Entre el 1922 i el 1926 s’estableixen les premisses per a la creació d’un règim basat en el partit únic. Per mitjà d’una llei que atribueix plens poders al govern el parlament queda privat, de fet, d’algunes de les seves prerrogatives. Apareixen noves institucions que assenyalen una alteració important del règim liberal. El 15 de desembre de 1922 hi ha una reunió dels caps feixistes. Mussolini decideix de convertir en permanent aquest òrgan col·lectiu i li dóna nom: el Gran Consell del Feixisme.

“Per tal de reduir l’autonomia i l’extremisme de les esquadres i per disposar d’una força armada en contra dels opositors es dissolen les esquadres feixistes i es crea la “milícia voluntària per a la seguretat nacional”.

Mentrestant, el partit feixista s’uneix amb el nacionalista. L’operació contribueix a fer fermentar una ideologia oficial basada en l’estatisme, el corporativisme i l’imperialisme. El 23 d’abril de 1923, els membres del Partit Popular deixen el govern de Mussolini. El 13 de desembre, és aprovada una nova llei electoral d’acord amb la qual la llista de majoria relativa que obtingui un 25 % dels vots té dret a dues terceres parts dels escons. L’abril de 1924 tenen lloc les eleccions. El Gran Consell i Mussolini sotmeten a la decisió popular una llista composta pel govern i els seus aliats. L’oposició és escassa i està debilitada per la continuïtat de la violència feixista. El resultat és majoritari: la llista obté el 64,9 % dels vots i 334 escons.

El 30 de maig de 1924 el secretari del Partit d’Unitat Socialista de Filippo Turati, Giacomo Matteotti, denuncia a la cambra el clima de violència amb què s’ha desenvolupat la campanya electoral. El 10 de juny esclata la venjança feixista. Matteotti és segrestat davant de casa seva i dos mesos després el seu cadàver apareix als voltants de Roma. L’opinió pública es commou i el govern vacil·la. Força liberals -entre ells Benedetto Croce– que fins aleshores havien donat suport al feixisme, el condemnen obertament i passen a l’oposició. La borsa cau, i alguns dels feixistes més moderats retornen, en protesta, els seus carnets del partit. El rebuig nacional i internacional davant aquest fet deixa Mussolini momentàniament aïllat i solament el suport de la monarquia i la divisió de les forces antifeixistes n’impedeixen la caiguda.

“Trenta sis mesos després de la ‘Marcia su Roma’, comença la dictadura. Inicialment, els altres partits no es declaren fora de la llei, però no es permet que els diputats opositors tornin al parlament”.

L’oposició es desuneix i fluctua. El 27 de juny de 1924, 127 diputats opositors, tret dels comunistes, abandonen les tasques parlamentàries en senyal de protesta, adopten el lema de Non mollare! (“No cedir”) i s’instal·len en un auditori del Mont Aventino. Amb aquest fet -anomenat la “Secessió de l’Aventino”-, esperen obligar el rei Víctor Manuel III a deposar Mussolini, però el monarca s’hi nega. El 10 de juliol, a conseqüència de pressions vaticanes, dom Sturzo dimiteix el seu càrrec de líder del partit popular. La crisi de l’Aventino dura sis mesos, l’oposició és incapaç d’imposar un canvi i Mussolini tampoc és capaç de trobar una solució. El 3 de gener de 1925, Mussolini compareix davant un parlament dominat pels diputats feixistes i assumeix obertament la responsabilitat de la mort de Matteotti.

Declaro aquí, en presència d’aquesta assemblea i en presència de tot el poble italià, que jo assumeixo, jo tot sol, la responsabilitat política, moral i històrica de tot el que ha passat. Si el feixisme ha estat una associació criminal, jo en sóc el cap. Quan dos elements estan enfrontats i són irreductibles, l’única solució és la força.

Així, doncs, anuncia que assumirà plena responsabilitat executiva en el govern i que dissolia el parlament. Per primera vegada, la policia rep l’ordre de reprimir les organitzacions subversives de l’oposició, i en 48 hores es detenen 111 persones. Trenta sis mesos després de la Marcia su Roma (“Marxa sobre Roma”), comença la dictadura. Inicialment, els altres partits no es declaren fora de la llei, però no es permet que els diputats opositors tornin al parlament. La funció d’aquest, a partir d’ara, serà solament la d’aprovar els decrets-llei aprovats pel govern. S’estableix la censura i es tanquen les lògies maçòniques, malgrat que nombrosos maçons figuressin entre els fundadors del feixisme.

Consell de Ministres
Primera reunió del govern de Mussolini. Fotografia: Wikipedia

Pel que fa a la política econòmica, a la primera etapa, l’acció del govern es caracteritza per una actitud liberal. L’estatisme de Giolitti se substitueix per unes quantes noves línies directives, més llibertat d’iniciativa, menys pressió fiscal, disminució dels sous dels obrers i abolició de la llei sobre les successions i de la llei sobre la nominalitat dels títols.

En política exterior Mussolini pretén un imperialisme directe en l’expansió als Balcans, al Mediterrani i a l’Àfrica. La seva manera d’actuar no està de cops d’efecte, discursos amenaçadors i canvis sobtats. Es tracta d’augmentar el pes d’Itàlia i d’aconseguir colònies. És una política clarament oposada als acords dels tractats establerts després de la Primera Guerra Mundial. El règim que es va determinant considera útil adoptar una simbologia i una manera de fer que s’inspiren en les glòries de l’Imperi Romà. D’aquí prové l’adopció de la salutació obligatòria i la instauració d’un nou calendari que fixa l’inici de l’era feixista en l’any 1922. El feix de lictor -símbol de Roma- es reprodueix a tot arreu, encara que el 1929 Mussolini ordena que se suprimeixi dels carros de recollida de les escombraries.

“Amb les lleis excepcionals del 3 de gener de 1925, el Partit Feixista esdevé partit únic”.

L’abril de 1925 apareix el manifest dels intel·lectuals feixistes, dirigit pel ministre d’educació, Giovanni Gentile. De la mateixa àrea filosòfica, la neoidealista, prové Benedetto Croce, que respon amb el manifest dels intel·lectuals antifeixistes. La seva oposició és purament cultural: un punt de referència per a tots els liberals i, bàsicament, tolerada per Mussolini. Molt més perillosa es considera l’activitat del demòcrata Giovanni Amendola que actua en el terreny polític afavorint la creació de la unitat entre les forces antifeixistes liberals. Per tal d’aturar-lo no dubten a utilitzar la violència de les esquadres. Apallissat l’estiu de 1925, Amendola morirà l’any següent. Després d’uns quants atemptats perpetrats contra Mussolini, totes les associacions acaben sota el control de la policia. La CGL és abolida i els sindicats feixistes queden reconeguts com a únics representants dels treballadors. Aquesta mateixa sort la patiran els diaris antifeixistes, els partits de l’oposició i fins i tot la maçoneria. S’introdueix el confinament policíac per als opositors i el 1930 es crea la famosa OVRA, és a dir l’Organització per a la vigilància i per a la repressió de l’antifeixisme. A Itàlia es torna a instaurar la pena de mort.

Amb les lleis excepcionals del 3 de gener de 1925, el Partit Feixista esdevé partit únic. Mussolini declara implantada la intransigència feixista i posa fora de la llei tots els partis opositors. A partir d’aquest moment el Duce inicia una política encaminada a la construcció progressiva d’un règim totalitari en el qual hi haurà finalment una identitat absoluta entre estat i partit. Les anomenades leggi fascistissime, inspirades pel jurista nacionalista Alfredo Rocco, ministre de justícia, determinen la fi formal de l’estat liberal i són la premissa per a la dictadura de Mussolini.

Interpretant el feixisme

L’any 1925 es funda l’Enciclopèdia Italiana Trecani, dirigida per Gentile. L’any 1932, el mateix filòsof i el Duce escriuran a l’entrada feixisme:

Per al feixista tot és en l’estat i no existeix ni té valor res humà ni espiritual fora de l’estat. En aquest sentit, el feixisme és totalitari i l’estat feixista, síntesi i unitat de tots els valors, interpreta i desenvolupa tota la vida del poble. Mai hi pot haver individus ni grups, partits polítics, associacions, sindicats, classes, fora de l’estat. Per això, el feixisme és contrari a la democràcia que iguala el poble segons la majoria i el rebaixa al nivell d’aquells que en són més. Però existeix la forma pura de la democràcia quan el poble és considerat qualitativament i no quantitativament d’acord amb la idea més forta, perquè és més moral, més coherent, més veritable, que actua damunt del poble segons la consciència i la voluntat de només uns quants i encara millor si és un de sol perquè els seus ideals tendeixen a convertir-se en la consciència i la voluntat de tothom.

Les idees guia del feixisme serveixen per a legitimar el bloc dominant i proporcionen un sentit d’identitat nacional i de cohesió social en amplis estrats de la població italiana. Aquests aspectes comporten una fortíssima tensió mobilitzadora. Allà on va el Duce grans masses el van a veure. Però en els primers temps d’un règim totalitari el consens no és purament numèric, no s’expressa pel principi de la majoria, sinó que és fonamental la creació d’un control perfecte de l’atmosfera social. Mussolini aconsegueix difondre en la societat una mena de sentit de majoria i, és per això, que molta gent accepta la proposta política que prové de dalt.

Mussolini es presenta com a excepcional i únic, com un antiitalià que no posseeix els típics defectes nacionals. Però, alhora, és un home del poble, capaç d’entendre’l i de valorar-lo.

Benito Mussolini és el Duce, “l’home que no s’equivoca mai”, l’incansable treballador que és al peu del canó 24 hores al dia. Ell tendeix a anar assumint diversos càrrecs ministerials. Deixant de banda rares excepcions, s’envolta de col·laboradors de nivell baix, homes que no estan en condicions de fer-li ombra ni d’esdevenir massa forts ni autònoms. L’habilitat oratòria del líder feixista impressiona molt els qui l’escolten. L’estil està una mica relacionat amb la seva anterior experiència periodística: sap ser senzill, agressiu i directe, sap vulgaritzar i simplificar les grans qüestions d’interès públic. Tot i que no té una bona opinió de les masses posseeix la capacitat de sintonitzar-hi en moments concrets. Ell mateix presum de no equivocar-se mai en la captació dels estats d’ànim de les multituds.

Llegir primera part:

Els inicis del feixisme italià (I)

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...