Fa uns dies que s’ha estrenat al cinemes la pel·lícula “Altamira”, que explica el descobriment de les famoses pintures paleolítiques datades en 15.000 anys i considerades, juntament amb d’altres jaciments de gran importància com Lascaux o Niaux (França), l’exemple més destacat de la pintura prehistòrica.

Deixant de banda les vivències i desenganys de Marcelino Sanz de Sautuola, el primer estudiós de les coves que no veié mai reconeguda la seva tasca, ens centrarem en un personatge que, tot i que passa pràcticament inadvertit a la pantalla, és un dels grans noms dels orígens de l’arqueologia: Henri Brueil.

Henri Breuil el febrer del 1954. font: wikimedia
Henri Breuil el febrer del 1954.
font: wikimedia

Breuil fou un religiós francès que esdevingué una autoritat per la seva tasca de prehistoriador a cavall entre els segles XIX i XX sobretot a França i a la península Ibèrica, i també als Països Catalans.

Pot semblar notori el cas d’un científic sorgit d’un seminari a finals del segle XIX- inicis del XX en un moment en el que l’església s’oposava fortament a les tesis evolucionistes. Cal considerar però, que és precisament als seminaris on s’hi concentrava bona part del saber i de fet, el cas de Brueil no és únic ja que d’altres noms de l’arqueologia d’aquesta època vestien hàbit, com l’abat Guibert i H Obermaier. Un arqueòleg amb sotana no era doncs, una imatge estranya.

La publicació per part del seu mestre l’abat Guibert el 1895 de l’obra Orígens, qüestió d’apologètica, havia posat sobre la taula la revisió dels orígens de l’Univers, la vida, les espècies i l’home i els havia confrontat amb la doctrina de l’Església.

Era compatible la fe cristiana amb el treball científic al voltant dels orígens de l’home a inicis del segle XX? Breuil ho il·lustra prou bé. Malgrat no exercí mai com a tal, era conegut com l’abbé Breuil i no era casual, ja que la seva gran passió per l’estudi de la Prehistòria no li impedí de tenir sempre un peu als postulats de l’Església catòlica. De fet, fou al seminari de Saint Sulpice de París que, per influència de Guibert, endegà la seva carrera com a prehistoriador, coincidint amb l’època de descobriment de l’art parietal.

Diagrama del conjunt de les pintures d'Altamira (Cantàbria, Espanya)
Reproducció de l’anomenat “panell dels bisons” d’Altamira (Cantàbria, Espanya) elaborat el 1906 per Breuil i Carthillac.
Font: wikimedia

Uns anys més tard i en plena activitat d’estudi, Breuil reedità la seva vocació religiosa esdevenint sots-diaca. Tal i com ell mateix va escriure, la Prehistòria seria “el punt d’aplicació del seu sacerdoci”. La seva posició vers la doctrina estava clara, i pogué “aplicar el seu sacerdoci” a jaciments tant notables de l’art rupestre com Combarelles, Font de Gaume, Rouffignac i és clar, també a Altamira.

Després d’un breu pas com a professor a la universitat de Friburg, fou nomenat responsable de Prehistòria a l’Institut de Paleontologia Humana de París, fundat pel príncep Albert I de Mònaco el 1910. A la lliçó inaugural, Breuil presentà Déu com a “causa suprema i universal” de la presència del món tal i com el coneixem i de l’evolució de l’home i les espècies. Segons ell doncs, Ciència i Fe no eren incompatibles, i altres religiosos i estudiosos amb qui tindria relació, com els arquebisbes de Ciutat del Cap (Sud-Àfrica) o de Malines (Bèlgica), tenien la mateixa opinió.

Henri Breuil a la cova de Lascaux.
Henri Breuil a la cova de Lascaux.
Font: wikimedia

Aquest posicionament cal valorar-lo pel moment, singularment delicat en plena ofensiva laica i anticlerical després de la victòria del “bloc des gauches” a les eleccions del 1902. S’establiren mesures prou simbòliques com retirar els crucifixos dels tribunals i d’altres de més calat com el tancament de congregacions o el rebuig del president del consell a ratificar el nomenament de nous bisbes. S’havia encetat una confrontació directa amb el Vaticà, on el conservador Pius XI havia succeït Lleó XIII el 1903.

El 1926 Breuil participà en l’elaboració del Diccionari apologètic de la Fe catòlica, amb l’article “Home”. El dividí en quatre apartats, prou significatius: l’Home després del Gènesi, l’Home prehistòric, unitat de l’espècia humana i l’Home davant els ensenyaments de l’Església i la filosofia espiritualista.

L’any següent fou nomenat cap d’etnografia de la universitat de la Sorbonne sense canvi aparentment en el seu punt de vista vers la creació divina. Al cap d’uns anys però, en prendre el càrrec cap de Prehistòria al College de France, féu una destacada omissió de qualsevol causa divina en l’evolució. Breuil havia destacat la defensa de la seva fe precisament en els moments més compromesos per a l’expressió de la mateixa.

Els “problemes espirituals” amb què els diferents descobriments tensionaven la fe de l’abat es fan palesos encara pocs anys abans de morir. Així, el 1956 escrigué un article amb motiu del centenari del descobriment de l’homo de neandertal prou eloqüent: “Seixanta anys de descobertes sobre l’home primitiu i la seva influència sobre el món de les idees”.

El 1958, durant el discurs en commemoració dels 50 anys de la troballa d’un enterrament també de neandertal, a la Chapel-aux-saints, Breuil el tanca amb una formula que ben podria ser el teu epitafi:

“Henri Brueil, canonge de Soissons i Beauvais,

mentre de l’Institut,

professor honorari de Prehistòria al College de France”.

Això és, un peu a la Ciència i un peu a la Fe de principi a fi d’una carrera que donà més de 800 publicacions d’una autoritat indiscutible pel que fa a l’utillatge lític i sobretot, a l’art rupestre que descrigué, catalogà i datà a la seva obra culminant  “Quatre cents segles d’art rupestre” (1952).

Lascaux. Pinturas Rupestres. Arte.

Video de caracter educativo y cultural. Sobre las cuevas de Lascaux (Francia). Pinturas rupestres.Mg. Ricardo Diaz Callegari.Lima-PERU. AMERICA DEL SUR. 2015.

Vídeo sobre la cova de Lascaux. Arte. (Original en francès, s’hi poden configurar els subtítols en castellà)

Breuil marcà la pauta pel que fa a la metodologia i vocabulari emprat a partir d’aquell moment per a descriure certes elements de les representacions rupestres i que ha estat posteriorment discutit degut a la seva estreta relació amb l’art religiós. Els arguments de Brueil sobre l’art paleolític estan impregnats de pensament religiós pels quatre costats, i les seves interpretacions foren aviat, evidentment, discutides i actualitzades.

Pintures rupestres de la roca dels Moros (Cogul, Lleida)
Dibuixos elaborats per Henri Breuil que reprodueixen pintues del jaciment de la Roca dels Moros del Cogul (Lleida)- Publicat a “Les pintures quaternaries de la roca del Cogul” al Butlletí del Centre Excursionista de Lleida (1908).

En un moment que no era fàcil disposar de fotografia per a la documentació de les pintures, la seva documentació gràfica fou bàsica per a la seva descripció i estudi, i les seves dots artístiques, determinants. Tot estava per inventar, i era el moment de decidir material a utilitzar (aquarel·la, carbó, etc.), escala de proporcions, etc.

Dibuix de la pintura que representa un llop de la gruta de Font de Gaume (França),
Dibuix de la pintura que representa un llop de la gruta de Font de Gaume (França), realitzat per Henry Breuil el 1915.
Font: wikimedia

També aportà a l’estudi de les pintures l’anàlisi acurat de les superposicions. És molt corrent que les imatges i dibuixos apareguin un sobre l’altre, i Breuil les endreçà per a determinar quines són més antigues.

El 1940, fou el primer investigador en documentar l’anomenada la cova de Lascaux, a Occitània, amb una antiguitat d’entre 15.000 i 18.000 anys d’antiguitat (paleolític superior). Seguint el vocabulari religiós esmentat, gens innocent, Breuil encunyà el concepte de “capella Sixtina del paleolític” que encara avui va lligat a Lascaux.

YouTube

No Description

Documental sobre Henry Breuil “Henri Breuil, l’abbé des cavernes”. Producció de KTO Television Catholique (en francès). Fa èmfasi en el conflicte Ciència-Fe

Pel que fa a la presència als Països Catalans, Henry Breuil va estudiar les pintures rupestres d’El Cogul (Lleida) i el 1908 publicà Les pintures quaternàries de la roca del Cogul al Butlletí del Centre Excursionista de Lleida 1908.

La seva tasca i la d’altres pioners és rellevant perquè aporten un primer mètode, tot i que discutible, pel que fa a la documentació del patrimoni, malgrat n’extrauen hipòtesis poc objectives i errònies. Perquè per exemple, les estances que per a ells eren “santuaris”, haguessin estat descrits així per un arqueòleg d’ideologia comunista?

Detall de les pintures de la cova de Lascaux (França).
Detall de les pintures de la cova de Lascaux (França).
Font: wikimedia

Les pintures murals com a nova font d’informació donà lloc a que les interpretacions sobre el seu significat marquessin un punt d’inflexió vers els estudis del segle passat. Bàsicament, Breuil es basava en l’extrapolació de l’estudi de comunitats tribals d’inicis del segle XX. Cal considerar que l’arqueologia es nodreix de l’antropologia i per tant, es pot considerar lògic que sobretot als inicis de la nova ciència, les interpretacions es basin en la comparació amb les comunitats conegudes.

La màgia simpàtica, un element era l’altre recurs per explicar les escenes segons la qual, el sol fet de representar de forma realista una situació donava lloc a que es convertís en realitat. D’aquesta manera, la representació d’una escena de cacera podria interpretar-se com un bon averany de cara al resultat de la cacera real.

Encara ara, és estrany de llegir algun article o llibre sobre pintura paleolítica que no esmenti l’abbé, o com s’anomena a vegades, el papa de la Prehistòria, el principal estudiós de la primera meitat del segle XX.

Què visitar?

Seguir la petja dels treballs de l’abat Breuil ens porta a una ruta per l’art rupestre de primer ordre. Donada la dificultat de visitar Altamira i Lescaux, on les visites estan molt reduïdes fins al punt que s’han construït rèpliques de les pintures en espais annexos per a no malmetre els originals, optem per recomanar dues visites, una a casa nostra i l’altra al Dordonya (França).

El primer jaciment és, evidentment, la Cova dels Moros de Cogul, pocs quilòmetres al sud de Lleida. El millor exemple de pintura rupestre a casa nostra.

L’altra jaciment és Font de Gaume, on podrem observar una filera de quatre bisons que d’una qualitat a l’alçada dels jaciments de més renom. És un dels pocs jaciments paleolítics, per no dir l’únic de França, on poden visitar-se pintures originals d’aquesta qualitat. No és fàcil però d’aconseguir entrada (no es pot fer via internet) i cal planificar-ho amb antelació, per això us deixem un enllaç que explica com fer-ho (en anglès) on hi trobareu el telèfon on podeu fer la reserva.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...