Les aigües del riu Neretva mullen més de 220 quilòmetres de recorregut, des de les muntanyes de Lebršnik, prop de Sarajevo fins que arriben a la mar Adriàtica uns quilòmetres al nord de Dubrovnik esdevenint un dels reclams turístics dels Balcans pel que fa, sobretot, als esports d’aventura.

Cartell de la pel·lícula "la batalla del Neretva" (1969).
Cartell de la pel·lícula “la batalla del Neretva” (1969).

Com tots els rius, ha estat des d’antic un eix de contacte i un mitjà de transport vertebrador del territori però, en el cas del Neretva, el seu nom va lligat també a fets d’importància cabdal per a la regió i pels sovint convulsos estats balcànics, i és que el nom de “Neretva” ha estat conegut arreu a causa d’una batalla de la segona guerra mundial entre els partisans i els ocupants alemany i italians i que serví d’argument a una coneguda pel·lícula del 1969.

A inicis d’abril del 1941, l’exèrcit alemany emprengué la invasió de la península dels Balcans com a complement necessari de l’operació Barbaroja, que tenia com a objectiu final la invasió de l’URSS i que estava prevista per mitjans de maig del mateix any. El 16 d’abril, havien estat conquerits enclavaments tan importants com Belgrad, Zagreb i Sarajevo, i el control era total. Iugoslàvia ja era aleshores un gresol de grups ètnics i religiosos de molt difícil encaix, i la presència alemanya els distribuí a favor i en contra de l’Eix. El pacte signat a finals de març entre Hitler i el primer ministre iugoslau havia estat fortament contestat des de l’interior, donant lloc a un aixecament que precipità la intervenció militar de Hitler. Alhora, l’anomenada “Gran Croàcia”, que incloïa també el territori de Bòsnia i Herzegovina, estava encapçalada per la Ustaixa, un moviment feixista, ultracatòlic i antisemita que trigà molt poc en aliar-se amb l’Eix.

“Les potències aliades occidentals veien amb mals ulls als partisans donada la seva ideologia comunista”.

La situació donà lloc a l’aparició de grups de resistència que prengué forma en dos moviments principals: els txètniks i els partisans. Els txètniks (Milícia Voluntaria Anti-Comunista) eren monàrquics nacionalistes serbis que aviat augmentaren en nombre com a reacció de les brutalitats i a la neteja ètnica de la Ustasi croata als seus pobles i ciutats. Pel que fa al partisans (Exèrcit Popular d’Alliberament i Separació de partisans de Iugoslàvia), eren un moviment comunista amb suport d’Stalin que tenien per objectiu d’establir un estat iugoeslau socialista després d’expulsar-ne nazis i italians. L’entesa entre ambdós fou difícil des del primer moment, i ja a finals del 1941 estaven enfrontats obertament. Així les coses, els txètniks, com que compartien enemic amb el bàndol de l’eix, hi col·laboraren tot i que entre els futurs plans de Hitler hi hauria la seva l’anihilació després d’haver-ne tret partit com a “col·laboradors” contra els partisans. Pel que fa a les potències aliades occidentals, aquestes veien amb mals ulls als partisans donada la seva ideologia comunista, en concordança amb el paper que jugaren vers la República espanyola durant la guerra civil i la dictadura franquista.

Memorial a Jablanica
Memorial a Jablanica.

Amb aquesta premissa, la situació a inicis de gener del 1943 abans de la batalla era la següent: els exèrcits de l’Eix, juntament amb croats i txètniks, tenien unes forces de més de 100.000 soldats amb cobertura aèria que s’enfrontarien a uns 20.000 partisans, que en aquell moment estaven guanyant terreny. L’objectiu era encerclar-los al centre de Bòsnia i Herzegovina, destruir-los i tenir així via oberta als recursos naturals de la zona (mineria de coure i bauxita i també fusta) que consideraven bàsics per a mantenir la ofensiva de l’Est.

L’anomenada operació Fall Weiss començà el 20 de gener i tenia tres fases. Les primeres es desenvoluparen tal i com havien previst els comandaments del l’Eix i així, en unes cinc setmanes quatre divisions alemanyes, mitjançant una gran disposició en arc, controlaren les zones fins al moment segures pels partisans ubicades al sud de Croàcia i nord de Bòsnia mentre l’exèrcit italià, assistit pels txètniks, pressionava des de la costa dàlmata per tal d’empènyer-los cap al centre de Bòsnia fins a posar-los en una situació molt compromesa: envoltats a la zona de Jablanica amb el riu Neretva a l’esquena, l’exèrcit alemany a oest i nord, i els italians i els txètnics al sud avançant des de Mostar. La riba est del Neretva també estava controlada pels txètniks.

És en aquest moment a principis de març que el comandament partisà ordenà destruir tots els ponts que els podien unir amb la riba est del Neretva, cosa que evitava el pas dels txètniks i que alhora féu pensar als alemanys que havien pres la decisió de combatre fins al final.

Mapa que mostra els moviments de tropes a la batalla del Neretva. De color blau els exèrcits de l'Eix i de color vermell els partisans de Tito.
Mapa que mostra els moviments de tropes a la batalla del Neretva. De color blau els exèrcits de l’Eix i de color vermell els partisans de Tito.

Aquesta idea prengué força perquè les forces partisanes havien emprès, el 28 de febrer, un atac vers la divisió alemanya 717, al nord-oest de Jablanica. El contraatac alemany no es féu esperar, però els partisans resistiren i encara guanyaren terreny enfrontant fins a 9 brigades als alemanys. Aquesta acció obligà al replegament alemany, que planejà una acció de resposta pel dia 8 de març. Davant aquesta situació d’èxit militar i per sorpresa, l’exèrcit partisà féu mitja volta per dirigir-se novament cap al riu Neretva. El terreny guanyat amb aquesta acció donà prou temps als partisans per, aquella nit del 6 de març, prendre el control dels restes del pont de Jablanica destruït amb una dotzena de soldats i fer possible que els enginyers construïssin un nou pont sobre els restes del primer i que entre 4000 i 5000 soldats partisans creuessin el riu, per sorpresa dels txètniks, que no oferiren resistència.

El pont de Jablanica el 1943 (font: www.sarajevotimes.com)
El pont de Jablanica el 1943 (Font: www.sarajevotimes.com)

El fet de ser capaç d’evacuar junt amb les tropes, també els ferits i població civil atemorida per possibles represàlies, donà molt de ressò a la operació en un entorn en el que, segons testimonis dels mateixos soldats, era molt corrent d’executar els presoners i fins i tot, dels propis ferits greus en la mesura que constituïen una dificultat. D’altra banda, l’esforç en el trasllat dels ferits no feia res més que publicitar el caràcter igualitari de l’exèrcit partisà que segons la propaganda, prenia mesures (sobretot al començament de la guerra) com la prioritat d’alimentar als ferits, després als soldats rasos i només si en quedava alguna cosa, als oficials.

Restes del pont de Jablanica sobre el Neretva, a l'actualitat.
Restes del pont de Jablanica sobre el Neretva, a l’actualitat.

Així doncs, els partisans aconseguiren fugir de la ratera on es trobaven cap a Montenegro i tot, i perdre moltes forces, l’exèrcit de l’Eix no havia aconseguir el seu objectiu anihilar-los. D’aquesta manera, guanyaren un temps important per a reorganitzar-se i continuar la lluita, alhora que havien posat en evidència el paper galdós dels txètnics que, si ja no comptaven amb la confiança dels alemanys, des d’aquest moment, passarien a ser objectiu directe de l’exèrcit alemany, que al mes de maig següent, endegà l’operació Schwarz amb la intenció d’eliminar-los.

El resultat de la batalla del Neretva va més enllà d’una operació militar en la mesura que engrandí la figura del seu cap, que havia fugit a una operació de gran abast que cercava destruir-lo, i no en seria la darrera. Després de la guerra, governaria Iugoslàvia fins l’any 1980: era Josip Broz, més conegut pel seu sobrenom: Tito.

La Iugoslàvia de Tito fou l’únic país socialista de la postguerra que no es rendí a la pressió de l’URSS, fins al punt que hi trencà relacions el 1948 i no fou membre del Pacte de Varsòvia. Tito s’havia guanyat la llibertat d’acció davant els soviètics durant la guerra, comptant bàsicament amb mitjans propis. No els devia res.

El pont antic (stari most) de Mostar, restaurat l'any 2004.
El pont antic (stari most) de Mostar, restaurat l’any 2004.

Mig segle més tard, la guerra havia tornat al Neretva, el president serbi Milosevic també havia fet tornar el txètniks i el foc es concentrava novament en un pont sobre aigües de color turquesa. En un dels molts fronts de la guerra dels Balcans, la ciutat bosniana de Mostar estava envoltada pels exèrcits serbis i croats en un setge que s’allargà 18 mesos. L’stari most, el pont antic al centre històric de Mostar construït el segle XVI, fou destruït el 1993 deliberadament pel foc d’artilleria croat, en una acció pretesament estratègica que fou valorat internacionalment com una acte de destrucció del patrimoni cultural. La destrucció de l’stari most fou tot un símbol de la inacció vergonyosa de democràcies occidentals, de nou a partir de raons polítiques i en aquest cas, també religioses.


Què visitar?

Museu de Jablanica (Bòsnia i Herzegovina)
Imatge de Tito al museu de Jablanica (Bòsnia i Herzegovina).

Avui dia encara podem visitar les restes del pont destruït, in situ a les aigües del Neretva al seu pas per la ciutat bosniana de Jablanica. En aquest indret hi ha un gran espai verd i un museu de la batalla on s’hi pot veure material gràfic, armes i diorames que fan més entenedor el desenvolupament de la batalla, sempre que parleu bosnià.

També el centre històric de Mostar és de molt recomanable visita. En una de les torres del pont antic hi ha un petit museu i una oficina d’informació on s’hi pot visualitzar un vídeo que evidencia el constant bombardeig croat sobre el pont fins l’enderroc final. És frepant constatar que les places del centre es convertiren en cementiris, i que la canalla segueix jugant-hi a cuit i amagar, ara entre les làpides. Lloses sobre la consciència occidental.

Museum the Batle for the Wounded on Neretva River

BH Tourism – Mostar

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...