Com va ser possible que una persona gairebé sense cultura, un actor de segona fila que fins als 29 anys no havia escrit res, ignorant de les fonts clàssiques, sense haver viatjat mai ni tenir coneixent d’idiomes estrangers, es convertís de la nit al dia en un dels millors (per no dir el millor) i més prolífic escriptor de la història? No sembla possible, oi? Doncs aquest és el cas de William Shakespeare. A aquesta informació, se li ha d’afegir tot de dades biogràfiques que es desconeixen sobre el personatge, que al llarg de la història ha donat peu a l’aparició de diferents teories sobre l’autèntica autoria de les, suposades, seves obres. Una de les teories més esteses és la que que fa referència a l’escriptor, també envoltat de misteri, Christopher Marlowe.

El retrat de Chandos, nom del seu últim propietari abans de ser adquirit el 1856 per la Galeria Nacional. Suposadament Shakeseare, no es coneix l'autor ni , de fet, qui és el personatge del quadre. LA mateixa galeria va fer un recull de retrats sota el títol "buscant a Shakesperare"que no guarden cap semblança entre ells.
El retrat de Chandos, nom del seu últim propietari abans de ser adquirit el 1856 per la Galeria Nacional. Suposadament Shakespeare, no se’n coneix l’autor ni de fet, qui és el personatge del quadre. La mateixa galeria va fer un recull de retrats sota el títol “buscant a Shakespeare” que no guarden cap semblança entre ells.

Les coincidències entre els autors és tan gran que es fa difícil obviar-les. Si el cas és que va ser Shakespeare qui signava amb el nom de Marlowe en una primera etapa, o si va ser Marlowe qui després va signar com a Shakespeare, és a dir, que eren una mateixa persona; o si Shakespeare era un home de palla que només signava les obres de Marlowe, o si fins i tot si realment van ser dos escriptors diferents i Shakespeare copià o s’aprofità d’alguna manera de l’obra de Marlowe, avui en dia són només teories, com la dels diversos autors, que estan pendents de demostrar.

Una de les històries més esteses, antigues i creïbles, o que almenys crea seriosos dubtes sobre l’autoria de les obres, és la de la conspiració o Teoria de Marlowe. Un dels seus principals impulsors, el crític teatral nord-americà Calvin Hoffman, va publicar l’any 1955 el llibre on s’apleguen més proves sobre el tema fins l’actualitat, The Man who was Shakespeare, tot i que ja al 1895 s’havia publicat el llibre It was Marlowe. La idea principal de la teoria rau en la coincidència entre la teòrica mort de Marlowe, el 1593, i l’aparició de les primeres obres atribuïdes a Shakespeare el mateix any, quan tots dos tenien la mateixa edat, 29 anys.

Delia Bacon, al 1845, va ser la primera escriptora coneguda que va apuntar la possibilitat que Shakespeare no fos l’autor de les obres que se li atribueixen

Segons aquesta teoria, Marlowe no hauria mort en una baralla de taverna, tal com diu la versió oficial, sinó que tot plegat hauria estat un muntatge per fer-lo desaparèixer, donat que la seva vida corria perill per les vicissituds polítiques de l’època elisabetiana. La consolidació d’un model d’església separat de Roma dins la reforma protestant per part de la reina Elisabet I, havia creat una mena de por col·lectiva i hom veia conspiracions catòliques arreu. En especial, a causa de les confrontacions amb la monarquia hispànica dels Habsburg. A partir de la seva desaparició oficial, Marlowe s’hauria dedicat en exclusiva a escriure, però amb un testaferro, Shakespeare, fet que justificaria les fins a sis signatures diferents que se li coneixen al mateix Shakespeare.

Un altre retrat d'autor desconegut, datat el 1858, i conservat a Cambridge, que se suposa hauria de ser Marlowe en la seva època d'estudiant
Un altre retrat d’autor desconegut, datat el 1858 i conservat a Cambridge, que se suposa hauria de ser Marlowe en la seva època d’estudiant.

La teoria parteix del fet que Marlowe seria un espia al servei de la corona, ben relacionat amb les altes esferes i amb la cultura necessària per poder escriure les obres, no com Shakespeare. Com a espia, era amic de Sir Thomas Walsingham i del seu cosí Sir Francis Walsingham, el primer un mecenes de l’art, especialment d’escriptors, i el segon membre de la cort, secretari de la reina i responsable dels espies. A sou també de Francis Walsingham hi havia l’assassí de Marlowe, Ingram Frizer, personatge relacionat amb negocis foscos i de mala reputació. L’assassinat va ser provocat teòricament per una baralla de taverna, però en realitat la “taverna” era la casa de Eleanor Bull, un lloc on s’hi feien negocis no sempre del tot clars sota la condescendència de les autoritats, que miraven cap a una altra banda. Era un cau d’espies que s’aprofitaven de les operacions mercantils que s’hi feien i de les pernoctacions dels inspectors del port. El còmplice present a la suposada baralla, Nicholas Skeres, era un altre conegut dels cosins, engalipador, i informador.

Especialment el retrat de la portada del Primer Foli, fet per amics de Shakespeare només sis anys després de la seva mort, no té cap semblança amb el retrat de Chandos.

La teoria, després d’aportar proves de la relació de tots els personatges de la trama, apunta a que l’amic personal de Marlowe, el cosí Francis, hauria arreglat la seva desaparició, fingint l’assassinat, per evitar-li acusacions infundades d’homosexualitat i d’altres equivalents a traïció, relacionades amb el seu servei per a l’espionatge de la corona i que estaven penades amb la mort. Francis s’hauria encarregat de mantenir-lo a l’exili sota una altra identitat (llavors una tasca força fàcil) i de cercar-li un home de palla que publiqués el seus escrits, en Shakespeare. Aquest seria el motiu del desori a l’hora de trobar quina era la cara autèntica dels dos personatges, tant de Marlowe, com de Shakespeare.

Marlowe va ser enterrat al poble on havia estat teòricament assassinat. Deptford, però sense cap placa que l'identifiqués. Aquesta és contemporània.
Marlowe va ser enterrat al poble on havia estat teòricament assassinat. Deptford, però sense cap placa que l’identifiqués. Aquesta és contemporània.

Tot podria ser circumstancial… o no, però què va passar després de la mort de Marlowe? Doncs el seu assassí confés, Frizer (el “congelat”), va continuar fent carrera i ascendint fins arribar a càrrecs importants durant el regnat del successor d’Elisabet, el rei Jaume I. De fet, Audrey, la dona de Thomas Walsingham, intercedia per ell i fins i tot Frizer s’allotjà en una de les seves propietats. És més, la majoria dels presents en el suposat assassinat van fer carrera, com un altre testimoni, agent doble, en Robert Poley. La tardança en presentar-se a declarar de Poley i el motiu que al·legà (portar unes cartes d’afers especials, d’extrema importància i secret) també donen arguments als partidaris de la teoria Marlowe.

Altres raons a favor de la teoria Marlowe són les literàries. Fins i tot els mateixos contraris a la teoria admeten que l’estil d’escriure dels dos és idèntic. És més, els experts veuen en algunes de les obres atribuïdes a Shakespeare segones parts d’obres de Marlowe abans de ser assassinat. Determinades expressions, cites i referències, així com a l’ús de personatges idèntics, fan sospitar o en la còpia directa de l’obra o en que es tractava del mateix escriptor… però quin escriptor?

Acadèmicament, fins que no es puguin documentar d’alguna manera més aspectes de la vida d’ambdós, el tema està en stand by, donats els forts tabús existents a l’hora de qüestionar un pilar de la cultura anglesa. Hi ha una gran pressió científica per a què el món acadèmic anglosaxó s’obri obertament al dubte raonable que hi ha sobre l’autoria de les obres atribuïdes a Shakespeare. Només al dubte, sense concretar cap teoria, però tampoc donant per certa acríticament i cega la versió Shakespeare.

Deixa aquí el teu comentari

2 COMENTARIS

  1. fins que no hi hagi proves irrefutables com la de l’ADN , sempre quedarà l’ombra del dubte. Jo també havia sentit a dir que Shakespeare era italià, o que era l’home de palla d’un bisbe que escrivia per raons òbvies, o que era fins i tot catòlic… Teories per tots els gustos i que no han estat refutades ni confirmades

    • Certament, s’han fet moltes teories, però poques ben documentades com aquesta. També és cert, que si féssim cas només a les mancances biogràfiques de tot tipus que existeixen de molts autors, no quedaria ni un autor clàssic que no quedés sota sospita ;D

      D’altra banda, per poder fer coses com l’ADN, el primer seria el que volíem reivindicar: obrir acadèmicament el tema. I no sé com està el tema de parents, perquè no va tenir descendència més enllà de segona generació, s’haurien de buscar descendents dels germans, i tenint en compte que el mitocondrial el transfereixen les mares, la cosa es presenta difícil.

      Serà difícil de provar algun dia alguna teoria, i més tenint en compte la llegenda que envolta la seva tomba ;D. Al seu epitafi posa:
      “Bon amic, per Jesús, absten-te de cavar la pols aquí tancada. Beneït sigui l’home que respecti aquestes pedres i maleït el qui remogui els meus ossos.”
      De fet, llegendes afirmes que amb el seu cadàver hi ha enterrades obres inèdites que se sap que va escriure, però que no es van publicar mai.

      Bé, tot plegat, no deixa de ser curiós. Qualsevol voldria obrir una temàtica així per a la ciència, però de vegades el poder del turisme i la indústria cultural, prefereix mirar cap a una altra banda, pel profit econòmic. “Ja està bé com està”.” Aquest era el debat que volia obrir.

      Salut i gràcies per seguir-nos!

Loading Facebook Comments ...