Boirum de contaminació o smog
Boirum de contaminació o smog

La boira de Londres és més un mite que una realitat, i no va més enllà de ser una ciutat al costat d’un riu com el Tàmesi, però hi ha un rerefons històric. El mite de la boira ha estat alimentat per personatges de ficció com Sherlock Holmes o reals com Jack l’Esbudellador, però el problema del fum està documentat des de l’edat mitjana.

Amb flema britànica, el porter de l'Arsenal Jack Kelsey intenta veure per on vindrà la pilota durant el Gran Smog del 1952. El fenòmen no va causar el pànic entre la població, ja acostumada al fenomen.
Amb flema britànica, el porter de l’Arsenal Jack Kelsey intenta veure per on vindrà la pilota durant el Gran Smog del 1952. No va causar el pànic entre la població, ja acostumada al fenomen.

Ara que a ciutats com Pequín la contaminació no deixa veure el sol la gran major part de dies i comencen a preocupar-se per la seva salut, seria el moment de recordar quan a Europa passava això mateix. I és que la famosa “boira” del segle XIX del Londres descrita per Charles Dickens, escenari perfecte de misteris, no era tal, sinó que era contaminació química anomenada “smog”, una barreja dels termes anglesos smoke (fum) i fog (boira), en català boirum.

Isabel I, al segle XVI, es negà a entrar a Londres, es queixava del fum que hi havia causat per l’ús del carbó, El 1590 es queixava del fum causat pel carbó dins el mateix palau de Westminster.

Fins al segle XII els londinencs s’escalfaven amb la fusta dels boscos dels voltants. Era el seu principal combustible. En créixer la població i el seu nombre d’habitants, aviat la fusta va començar a escassejar i pujà de preu, pel que la majoria de la població va començar a fer servir qualsevol cosa que cremés com a combustible, fins al punt que el 1272 el rei Eduard I va amenaçar d’execucions (i en va fer alguna) si es continuava cremant carbó de mala qualitat, especialment el carbó vegetal d’origen marí, d’extracció barata a la costa, però que necessitava de molta quantitat i feia molt de fum. Ningú li va fer cas, i la combustió de qualsevol cosa amb que poder escalfar-se i fer el dinar, va continuar.

Un efecte col·lateral de la necessitat de cremar qualsevol cosa van ser els incendis. Londres en té el rècord de vegades que s’ha cremat sencera, el pitjor potser va ser el Gran Incendi de 1666.

Richard II (1377-1399) i Enric V (1413-1422) també van tractar de frenar l’ús de carbó marí, que s’obtenia dels penya-segats de la costa. Tots van rebre les queixes continuades dels nobles i del clergat per la mala qualitat de l’aire. En el cas de Enric V, que va prendre mesures més fortes, no era per motius ecològics o de salut, sinó per motius econòmics. Va establir taxes per entrar carbó a Londres amb la intenció de requisar el carbó i fer-lo servir en les indústries reials, com en la fabricació de canons.

John Evelyn (1620-1706), un gran observador de l’època, va escriure la seva declaració anti carbó al 1661, el Fumifigium, amb la intenció de convèncer al rei de la seva perillositat. En aquest cas, ell ja estava preocupat pels efectes de l’aire en la salut. Al seu llibre Character of England de 1659 parlava així de Londres:
Embolcallada en un núvol de mar de carbó, com si hi hagués una mena d’infern sobre la terra. És el Volcano del dia de la boira (…) aquest pestilent fum corromp fins el ferro, ho fa malbé tot, deixant un rastre de sutja en tot allò que es veu (…) la tos i la tuberculosi no escatima en homes.
Però seria l’amuntegament d’emigrants del camp cap a la ciutat durant la revolució industrial el que agreujaria el problema. De no arribar al milió d’habitants a finals dels XVIII, és passà als quasi 5 milions a començaments del XX. Al final de segle XIX Londres patia episodis d’smog durant dos mesos seguits l’any de mitjana. El meterolòleg pioner en parlar de clima urbà, Luke Howard, parlava així de Londres al 1812:
 “Londres ha estat durant el dia d’avui durant moltes hores embolcallada en una evident foscor, les oficines, les botigues, han necessitat llum artificial, pero els carrers no eren il·luminats com per la nit, es necessitava una gran atenció per part dels vianants per no patir accidents. El cel, en el lloc on és veu algun llum, té l’aspecte del bronze (…) els efectes del núvol és visible a una distànció de 40 milles (…)aquesta atmòsfera es per a milers de boques durant la major part de l’hivern escassament habitable

Durant el 1879 una episodi d’smog es va instal·lar des de novembre fins a març, causant una nit continuada de quatre mesos. Des d’uns anys abans, ja es detectaven a causa d’aquest fenomen centenars de morts per infeccions respiratòries, principalment bronquitis.

Shakespeare, al cant de les la bruixes a Macbeth les fa dir: “allò just és brut i allò brut és just: observable a través de la boira i l’aire brut.”

Al 1901 s’escrivia que a Londres pujat dalt de la torre de Westminster o de la catedral de Sant Paul a dures penes en un dia bo es veia més enllà de mitja milla. Les condicions, a més, començaven a ser permanents. Malgrat tot això, per molt increïble que sembli, l’arribada d’altres sistemes de combustió i de la llum elèctrica, donà una treva al fenomen, però afegí un altre element contaminador: els vehicles.

El terme smog es va encunyar el 1905 i s’atribueix al Dr. Henry Antoine Des Voeux per a una intervenció anomenada “Boira i fum” al Congrés Públic de la Salut. El 26 juliol del mateix any el diari Daily Graphic citava al doctor atribuint-li l’autoria del mot “smog”.

El pitjor estava per arribar

L'escriptor Charles Dickens va nomenar el boirum de Londres pea-souper (sopa de pèsols), pel seu color groc
L’escriptor Charles Dickens va nomenar al boirum de Londres “pea-souper” (sopa de pèsols), pel seu color groc.

L’episodi més greu d’smog es va produir entre el 5 i el 9 de desembre de 1952, quan el massiu consum de combustibles fòssils, provocat pel fred, sumada al de les fàbriques i els transports, va causar una mortalitat xifrada en al voltant de 12.000 morts directes. Uns 4.000 d’ells durant els mateixos dies del fenomen i la resta els dies següents, més desenes de milers més d’afectats, principalment per problemes respiratoris.

El fum, carregat de partícules tòxiques, es va ficar per tot arreu, fins i tot a les cases. Les prohibicions de sortir al carrer no van servir de res. Tots els actes públics van quedar suspesos, però no va servir de res. Fins i tot les sales de cinema no van poder projectar, perquè no es veia la pantalla des de les butaques.

Tot plegat va servir perquè d’una vegada per totes es poses algun remei, i al 1956 s’aprovava el Clean Air Act. El que no va evitar que al 1962 es produís una altre mini fenomen atmosfèric semblant, amb un anticicló a sobre de la ciutat, que provocà un miler més de morts.

La cantarella de tot plegat, és que a les vistes dels casos d’alerta per contaminació, no sembla fàcil parar les inèrcies d’un conjunt de la població imposades per necessitats bàsiques, sempre que no hi hagi alternatives barates i fàcils d’obtenir.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...