Durant l’expedició d’Alexandre cap a l’Orient entre el 334 i el 323 aC, l’exèrcit macedoni lliurà multitud de batalles que han passat a la Història per la seva genialitat tàctica i audàcia. Potser el principal exponent n’és la batalla d’Issos (al sud de l’actual Turquia) lliurada el 333 aC, en la que combinà ambdues qualitats tot fent bascular el seu exèrcit sobre el flanc esquerra Persa per aconseguir una incursió entre els tropes enemigues, amb ell mateix al capdavant, que el situà a pocs metres de Darius III i l’obligà a fugir deixant enrere l’exèrcit i fins i tot la pròpia cort, amb la seva muller, mare i concubines incloses, en una de les derrotes més sonades de l’antiguitat.

Batalla d'Issos
Mosaic romà que representa la batalla d’Issos. Actualment, al Museu Arqueològic de Nàpols. Font: wikimedia.org

És fàcil d’imaginar que l’avenç d’Alexandre després d’aquesta victòria semblava imparable, i pocs mesos després, tot seguint cap al sud, arribava a Fenícia (actual Líban) i rebia, sense pràcticament resistència, la capitulació de centres tant importants com Biblos i Sidó. Res feia pensar que fent via cap Egipte, trobaria una pedra al bell mig del camí, i una de prou grossa. Aquesta pedra s’anomenà Tir, ja que els emissaris enviats per Alexandre per demanar-ne la capitulació sortiren literalment volant pels aires per sobre les muralles. No era la millor rebuda.

Segons Heròdot, la ciutat de Tir havia estat fundada el 2275 aC, però fou sobretot a partir del segle XaC que es convertí en la ciutat hegemònica de la costa fenícia i el principal port de la Mediterrània (de fet, en tenia dos), esdevenint una potència comercial que envià les seves naus i fundà colònies arreu del mar conegut. L’origen d’enclavaments com Carthago, Útica o Leptis magna al nord d’Àfrica, però també d’altres a Europa com Kition (Xipre), Motya (a Sicília), Nora, Tharros (ambdós a Sardenya), Ebusus (Eivissa) o Malaka (Màlaga) cal cercar-los a Tir i a les ciutats fenícies. No podem imaginar, ni podem intentar comprendre la Mediterrània, sense la seva influència.

L’any 2004 s’estrenà als cinemes amb molt de rebombori i, la pel·lícula Alexander d’Oliver Stone, que repassa les conquestes Macedònies però malauradament no dedica ni una escena al setge de Tir i només hi passa de puntetes indicant-ho sobre un mapa (per cert, amb la llegenda en anglès…). Una llàstima, ja que hi ha suficients fonts històriques (Diodor Sícul al segle I dC, Arrià al segle II dC, etc.) per reconstruir aquest fet que, amb l’acurada posta en escena que demostra Stone en d’altres episodis (com la mateixa batalla de Gaugamela), hagués estat molt interessant i de ben segur, espectacular. Segurament, es deixà de banda perquè el setge de Tir, solet, donaria per una pel·lícula sencera.

La ciutat fortificada de Tir estava ubicada en un illot d’uns sis quilòmetres de llarg situat a un quilòmetre de la costa i estava envoltada per uns murs d’una alçada de més de 40 metres, davant dels quals, l’exèrcit d’Alexandre s’hi encallà fins a set mesos en una successió d’accions i reaccions que féu evident l’enginy i preparació tècnica d’ambdós bàndols.

Imatge de satèl·lit de l'actual ciutat de Tir
Imatge de satèl·lit de l’actual ciutat de Tir (Líban).

Una de les principals qualitats de l’exèrcit d’Alexandre, que havia sorprès els seus oponents fins al moment donat que era una novetat en la tàctica bèl·lica, era la gran rapidesa de moviments de les seves tropes al camp de batalla. L’altre actiu determinant era la formació tancada de la falange macedònia, armats amb la característica sarisa. En el cas de Tir, no pogueren beneficiar-se de cap d’aquests avantatges, i donat que els macedonis es trobaren davant necessitats noves, fou a Tir on s’utilitzaren per primera vegada nous tipus de màquines d’artilleria basades en la torsió anomenats petrobols i torres d’assalt mòbils sobre vaixells. La necessitat sempre ha estat el motor de la imaginació.

Centrant-nos pròpiament en les accions, si bé inicialment la principal ofensiva macedònia tingué lloc per terra, aviat s’adonaren de la importància de l’acció naval, sobretot, perquè s’enfrontaven a una de les potències marítimes del moment.

“La primera reacció dels defensors fou cosir els treballadors de projectils per retardar l’avenç dels treballs”

En una primera fase, terrestre, els enginyers macedonis van avançar uns quants segles aquella dita de “si Melqart no va a la muntanya…” i decidiren, ni més ni menys, que unir l’illa a la terra ferma tot construint una passarel·la, bàsicament de planxes de fusta ancorades al fons del mar amb estaques i pedres. Al contrari del que sembla, tècnicament no era especialment complicat, perquè el fons marí ja presentava un important banc de sorra fins a la illa a una profunditat d’entre un i dos metres, segurament resultant dels sediments que hi deixaven les corrents quan trencaven a la mateixa illa. Un cop construïda la passarel·la, de 60 metres d’amplada, permetria el procediment estàndard: assaltar la ciutat.

Plànol del setge de Tir.
Plànol de la plataforma construïda pels macedonis durant el setge de Tir.
Font: wikipedia.org

La primera reacció dels defensors fou cosir els treballadors de projectils per retardar l’avenç dels treballs i, com que aquests estaven protegits per mampares de fusta cobertes de pells, i també per dues torres al front d’atac de la plataforma, en aquest moment aparegué el primer invent per part dels defensors. Varen remolcar un gran navili de transport de bestiar ple de material inflamable cap a la passarel·la. Com que l’embarcació portava molt de pes a la popa, la proa s’alçava i això va permetre de cavalcar-la sobre la plataforma i un cop allà, fou pres per sagetes incendiàries procedents de les muralles i els vaixells fenicis. El resultat fou la total destrucció de la passarel·la i totes les estructures de defensa, tot de fusta. Tir havia colpejat primer.

La resposta d’Alexandre fou construir una “passarel·la 2.0”, una mica més al nord a recer dels vents, de majors dimensions i ben protegida de bon principi. Mentre avançaven les obres, la lluita es va anar desplaçant de la terra cap a l’aigua, donat que el principal problema per a l’avenç de l’estructura macedònia eren els atacs dels vaixells tiris, que sortien dels dos ports de la ciutat, el port d’Egipte al sud i el port de Sidó al nord. Els tiris havien inventat els primers cuirassats tot protegint i reforçant els seus vaixells per tal de tallar, amb la proa, les amarres de les àncores macedònies.

D’altra banda i com a poble abocat al mar, els fenicis també eren bons nedadors, i això quedà palès en incursions que s’apropaven a la passarel·la macedònia per lligar-hi cordes que, un cop fermades a l’estructura, eren estirades des de la muralla i la desballestaven.

Per anul·lar aquestes accions, Alexandre va rebre l’ajut “voluntari” dels vaixells de les ciutats fenícies sotmeses de Sidó, Biblos i Arados i també de Xipre, amb un total d’unes 200 naus que van fer possible el bloqueig els ports. Aquest fet és cabdal ja que, si bé l’exèrcit grec era imparable a terra, no disposava d’una armada al mateix nivell (de fet, només participà un vaixell macedoni al setge).

Tiro el cementerio fenicio de Al-Bass. Tráiler – YouTube

Amb el domini de mar, els macedonis inventaren de nou. En aquest cas, la torre de setge aquàtica: unien dos o més vaixells amb cadenes, els cobrien amb una plataforma de fusta i sobre d’aquesta s’hi construïa una torre on s’hi ubicaven arquers, màquines de setge i artilleria per castigar muralles i defensors. Els tiris, per la seva banda, llençaven grans blocs de pedra davant dels murs formant una mena de camp frisó que evités l’apropament de les torres i amb l’ajut de grues, llençaven bigues de gran mida per malmetre les cobertes dels vaixells a la base de les torres.

Els macedonis lligaven cordes des dels vaixells i remolcaven els blocs lluny del mur, però els tiris les tallaven tot acostant-s’hi nedant per sota l’aigua, fins que els macedonis canviaren les cordes per cadenes.

… i entre acció i reacció, els macedonis arribaren a les muralles. Les posicions eren cada vegada més properes i la desesperació dels assetjats prengué cos en accions com intentar protegir les muralles dels impactes tot penjant sacs plens d’algues del mar, o bé llençant sorra cremant sobre els macedonis, donat que no disposaven d’oli a l’interior de les muralles.

Amb la flota bloquejada al port i els macedonis a tocar de la muralla, la fi del setge era evident. El cop final arribà amb una quàdruple acció combinada de la infanteria i l’armada que atacà simultàniament per: la passarel·la des de terra, a tots dos ports des del mar i a un punt de la muralla que l’artilleria macedònia havia afeblit especialment i que fou el lloc escollit per a la principal embestida des de varis vaixells que, un cop aconseguirem engrandir l’esquerda a la muralla, deixaren pas a dos navilis més que transportaven les tropes d’elit, amb el mateix Alexandre al front.

La pressió sobre l’illa pels quatre costats, amb forces molt superiors, només donava lloc a un únic desenllaç. Tir caigué amb 8000 dels seus combatents, mentre que els macedonis perderen 400 soldats, de ben seguir ampliables amb les baixes dels auxiliars d’altres orígens.

Malgrat els mesos d’endarreriment en l’avenç macedoni, la desaparició de Tir donava via franca cap a Egipte. S’havia anul·lat la possibilitat que el país africà rebés ajuda per mar o que els macedonis fossin sorpresos per la reraguarda i sobretot, que es reproduís l’aliança entre Darius I i fenicis de dos segles abans. Mentrestant, Darius III preparava un gran exèrcit, vuit vegades superior al grec i esperava Alexandre al seu camp, al bell mig de Pèrsia. Havia escollit el camp de batalla, i aquesta arribà un any més tard, el primer d’octubre de 332 aC.

…I sucumbí de nou i definitivament, a Gaugamela.


Què visitar?

Vista parcial del jaciment de Tir.
Vista parcial del jaciment de Tir.
Font: wikipedia.org

La geopolítica actual fa complicat de desplaçar-se al Líban per visitar el jaciment de Tir, tot i que el jaciment és altament interessant i catalogat per la UNESCO, amb restes sobretot a la zona del continent, però també a l’illa. La passarel·la d’Alexandre serví de base a l’actual itsme, de manera que l’illa es convertí en una península per sempre.

Ara bé, hi ha la opció de visitar un jaciment fenici de gran interès i amb característiques paral·leles a Tir força més a prop. A l’extrem occidental de Sicília, pocs quilòmetres al sud de Trappani, hi ha les restes de Motya (actualment, Mozia en italià). És una antiga ciutat de fundació fenícia en una illa a uns centenars de

Mothya (Sicília)
Port de l’antiga Mothya, actual Mozia, a l’oest de Sicília.

metres de la costa, al centre d’una llacuna. A part de ser també un ciutat fenícia emmurallada en una illa construïda a model de Tir, també la seva conquesta presenta força relació amb el cas de Tir, ja que la ciutat estava unida a terra ferma per una única calçada de pedra de gairebé 2 quilòmetres i uns 7 metres d’amplada i que, malgrat els intents dels habitants de l’illa per destruir-la, fou fonamental per tal que Dionís I de Siracusa prengués l’enclavament el 397 aC. De ben segur, aquest model estava al cap d’Alexandre i Diodes, el seu enginyer de capçalera, quan estudiaven la manera de fer caure Tir.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...