui quedar-se”. Queda clar que el kàiser Guillem II d’Alemanya no havia pogut triar ningú més sàdic que von Trotha per sufocar la revolta.

La tàctica de von Trotha era senzilla: encerclar a les tribus rebels i empènyer-les cap al desert on moririen de set i de fam. En aquest sentit, no dubtà en fer emmetzinar els pous d’aigua perquè la mort fos segura. Els que es resistien a marxar dels seus poblats eren assassinats. A finals de 1904 els alemanys van veure com molts indígenes tornaven del desert convertits en esquelets humans demanant compassió. Per als supervivents, però, el pitjor encara estava per arribar.

Fugint de les tropes alemanyes, els indígenes van travessar el desert per refugiar-se en territori britànic. molts, però, es van quedar pel camí.

Els camps de concentració

Des de Berlín s’aixecaren veus (d’alguns membres del govern, dels socialdemòcrates, i de les organitzacions cristianes) que demanaven la fi de l’extermini tribal. De fet, les autoritats colonials van decretar el cessament de l’ordre d’eliminació dels pobles rebels. En pocs mesos, la població herero havia passat de 80.000 a 15.000 persones. Però això no va implicar la fi del càstig. Fent ús d’un esperit pràctic d’allò més repugnant, les autoritats decidiren recloure els supervivents en camps de concentració per explotar-los laboralment (és a dir, esclavitzar-los).

hereroEls camps de concentració no eren cap novetat. Inventats pels espanyols durant la guerra d’independència de Cuba (1895) i utilitzats pels britànics durant la guerra Anglo-Bòer de Sud-àfrica (1899-1902), aquest mètode pretenia aïllar als civils dels combatents enemics perquè no els poguessin donar suport. Es tractava de tancar a dones i criatures en barracons vigilats i tenir-los allà sense fer res en condicions pèssimes. Els colonitzadors alemanys però hi van afegir una crueltat més el 1904: els presoners havien de treballar. A les condicions sanitàries inhumanes pròpies de la reclusió massiva s’hi va sumar l’obligació de treure pedres o construir vies del tren en règim d’esclavitud. Aquesta va ser la novetat que van imposar els alemanys respecte al que havien fet fins llavors els espanyols i els britànics.

Els reclusos eren cedits gratuïtament a empreses privades (mineres, navilieres o ferroviàries) que utilitzaven la mà d’obra pel seu profit en l’explotació de la colònia. Aquesta mateixa pràctica va ser més tard utilitzada per l’Alemanya nazi. El règim dels camps africans es va mantenir fins al 1908, quan la pressió parlamentària va obligar a posar fi d’una vegada per totes a aquest sistema. En quatre anys havia mort un 80% de la població herero. A més de l’extermini físic i de l’explotació laboral hi hem de sumar un altre factor: el racisme.

Alguns presoners eren encarregats de netejar els cadàvers. Els esquelets eren traslladats a universitats alemanyes per estudiar-los.

Des de mitjans del segle XIX molts científics van intentar demostrar la superioritat de la raça blanca mitjançant les teories més delirants. Les col·leccions de cranis i esquelets o la dissecció de cadàvers (vegeu el cas del “negre de Banyoles”) foren comuns a l’Europa de l’època. Aquells doctors grillats van voler demostrar les seves teories sobre el suposat primitivisme dels pobles sotmesos mitjançant l’estudi dels cossos humans. Per aquest motiu, alguns metges i antropòlegs alemanys es van traslladar a la colònia de l’Àfrica Sud-occidental per estudiar in situ als herero i als nama. Els hi interessava sobretot la influència que podia tenir en la raça alemanya la mescla entre colons europeus i indígenes. Un dels que viatjaren a Namíbia fou Eugen Fischer, futur teòric de la política d’higiene racial adoptada pel Tercer Reich trenta anys després. Un altre element també present a la colònia durant el genocidi fou Theodor Mollison, qui seria més tard professor de Josef Mengele, el Doctor Mort nazi.

Aquest episodi colonial gairebé oblidat va lligat – com hem vist – a algun dels horrors més profunds del segle XX. Els camps de concentració amb treballs forçats i les teories pseudocientífiques sobre la raça, característiques intrínseques del règim nazi, es van posar primer en pràctica en un entorn colonial. Pel que fa a l’Alemanya actual, les autoritats  es van disculpar l’any 2004, però la petició de perdó no ha anat més lluny d’aquesta petita presa de responsabilitat.


Més informació:

The First Genocide of the 20th Century and its Postcolonial Afterlives: Germany and the Namibian Ovaherero
Review of “Genocide and the Second Reich”

Loading Facebook Comments ...

2 COMENTARIS

  1. Molt interessant Oriol!
    Indubtablement, la crueltat humana no té límits, i l’Àfrica, també avui, és un clar exemple de la manca d’escrúpols, el poc valor de la vida humana, i les psicopaties vàries, d’alguns líders i militars.
    Pel que llegeixo, el poble herero actualment són poc més de 200.000 persones, dels 15.000 que van deixar els alemanys, no és estrany un nombre tan petit de supervivents, de fet, és quasi miraculós, ja que no va estar la persecució alemanya l’única que ha patit aquest poble.

    • Moltes gràcies per l’interès!
      Gran part dels europeus que anaven a les colònies eren gent disposada a aixafar a qui fos amb tal de tirar endavant; gent pels quals els indígenes dels llocs ocupats eren simplement esclaus al seu servei que podien ser utilitzats sense miraments.
      Aquest genocidi va quedar oblidat en primer lloc perquè va passar a un lloc remot pels europeus com era l’Àfrica meridional, i en segon lloc perquè amb tantes guerres i altres genocidis que hi ha hagut al segle XX, un genocidi de principis de segle en un entorn colonial d’explotació (com feien molts països occidentals) semblava una cosa gairebé normal. En el cas herero però, no només hi havia voluntat d’explotació sinó també d’extermini físic.