Octavi era “la segona opció de Cèsar”, i la famosa història del plançó de palma que brolla enmig del camp de batalla de Munda el 45aC fou, senzillament, una invenció. Recordem que les togues triomfals romanes estaven brodades amb dibuixos en fil d’or de palmes, ja que aquesta planta era sinònim de victòria i mira per on,  quina casualitat que en plena victòria de Cèsar, el seu triomf definitiu a la segona guerra civil davant Pompeu, els déus deixessin de costat Cèsar i al seu exèrcit i es concentressin a enviar un missatge a Octavi, que amb tota impunitat utilitzà aquesta gran victòria de Cèsar com simple un vehicle per a reivindicar-se personalment.

“La fórmula utilitzada va consistir a recollir la tradició hel·lenística de considerar el sobirà un déu vivent.”

Suetoni (s. I-IIdC) esmenta aquest episodi com un senyal dels déus per a demostrar que Octavi havia de ser l’hereu de l’Imperi de Cèsar i un segle més tard, Cassi Dió arriba més enllà de la pura anècdota i estableix que aquest senyal demostrava que el futur de Roma ja estava en mans d’Octavi per voluntat divina. Aquesta història del plançó de palma, doncs, reflecteix meticulosament aquesta manipulació, aquesta “contaminació genètica” de la historiografia imperial romana que arriba fins a Cassi Dió perfectament estructurada i analitzada.

El nou tipus de govern personal i hereditari implantat per August requeria de nous elements de cohesió i acceptació de la figura imperial, i la fórmula utilitzada va consistir a recollir la tradició hel·lenística de considerar el sobirà com un déu vivent. Roma s’havia aproximat a aquesta tradició en declarar oficialment déu Juli Cèsar, assassinat l’any 44 aC, a qui va es va dedicar un temple al fòrum romà. Ja després de la seva victòria sobre Marc Antoni, Octavi va permetre que les ciutats orientals comencessin a declarar-lo déu vivent, dedicar-li temples i a instaurar-li culte. Va procurar, tanmateix, que sempre estigués al costat seu la deessa Roma, amb la qual cosa el culte es convertia en una devoció al mateix Estat i al seu màxim governant. També a Occident i a la mateixa Itàlia, moltes ciutats van seguir l’exemple oriental i tant August com el seu cercle familiar van començar a rebre culte com a divinitats.

“Octavi es va dedicar a manipular la Història, ajudat per una entusiasta cort d’historiadors”.

La República deixava pas a un Imperi, malgrat que Octavi mai es va declarar “emperador” de Roma. La Història fou manipulada per adaptar-la als seus desitjos, a qui tan sols li interessava Juli Cèsar com a vehicle transmissor de la seva herència, que l’havia portat a esdevenir l’autèntic amo i senyor de Roma. Una entusiasta cort d’historiadors es van afanyar a “acudir en auxili del vencedor”.

“Ave Cèsar”, la història feta al detall. L’Imperi de la propaganda.

Asini Polió sempre va tenir bon olfacte per a col·locar-se al costat del vencedor. Es va declarar partidari acèrrim de Cèsar i el va acompanyar a les campanyes italiana i africana esperant participar del botí, però no va haver-n’hi, de botí, ja que Cèsar ni va assassinar als seus enemics ni els va confiscar les propietats ni els va retirar de la vida pública. Polió, com Cassi i tants d’altres, es va veure defraudat i va jurar venjança. Cassi es va revenjar participant a l’assassinat de Cèsar, mentre que Asini Polió va ser encara més covard ja que una vegada mort Cèsar, es va dedicar a escriure contra ell des d’un profund ressentiment, tot elogiant Octavi. Aquesta vegada, va tenir sort i Octavi el va recompensar.

“La intenció sempre va ser la mateixa: tractar d’augmentar la glòria d’Octavi rebaixant la de Cèsar”.

Tit Livi va ser “l’historiador oficial del nou règim”. Per desgràcia, la part de la seva obra dedicada a Cèsar i l’arribada d’Octavi al poder s’ha perdut, però no ens és difícil intuir si no el contingut, almenys si la línia argumental, ja que és la font fonamental de tota la historiografia romana posterior: Cèsar deixa Roma feta un desastre i llavors arriba Octavi i ho arregla tot. És a dir, la línia oficial. Luci Canfora comenta que li sembla que Livi va ser alguna cosa així com la gran font de la que van beure les altres i de fet, Livi va ser la màxima autoritat historiogràfica de la història de Roma, tot i l’evident manipulació que fa dels esdeveniments. Livi va escriure el seu Ad Urbs condita com una “història oficial” de Roma sota el patrocini directe d’Octavi, i és per això que la manipulació històrica es va anar reproduint generació rere generació, arribant fins a Dió Cassi, historiador del període de Septimi Sever.

Virgili és el gran poeta oficial de l’Imperi, una meravellosa ploma posada al servei de la causa octaviana, ja completament identificada amb la causa de Roma, foses ambdues en la persona d’Octavi convertit en “August”. Virgili en la seva Eneida va voler donar-li a Roma (es diu, que per encàrrec del mateix August) un poema oficial sobre els seus orígens i, prenent la idea de la genealogia que va fer famosa Cèsar afirmant que la gens Júlia descendia de Venus, va escriure el seu poema a major glòria d’Octavi, entroncant-lo en aquesta gens Júlia de la qual formava part de manera tangencial i relacionant-ne l’orígen a la mateixa Troia. Octavi necessitava aquest respatller a la seva genealogia ja que la seva herència havia estat discutida i com veurem seguidament, el construir-se una legitimitat va ser una autèntica obsessió per a elli no és casualitat que a l’Eneida, Virgili refectaixi, a l’escut del mateix Eneas, la batalla d’Actium, en la que August vencé la darrera guerra civil contra Marc Antoni i Cleòpatra l’any 31aC.

Nicolàs de Damasc és l’admirador d’Octavi per excel·lència. Era el conseller del rei Herodes el Gran. Nicolàs és la imatge de l’historiador venut completament a la causa octaviana.

Velei Patércul era historiador de la cort de Tiberi, el seu servilisme és tan entusiasta que acaba essent més tiberista que el propi Tiberi. La seva obra té una idea fixa: demostrar que Tiberi és un escollit per la destinació i pels déus per a governar Roma, i ja que la legitimitat de Tiberi estava fonamentada en la legitimitat d’Octavi, les fon ambdues en una sola idea cabdal. L’última frase de la seva obra, en la qual demana als déus que protegeixin “a aquest règim nostre i al príncep que ho governa” ho diu tot sobre la “objectivitat” d’aquest senyor.

Ells, i “altres estómacs agraïts”, es van posar immediatament a escriure, de manera entusiasta, exactament allò que August volia llegir. La intenció sempre va ser la mateixa: tractar d’augmentar la glòria d’Octavi rebaixant la de Cèsar fins al seu nivell. Molts d’ells van ser extraordinaris escriptors, però posats al servei d’una causa política que hauria de perllongar-se en successives generacions, des de l’aplaudiment a Octavi fins al lliurament total amb la causa optimate.

Publi Corneli Tàcit
Publi Corneli Tàcit

Tàcit és un cas a destacar. Va escriure durant el principat de Trajà, a principis del segle II. Va viatjar per Britània i Germània i amb l’emperador Nerva, va ser nomenat consul suffectus (cònsol suplent), dignitat vacant després de la mort de Virgini Ruf, de qui Tàcit en va fer el panegíric al Fòrum. l’any 99 va exercir diverses funcions inherents a la seva magistratura de cònsol suplent, i després va abandonar la política per dedicar-se a la compilació de les seves històries. La majoria de les referències sobre la seva vida provenen de la correspondència que va mantenir amb Plini el Jove i dels seus propis escrits. El seu mètode històric es caracteritza per l’intent d’assolir la imparcialitat. Utilitza com a fonts per documentar-se a testimonis orals o escrits als quals però no sempre dóna crèdit i així ho fa constar expressament.

El cas més important des del punt de vista historiogràfic és el de Suetoni, secretari de l’emperador Adrià, successor de Trajà, que va redactar la seva famosa biografia dels dotze primers Cèsars amb la idea d’enaltir Adrià.

Ni Trajà ni Cèsar van necessitar construir-se una cort d’admiradors acèrrims i aduladors perquè els enaltissin, en part, perquè Cèsarja ho havia fet en primera persona al seu llibres com De bello gallico (Sobre la guerra de les Gàl·lies). Altres emperadors però sí que detectaren aquesta necessitat, i tota aquesta deformació de la Història per a acontentar a l’emperador de torn va ser conseqüència de la política d’Octavi i el seu interès en crear-se la seva pròpia llegenda al seu gust. Com hem esmentat al principi, aquesta manipulació va arribar fins a Cassi Dió, historiador grec amic de Septimi Sever, a principis del segle III, que es fa eco de tota aquesta manipulació i l’exposa tranquilament.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...