El 1968 la invasió de Txecoslovàquia per part dels soviètics va fer témer al líder albanès Enver Hoxha que Albània fos la següent, la qual cosa va fer que el ritme de construcció de búnquers s’accelerés. La paranoia de Hoxha augmentava a mesura que el país s’omplia d’estructures defensives de ciment armat en forma de bolet. Segons expliquen algunes fonts, el primer prototip d’aquests búnquers havia estat finalitzat en els 50, durant la seva presentació Hoxha va preguntar a l’enginyer en cap si estava segur que resistiria l’atac d’un tanc, aquest va respondre que estava “molt segur”. Llavors Hoxha li va demanar que romangués dins de la seva creació mentre un tanc bombardejava el búnquer.

Entre 1972 i 1983, la paranoia d’Enver Hoxha enfront d’un possible atac d’Occident al seu país l’havia portat a construir i instal·lar 750.000 búnquers.

L’enginyer va sortir il·lès després de l’atac i es va procedir a la producció en sèrie del seu genial invent. Envher Hoxha i el politburó albanès havien comprovat com eren de resistents. Els búnquers eren de formigó armat, però eren al seu torn mòbils, amb la intenció que fossin fàcils de col·locar amb un helicòpter o grua en un forat excavat prèviament. Els havia de diversos tipus: búnquers de platja, per a una metralladora, instal·lacions navals submarines o búnquers subterranis per servir de magatzem. Els més comuns eren els que tenien forma de bolet i podien albergar una metralladora o una petita peça d’artilleria de fins 75 mm.

Búnquer
750.000 búnquers escampats arreu del territori albanès, un per cada 4 habitants que té el país. Fotografia: Llicència Flickr

Destacaven tres zones on la seva presència era exagerada: 1) la capital Tirana, 2) les costes i 3) les fronteres. Albània, segons ell, estava preparada per a la invasió… una invasió que mai va arribar, bàsicament perquè a la resta del món li importava un rave el que Hoxha fes amb el seu diminut país. Honestament, Albània no era ni la Xina, ni Rússia, ni Alemanya, ni Corea del Nord. En tot cas, durant el mandat d’Hoxha, els búnquers es van convertir en l’eix central de la política de defensa nacional del país i del “seu” comunisme.

La proliferació de búnquers per tot Albània va crear un estat d’inseguretat i d’alerta a la població.

Segons la propaganda del règim, la invasió imminent podia provenir de qualsevol front i de qualsevol enemic, a més dels enemics en el costat comunista calia afegir els enemics “tradicionals” occidentals. Així que els búnquers van proliferar per tot el país sense una estratègia clara de defensa. Albània, tot i ser el país més pobre d’Europa, va dedicar una quantitat immensa de recursos a la seva construcció, es calcula que per a la construcció del típic búnquer bolet eren necessàries cinc tones de formigó, mentre les carreteres es trobaven en un estat lamentable, així com molts altres serveis bàsics com escoles, hospitals o fins i tot edificis governamentals.

La proliferació de búnquers per tot Albània va crear un estat d’inseguretat i d’alerta a la població, un “efecte positiu” per a mantenir la paranoia de la invasió imminent i tenir al país preparat per acceptar qualsevol ordre o directiu, per estúpida que fos.  Sota el seu règim, el país mai va desistir en l’obstinació de defensar la seva ideologia i la puresa marxista-leninista (i estalinista) sigui com sigui: “Construïm el socialisme subjectant amb una mà el fusell i amb l’altra el pic” era l’eslògan favorit del dictador.

Hoxha no es fiava de ningú. Era tal la seva por de ser capturat o assassinat pels invasors, que algunes fonts afirmen que va ordenar crear un doble seu millorat amb cirurgia perquè assistís als actes públics.

Aquest no seria l’únic fet que confirmaria que els temors d’Hoxha eren reals, ja que després de la caiguda del règim comunista es van trobar arsenals d’armes químiques amagades en alguns búnquers magatzem preparades per ser usades contra els invasors que mai van aparèixer. Mai se sap si aquestes armes eren per atacar a un hipotètic invasor o per reprimir el seu propi poble en cas d’una revolta o manifestació.

Búnquer
Búnquer convertit en una hamburgueseria. Fotografia: MilitaryPhotos.net

Desprès de la caiguda del règim comunista l’any 1991 -Albània fou el darrer país comunista d’Europa- alguns d’aquests búnquers han estat reutilitzats pels veïns com a mitjà de provisió de material de construcció, altres s’han convertit en magatzems o botigues, WC públics o fins i tot moderns restaurants. No obstant això són molts els que encara es mantenen en peu tal com van quedar el dia que va caure el comunisme a Albània, convertits en un mal record d’un passat de paranoia i la por per a uns i com un simpàtic souvenir pels turistes que cada cop en són més, i es que Albània s’ha convertit en la destinació de vacances preferit dels europeus aquest segle XXI, sobretot italians i alemanys, degut a les seves costes, el seu passat ple de castells medievals, platges idíl·liques i, com no, els búnquers d’Enver Hoxha.

Loading Facebook Comments ...