Hoplites espartants
Hoplites espartants

A la pel·lícula “300” hi ha moments en què podríem definir els espartans, com a mínim, de fatxendes. Qui l’hagi vist recordarà com, davant l’amenaça persa de cobrir el cel de sagetes, la resposta grega fou “doncs lluitarem a l’ombra”, o l’arenga de Leònides als seus homes en què els demanava d’esmorzar ràpid, ja que farien el sopar a l’Hades (infern pels grecs). Doncs bé, aquestes fatxenderies no son pas made in Holywood, sinó que provenen directament del segle V aC, ja que foren recollides pels historiadors de l’època, Heròdot i Diòdor respectivament.

La victòria espartana no és d’estranyar donat que era l’exèrcit més poderós del moment, i el seu paper a batalles com la del pas de les Termòpiles contra els perses, immortalitzada recentment per pel·lícules com “300” (dirigida per Zack Snyder 2006), aprofundeixen en el caràcter bàsicament bèl·lic dels espartans, que donà lloc a un exèrcit de terra molt potent i disciplinat, considerat pràcticament invencible.

300 spartans best fight scene

best fight scene in movie 300 with music. enjoy! all rights reserved to Warner Bros.

El pes d’Esparta, capital de la província peloponèsia de la Lacònia, és molt important a l’antiguitat, sobretot per contraposició a la “civilitzada” i “democràtica” Atenes. Els dos models s’aliaren per expulsar els perses del territori grec a inicis del segle V aC i s’enfrontaren posteriorment en l’anomenada guerra del Peloponès al llarg del darrer terç de segle. Esparta guanyà aquesta guerra, tot i que les fonts, bàsicament atenenques, han donat una pàtina de superioritat moral a Atenes vers la crua i salvatge Esparta”

Runes de l'antiga Esparta.
Runes de l’antiga Esparta. Font: wikimedia.

A Esparta doncs “anaven per feina”, fins al punt que actualment, un parlar “lacònic” defineix l’expressió breu i concisa, donant a entendre que els espartant portaren l’austeritat a tots els aspectes del seu comportament. No cal fer esment de les evidents connotacions que l’adjectiu “espartà” té avui dia.

Aquesta fama, si ens basem en els textos, no era casualitat, donat que l’estil de vida de la societat espartana estava dirigida cap a l’eficiència militar ja des del naixement. O fins i tot abans, ja que estava establert que les noies joves s’havien d’exercitar sovint per a aconseguir un cos que afavorís una bona maternitat i que els seus fills fossin més forts. Només néixer, el nadó passava un primer “control” davant els ancians, que decidien si era o no adient per a la vida espartana de manera que, si patia alguna malformació, era abandonat o bé llençat a les profunditats dels avences ubicats a la falda de la serralada del Taígetos.

Als set anys d’edat, els nens entraven a l’engranatge de l’agogé, un “sistema educatiu” centrat en la comunitat en la que els infants eren repartits en classes i que contemplava una disciplina molt estricta, la qual fins i tot els obligava a anar descalços i a jugar despullats. A partir dels dotze i fins als quinze anys, l’entrenament militar s’intensificava molt i els joves passaven a tenir una relació “oficial” amb un adult de caire pedagògic i amb la finalitat d’accentuar al lleialtat al camp de batalla. Ja aprofundirem en aquest aspecte en un proper post.

No és d’estranyar que, en aquest ambient i tipus de societat descrit fins ara, conceptes com la riquesa hi tinguessin un paper totalment secundari, ja que les lleis espartanes només contemplaven aquelles actituds i accions que contribuïen a engrandir la ciutat.

L’origen d’aquesta legislació rau en un mite perquè, com Atenes o posteriorment Roma, també Esparta tenia fundadors mítics. El personatge en qüestió era Licurg, un pater patriae que suposadament visqué entre els segles X i VII aC (els autors no es posen d’acord ni en això) i que dotà la ciutat de normes i legislació que li conferiren el caràcter que estem exposant en àmbits com l’educació, la propietat de la terra o l’economia.

Fou precisament en l’àmbit econòmic i més concretament en el monetari, en què Licurg dugué a terme una de les principals reformes, i és que podríem dir que l’estructura espartana esdevingué de ferro, i no només pel material de les armes emprades per la millor infanteria del moment, sinó també perquè el seu sistema econòmic es basava en el que podem anomenar “patró ferro” en contraposició a l’expressió que ens és més familiar actualment: el “patró or”. Contràriament al que passava a la resta de polis en aquesta cronologia, a partir de l’acció de Licurg Esparta no encunyà monedes de metalls preciosos com l’or i la plata, sinó que les seves seques només produïen monedes de ferro.

Òbols trobats al temple d'Hera a Argos.
Òbols trobats al temple d’Hera a Argos. Es tracta del material utilitzat originàriament com a moneda, de la que n’agafà el nom la posterior moneda.

Aquest fet tenia fortes connotacions. Per una banda, afavoria el sistema autàrquic establert, ja que a diferència de les altres polis, es posaven traves al comerç exterior, impossible sense l’ús de metalls preciosos. També feia molt difícil d’acumular riquesa ja que a més, les monedes tenien un valor establert més baix que el del seu mateix pes, cosa que feia que acumular una fortuna fos equivalent a moure una quantitat ingent de metall, impossible d’emmagatzemar a la pràctica.

No cal dir que tot plegat també era una clara desmotivació per als estrangers, donat que no hi havia motiu (almenys, econòmic) per desplaçar-se a Esparta a fer negocis. I per si fos poc, Plutarc també esmenta que el ferro emprat per a la fabricació de monedes es submergia en vinagre mentre el metall encara era calent, en una mena de procés de trempat però que precisament tenia l’efecte contrari, ja que afeblia i oxidava el material i feia impossible de reciclar tornant-lo a fondre. Aquesta mesura garantia que la moneda no desaparegués de la circulació (recordem que tenia més valor com a simple ferro que no pas el valor monetari que se li havia donat) i mantingués el seu paper, purament simbòlic. Més enllà d’això, el ferro emprat com a moneda no sempre tenia la forma d’una moneda tal i com la coneixem, sinó que també s’utilitzarien barres fines de ferro, evidentment molt incòmodes en el seu ús.

Temple d'Hera a Argos (restitució)
Temple d’Hera a Argos (restitució). Font: www.archaeology.wiki

De fet, el nom de la moneda més petita que s’emprava a l’època, l’òbol, es refereix precisament a una tija de metall fina i llarga, que fou el precursor de la moneda a diferents indrets de Grècia i que ha esta localitzat a nivell arqueològic en el temple d’Hera a la polis d’Argos, a la regió de l’Argòlida. El cas és que la moneda va passar a prendre el valor d’aquestes barres, i n’adoptà el nom. Aquesta evolució de la moneda en els seus orígens, atenent a les fonts, deuria quedar a mitjes a Esparta o senzillament, no va evolucionar tant ràpid com en d’altres llocs, ja que les primeres monedes pròpiament dites aparegueren cap el 600aC a la Lídia, a la costa de l’actual Turquia, i s’expansionà cap a Grècia inicialment, per les zones costaneres per anar avançant cap als territoris de l’interior.

Segurament, la manca de recursos miners en or i plata a la zona tingué alguna cosa a veure en la instauració del ferro com a metall de referència, que sí que estava a l’abast a les mines de Lacònia. Ara bé, com fou tècnicament possible d’instaurar el patró ferro en una comunitat com Esparta, ni que fos parcialment i només durant uns decennis del segle VaC? Per què no seguir senzillament amb el sistema del troc? Doncs primerament, perquè es donaren algunes característiques peculiars com el fet que es tractava d’una comunitat molt tancada bàsicament, per la seva ubicació en un territori interior i muntanyós no pas tan connectat amb l’exterior com les polis costaneres. D’altra banda, l’economia espartana es basava en l’agricultura i no pas en el comerç, una economia primitiva amb un mercat interior poc desenvolupat.

El patró ferro responia també a un concepte intrínsec a la estructura social espartana: l’igualitarisme. Fou en base a aquest igualitarisme, reflectit al seu exèrcit, que fou capaç de crear la falange més poderosa del s. V aC, en la qual cadascú tenia un paper vital tant per a l’avanç del cos de l’exèrcit com en la protecció del company de la seva esquerra. L’acumulació de riquesa en poques mans hagués pogut fer perillar la cohesió entre iguals, i obrir fissures a l’exèrcit que faria perillar tot Esparta des dels fonaments. Fou una mesura molt espectacular i vistosa que responia a un aspecte tant econòmic com sobretot, polític.

Dracma d'Atenes (s VIaC)
Dracma d’Atenes (s VIaC)

Tot i que cada polis encunyava les seves monedes, totes seguien un model, de manera que les diferents polis presentaven diferents models de moneda, pel que fa a la representacions de objectes i divinitats, però seguint unes normes pel que fa al pes, al material i a la denominació de les monedes. Així, al segle V aC la moneda que actuava com a referència era la Dracma, una peça d’argent d’un pes d’uns 4,3 grams, i es dividia en una moneda més petita anomenada òbol, de manera que 6 òbols equivalien a una dracma. La moneda espartana seguia la mètrica de la resta del territori grec i així, ja hem vist que l’òbol també era la moneda més petita a Esparta, però tenia la meitat del valor que se li donava a la resta de polis. D’aquesta manera, calia el doble d’òbols espartans per a tenir una dracma que, a la resta de Grècia, era equivalent a 8 òbols.

A Erixias, un dels seus diàlegs atribuït a Plató i que precisament parla sobre la riquesa, es posa en boca de Sòcrates la consideració sobre el què és “moneda” i què no, i compara la moneda espartana amb la moneda de peces de pedra gravades que havia estat utilitzat a Etiòpia, o també peces de cuir amb un segell per part dels Cartaginesos. De manera que aquest sistema no és nou. D’alguna manera, els mateixos grecs no consideraven ben bé com a moneda aquests sistemes locals, precisament perquè eren d’àmbit local, i no eren útils per a l’intercanvi amb d’altres polis o comunitats.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...