La institució monàrquica porta mil·lennis a la història política del món. Encara que hi ha força discrepàncies fins i tot conceptuals, s’esmenten les molt primitives monarquies de les ciutats de Catal Huyuk, a l’actual Turquia, o Uruk, avui a l’Iraq, fundades cap als anys 7.000 i 5.000aC respectivament. A causa de la seva antiguitat com a sistema polític i la seva essència poc democràtica, moltes persones no comprenen per què encara hi ha monarques a l’avançada Europa, que les va veure aparèixer per primera vegada a la Roma del segle VIII aC.

Quan el convuls segle XIX va tocar la seva fi, només hi havia tres repúbliques al continent europeu: França, Suïssa i San Marino.

Expliquen que, en ser destronat l’any 1952, el rei d’Egipte Faruk I va exclamar: “en pocs anys només quedaran al món cinc reis; els quatre de la baralla i el d’Anglaterra”. Seixanta anys desprès, un grapat de països manté encara monarquies constitucionals, mostrant que els dots profètiques del controvertit sobirà egipci eren una mica inferiors al seu bon sentit de l’humor. Quan el convuls segle XIX va tocar la seva fi, només hi havia tres repúbliques al continent europeu: França, Suïssa i San Marino. En canvi, actualment els règims monàrquics només son vigents a 12 dels 49 països de la vella Europa: del Regne Unit, Espanya, Noruega, Suècia, Dinamarca, Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg, els micro-estats de Liechtenstein, Mònaco i Andorra, i la Ciutat del Vaticà. Per cert, tan sols un país va abolir la monarquia mitjançant un referèndum i fou Itàlia l’any 1946, on les republicans van guanyar el referèndum per un marge molt estret.

La princesa Magdalena de Suècia, duquessa de Hälsingland i Gästrikland, filla del rei Carles Gustau XVI. Per la seve elegància i bellesa és la princesa "favorita" de la premsa groga del seu país.
La princesa Magdalena de Suècia, duquessa de Hälsingland i Gästrikland, filla del rei Carles Gustau XVI. La Casa Reial sueca hauria d’emetre una nota de premsa demanant als mitjans “respecte per l’intimitat de la Princesa” en més d’una ocasió.

La monarquia del Regne Unit és la més extensiva de les europees, ja que a més, encara regna a tota la Commonwealth, la Mancomunitat de Nacions que comparteixen llaços històrics amb aquest país, excepte Moçambic i Rwanda (suspeses), amb un total de 53 països membres que cooperen política i econòmicament. Potser es tracta de la corona que abans i millor ha jugat les seves cartes des de la Revolució de 1668, també coneguda com la Gloriosa.

El Regne Noruega, que havia estat un regne independent fins 1387, va estar unida a Dinamarca durant “la nit dels 400 anys” i a Suècia des que Napoleó la va cedir el 1814, cessió que va ser anul·lada el 1905 amb la independència, per a la qual es va triar la monarquia parlamentària en un plebiscit. Pel que fa a Suècia, ha estat un regne des de temps immemorial, hereditàriament des de 1544, la seva Constitució va dividir els poders polítics entre el Rei i el Parlament, i el 1917, els del monarca es van reduir de forma considerable. Els reis de Dinamarca porten al tron més de 1.000 anys, en un règim constitucional des de 1849, i en un de parlamentari des de 1901. La monarquia danesa és la més antiga del món.

“La majoria dels reis europeus del segle XXI són figures simbòliques, representatives, sense un poder efectiu o oficial més enllà de la seva pròpia influència”.

Els Països Baixos tenen una monarquia constitucional independent des de 1815, que administra el país juntament amb un consell de ministres i que regna també federalment sobre les colònies d’Aruba, Curaçao i Sint Maarten. Bèlgica compta amb una monarquia federal constitucional des de 1830,  i Luxemburg, amb una monarquia constitucional i parlamentària des de 1839. El Principat de Liechtenstein és un estat des de 1699, i la seva monarquia, constitucional des de 1921; el de la ciutat-estat de Mònaco, des de 1911; i el d’Andorra té una estranya Prefectura de l’Estat testimonial compartida per dos coprínceps, el bisbe de la Seu d’Urgell i el President de la República Francesa, i des de 1993 disposa d’una constitució. La Ciutat del Vaticà, per la seva banda, manté a una monarquia electiva teocràtica, diferent de la resta perquè no és hereditària i el Govern s’exerceix “en nom de Déu”.

bauldí
Fotografia oficial del rei Bauldí I de Bèlgica. L’any 1990 es va “autodeclarar” incapacitat durant 36 hores per evitar firmar la llei d’avortament del seu país.

Poder simbòlic i premsa rosa

L’any 1867 l’assagista anglès Walter Bagehot assenyalava que “en un règim monàrquic, l’atenció de la nació es concentra en una persona les accions de la qual resulten atractives. En una república, aquesta atenció es divideix entre molts personatges, que realitzen actes bastant insulsos. Per això, a causa de la fortalesa del cor i la debilitat de la raó, la robustesa de la monarquia rau en la seva apel·lació als sentiments mentre que la feblesa de la república s’ha de cercar en la seva crida a l’entesa”. La mística de la reialesa, i el seu estret vincle amb l’imaginari col·lectiu, aconsegueixen el seu zenit en la desmesurada expectació i el desbordat entusiasme que susciten les fastuoses noces de prínceps i princeses.

La majoria dels reis europeus del segle XXI, excepte a Mònaco, Liechtenstein i el Vaticà, són figures simbòliques, representatives, obligades a signar lleis i decrets que aprovin els seus parlaments i dedicades a inaugurar centres públics, lliurar premis i exercir d’intermediàries perquè empreses nacionals aconsegueixin contractes fora del país, sense un poder efectiu o oficial més enllà de la seva pròpia influència política i econòmica.

Diana de Gales
La princesa Diana de Gal·les, fou la reina dels mitjans del cor. La seva vida, pública i sobretot privada, fou sobrexposada als mitjans públics de forma continuada. Morí en un accident de cotxe a París el 1997.

Els monàrquics veuen els reis com a referents en la continuïtat històrica de “la identitat nacional” dels seus països, com a garants de la unitat dels seus estats nacionals i com els legítims o millors representants dels mateixos a l’estranger. La insistència en aquestes idees és especialment enèrgica en aquells països amb una suposada diversitat territorial, com Bèlgica, Regne Unit o Espanya: sense els Reis, subratllen, l’estat no podria mantenir-se unit. Tot i que els caps d’estat monàrquics són poders purament simbòlics, el cas del rei Balduí I l’any 1990 i la seva “suposada” incapacitat durant 36 hores per firmar la llei de l’avortament de Bèlgica, va aixecar certa polseguera a un país com Bèlgica, on la monarquia juga un paper fonamental d’arbitre entre els valons i flamencs.

Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Noruega, Països Baixos, Suècia i Gran Bretanya són monarquies emblemàtiques per als habitués de revistes del cor de tot el món. Per la seva banda, els principats de Liechtenstein i Mònaco són més coneguts per operadors financers globals que van després a la caça de bancs offshore lliures d’impostos en el primer cas i a un centre lúdic de luxe durant l’estiu, en el segon. Existeix també el Gran Ducat de Luxemburg, meta de milionaris hereus i fons patrimonials familiars que desitgen comptes encriptades per als seus dipòsits bancaris.

La família reial britànica és probablement la que més portades de la premsa generalista i del cor ha ocupat de totes les monarquies europees.

Però en temps de turbulències econòmiques, molts especialistes d’Europa es pregunten si és rendible mantenir les monarquies. Enfront de les imatges de la premsa sensacionalista, que exhibeix els luxes de la reialesa, la resposta fàcil seria no. Els republicans qüestionen el deure dels contribuents de sostenir a les famílies reals, els privilegis dels quals no emanen d’una elecció democràtica. Els reis, reines, prínceps i princeses d’Europa són figures simbòliques i “ambaixadors” dels seus paisos respectius, però sobretot, són personatges públics tractats com a celebrities i famosos i de fet, la majoria de premsa groga (o del “cor” o rosa) i tabloides sensacionalistes viuen de la vida privada i les peripècies en el seu àmbit privat, de la mateixa forma que ho fan amb futbolistes, actors i models. Als països nòrdics és tota una tradició que els mitjans de comunicació competeixin per veure qui descobreix primer el destí dels prínceps i princeses nuvis pel seu viatge de noces. És una carrera contra rellotge i no per l’exclusiva, que no els reporta benefici econòmic contra l’enorme despesa que realitzen, sinó per l’honor d’haver estat els primers a trobar-los.

Isabel II
Isabel II d’Anglaterra, la reina de la longevitat d’Europa. Ocupa el tro britànic des de 1952.

La família reial britànica és probablement la que més portades de la premsa generalista i del cor ha ocupat de totes les monarquies europees. Des del compromís de Carles d’Anglaterra amb Diana de Gal·les, les publicacions sobre aquesta casa reial han estat un bon filó per vendre exemplars. Fins i tot les seves frivolitats en festes privades han estat airejades sense cap tipus de codi ètic, com la festa privada on el nét de la reina d’Anglaterra va apareixer vestit de nazi en una festa.

Secrets d’alcova, infidelitats, divorcis, casaments, amants, sortides nocturnes… Una infinitat d’informacions que fins i tot van portar a la reina Isabel II a demanar en més d’una ocasió respecte per la seva família. De fet, han estat en més d’una ocasió els propis membres reals els que han utilitzat els mitjans de comunicació per airejar les seves intimitats, baixant el llistó als famosos que venen exclusives sobre la seva vida privada. L’any 2011, les publicacions d’unes converses privades al Palau de Buckingham va portar al govern anglès a promulgar una llei que impedeix que els mitjans de comunicació puguin fer-se ressò de les converses d’Isabel II, Carles d’Anglaterra i el príncep Guillem, quedant exclosos de les informacions emparades per la “Llei sobre Llibertat d’Informació” adoptada el 2000.

La reina consort dels Països Baixos, Máxima Zorreguieta.
La reina consort dels Països Baixos, Máxima Zorreguieta.

Si la premsa britànica ha fet de la vida de la Casa Reial un show mediàtic, d’altres cases reials europees han patit problemes de caire polític i diplomàtic, com el cas de la reina consort dels Paisos Baixos, Máxima ZorreguietaEl pare de la reina Màxima d’Holanda, Jorge Zorreguieta, fou viceministre d’Agricultura sota el règim militar del general Jorge Videla, que va formar part de la Junta militar que va governar Argentina de 1976 fins 1983. El govern holandès no li va permetre ni tan sols anar al casament de la seva filla l’any 2002, el va declarar persona “non-grata” i el primer ministre holandès Wim Kok, va demanar-li expressament que evités anar al seu casament per no patir un conflicte diplomàtic amb l’Argentina.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...