Captura d'un web que defensa teories alternatives a l'autoria de Shakespeare. Entre elles, la potser segona més coneguda, la de Francis Bacon.
Captura d'un web que defensa teories alternatives a l'autoria de Shakespeare. Entre elles, la potser segona més coneguda, la de Francis Bacon.

Les teories conspiranoiques no són exclusives de Catalunya. Se’n troben a molts altres llocs. Una característica comuna és que sempre afecta personatges mundialment coneguts, si no no té gràcia. Les alternatives a Shakespeare sovintegen, l’última de gran èxit és la de Petter Amundsen que inclou tots els elements de rigor: “coincidències”, missatges xifrats en llibres (unint punts concrets, com números de pàgina), paraules que en realitat serien palíndroms, i una gran trama que al final tindria un objectiu. En el cas d’Admunsen, ni més ni menys que trobar l’Arca de l’Aliança! Segons Admunsen, tot el muntatge de secretisme, hauria estat per deixar amagat aquest gran tresor.

Tot comença amb un dubte de presentisme “lògic”

Com va ser possible que una persona gairebé sense cultura, un actor de segona fila que fins als 29 anys no havia escrit res, ignorant de les fonts clàssiques, sense haver viatjat mai ni tenir coneixent d’idiomes estrangers, es convertís de la nit al dia en un dels millors (per no dir el millor) i més prolífic escriptor de la història? No sembla possible, oi? Així es presenta el cas de William Shakespeare, com si no haguessin hagut mai escriptors que comencessin a escriure ja grans.

A aquesta “informació”, se li ha d’afegir tot l’aprofitament que fa la pseudohistòria dels buits historiogràfics. Dades biogràfiques que es desconeixen sobre el personatge, faciliten que al llarg de la història s’hagi donat peu a l’aparició de diferents teories sobre “l’autèntica autoria” de les seves obres. Una de les teories més esteses és la que fa referència a l’escriptor, també envoltat de teories conspiradores, Christopher Marlowe.

Elements circumstancials, presentats com a proves (o del “tot coincideix”)

El retrat de Chandos, nom del seu últim propietari abans de ser adquirit el 1856 per la Galeria Nacional. Suposadament Shakeseare, no es coneix l'autor ni , de fet, qui és el personatge del quadre. LA mateixa galeria va fer un recull de retrats sota el títol "buscant a Shakesperare"que no guarden cap semblança entre ells.
El retrat de Chandos, nom del seu últim propietari abans de ser adquirit el 1856 per la Galeria Nacional. Suposadament Shakespeare, no se’n coneix l’autor ni de fet, qui és el personatge del quadre. La mateixa galeria va fer un recull de retrats sota el títol “buscant a Shakespeare” que no guarden cap semblança entre ells.

Les coincidències entre els autors és tan gran que es fa difícil obviar-les, diuen els partidaris d’aquesta teoria. Si el cas és que va ser Shakespeare qui signava amb el nom de Marlowe en una primera etapa, o si va ser Marlowe qui després va signar com a Shakespeare, és a dir, que eren una mateixa persona. O si Shakespeare era un home de palla que només signava les obres de Marlowe. O fins i tot si realment van ser dos escriptors diferents i Shakespeare copià o s’aprofità d’alguna manera de l’obra de Marlowe, avui en dia tot són només teories pseudohistòriques, com la dels diversos autors, que estan pendents de demostrar.

Una de les històries més esteses, antigues i creïbles, o que almenys crea seriosos dubtes sobre l’autoria de les obres, és la de la conspiració o Teoria de Marlowe. Un dels seus principals impulsors, el crític teatral nord-americà Calvin Hoffman, va publicar l’any 1955 el llibre on s’apleguen més proves sobre el tema fins a l’actualitat, The Man who was Shakespeare, tot i que ja el 1895 s’havia publicat el llibre It was Marlowe. La idea principal de la teoria rau en la coincidència entre la teòrica mort de Marlowe, el 1593, i l’aparició de les primeres obres atribuïdes a Shakespeare el mateix any, quan tots dos tenien la mateixa edat, 29 anys.

Teories conspiradores

Delia Bacon, al 1845, va ser la primera escriptora coneguda que va apuntar la possibilitat que Shakespeare no fos l’autor de les obres que se li atribueixen.

Segons aquesta teoria, Marlowe no hauria mort en una baralla de taverna, tal com diu la versió oficial, sinó que tot plegat hauria estat un muntatge per fer-lo desaparèixer, donat que la seva vida corria perill per les vicissituds polítiques de l’època elisabetiana.

La consolidació d’un model d’església separat de Roma dins la reforma protestant per part de la reina Elisabet I, havia creat una mena de por col·lectiva i hom veia conspiracions catòliques arreu. En especial, a causa de les confrontacions amb la monarquia hispànica dels Habsburg. A partir de la seva desaparició oficial, Marlowe s’hauria dedicat en exclusiva a escriure, però amb un testaferro, Shakespeare, fet que justificaria les fins a sis signatures diferents que se li coneixen al mateix Shakespeare.

I trames d’espies

Un altre retrat d'autor desconegut, datat el 1858, i conservat a Cambridge, que se suposa hauria de ser Marlowe en la seva època d'estudiant
Un altre retrat d’autor desconegut, datat el 1858 i conservat a Cambridge, que se suposa hauria de ser Marlowe en la seva època d’estudiant.

La teoria parteix del fet que Marlowe seria un espia al servei de la corona, ben relacionat amb les altes esferes i amb la cultura necessària per poder escriure les obres. No com Shakespeare. Com a espia, era amic de Sir Thomas Walsingham i del seu cosí Sir Francis Walsingham, el primer un mecenes de l’art, especialment d’escriptors, i el segon membre de la cort, secretari de la reina i responsable dels espies.

A sou també de Francis Walsingham hi havia l’assassí de Marlowe, Ingram Frizer, personatge relacionat amb negocis foscos i de mala reputació. L’assassinat va ser provocat teòricament per una baralla de taverna, però en realitat la “taverna” era la casa d’Eleanor Bull, un lloc on s’hi feien negocis no sempre del tot clars sota la condescendència de les autoritats, que miraven cap a una altra banda. Era un cau d’espies que s’aprofitaven de les operacions mercantils que s’hi feien i de les pernoctacions dels inspectors del port. El còmplice present a la suposada baralla, Nicholas Skeres, era un altre conegut dels cosins, engalipador, i informador.

Suposicions sense demostrar, com la del “Sirvent”

Especialment el retrat de la portada del Primer Foli, fet per amics de Shakespeare només sis anys després de la seva mort, no té cap semblança amb el retrat de Chandos.

La teoria, després d’aportar “proves” de la relació de tots els personatges de la trama, apunta al fet que l’amic personal de Marlowe, el cosí Francis, hauria arreglat la seva desaparició. Fingint l’assassinat per evitar-li acusacions infundades d’homosexualitat i d’altres equivalents a traïció, relacionades amb el seu servei per a l’espionatge de la corona i que estaven penades amb la mort. Francis s’hauria encarregat de mantenir-lo a l’exili sota una altra identitat (llavors una tasca força fàcil). I de cercar-li un home de palla que publiqués els seus escrits, en Shakespeare. Aquest seria el motiu del desori a l’hora de trobar quina era la cara autèntica dels dos personatges, tant de Marlowe, com de Shakespeare.

Marlowe va ser enterrat al poble on havia estat teòricament assassinat. Deptford, però sense cap placa que l'identifiqués. Aquesta és contemporània.
Marlowe va ser enterrat al poble on havia estat teòricament assassinat. Deptford, però sense cap placa que l’identifiqués. Aquesta és contemporània.

Tot podria ser circumstancial… o no. Però què va passar després de la mort de Marlowe? Doncs, el seu assassí confés, Frizer (el “congelat”), va continuar fent carrera i ascendint fins a arribar a càrrecs importants durant el regnat del successor d’Elisabet, el rei Jaume I. De fet, Audrey, la dona de Thomas Walsingham, intercedia per ell i fins i tot Frizer s’allotjà en una de les seves propietats. És més, la majoria dels presents en el suposat assassinat van fer carrera, com un altre testimoni, agent doble, en Robert Poley. La tardança a presentar-se a declarar de Poley i el motiu que al·legà (portar unes cartes d’afers especials, d’extrema importància i secret) també donen arguments als partidaris de la teoria conspiratòria de Marlowe.

La culpa és, com sempre, “dels acadèmics”

Altres raons a favor de la teoria Marlowe són les literàries. Fins i tot els mateixos contraris a la teoria admeten que l’estil d’escriure dels dos és idèntic. És més, els experts veuen en algunes de les obres atribuïdes a Shakespeare segones parts d’obres de Marlowe abans de ser assassinat. Determinades expressions, cites i referències, així com a l’ús de personatges idèntics, fan sospitar o en la còpia directa de l’obra o en què es tractava del mateix escriptor… però quin escriptor?

T’hem fet dubtar? Doncs així es munta una pseudohistòria.

Acadèmicament, no hi ha dubte. Les obres de Shakespeare, són de Shakespeare. Com el tema de Colom, fins que no es puguin documentar d’alguna manera més aspectes de la vida dels personatges, el tema està en stand by. Que esl estils se semblen? Com els de molts estils literaris. Que es fan continuacions i es fan servir els mateixos personatges? Quants directors han tingut les pel·lícules de James Bond? No hi ha res “d’intrigant”. Malgrat això, igual que aquí a Catalunya, hi ha pressió de certs sectors perquè el “món acadèmic anglosaxó s’obri obertament al dubte raonable” que hi hauria sobre l’autoria de les obres “atribuïdes a Shakespeare” (el llenguatge és pervers). Reclamen només el “dubte”, sense concretar cap teoria, i igualment que altres reclamen que no es doni per certes les evidències existents apel·lant a la “crítica”.

Article anteriorVoleu saber les execucions del dia?
Proper articleLa tortura “Spanish Donkey”
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Difusor històric. Cofundador del portal "Històries d'Europa" l'any 2013 juntament amb Jordi Bonvehí. Administrador del portal digital d'història "ElPrincipat.cat". Autor dels llibres "Història de Catalunya"(2021), Coautor de "Pseudohistòria Contra Catalunya"(2020), Coautor de "Mentides de la Història"(2019) i "Històries de l'Esport" (2018).

1 comentari

  1. fins que no hi hagi proves irrefutables com la de l’ADN , sempre quedarà l’ombra del dubte. Jo també havia sentit a dir que Shakespeare era italià, o que era l’home de palla d’un bisbe que escrivia per raons òbvies, o que era fins i tot catòlic… Teories per tots els gustos i que no han estat refutades ni confirmades