L’any 2005, el coronel Paulian Pasarin, cap del servei de contraespionatge romanès de 1974 a desembre de 1989, va publicar un llibre on explica com es va fabricar la Revolució Romanesa de 1989. Segons Pasarin, es donà “perquè la simulació de revolució dissimulés la intervenció externa”. No sabem quin grau hi havia d’intenció en aquestes paraules, potser eren exagerades per vendre més el seu llibre o potser s’ajusten a una realitat que la Romania post-comunista mai ha acceptat: que no hi va haver revolució espontània i popular, que el president Ceauşescu i el seu sèquit de col·laboradors els van treure els de “dins” del mateix sistema amb l’ajuda de serveis secrets estrangers i no pas els romanesos sortint al carrer.

Segell romanès
Segell romanès en motiu dels Jocs Olímpics de 1984. Fotografia: PhotoStock10 / Shutterstock.com

Velles rancúnies del germà gran de Moscou

A les acaballes de l’any 1982, després de la mort de Leònides Brejnev, líder soviètic que havia substituït a Kruschev, va sorgir el problema de qui seria el seu successor a la direcció del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Entre els possibles successors va aparèixer Yuri Andropov, que llavors era el cap del KGB i tenia un munt d’espies i dobles espies en totes les agències del món, des de Estats Units fins Gran Bretanya, Israel o França. Andropov era el qui tenia tots els números de la rifa per succeïr al difunt Brejnev, tal i com finalment passaria a principis de 1983.

“A Los Angeles’84, la delegació romanesa fou el segon país amb més medalles darrere els propis nord-americans”.

A Romania, l’elecció d’Andropov al capdavant del PCUS no va agradar gaire. Nicolae Ceauşescu va cometre el greu error d’aparèixer a la televisió romanesa per pròpia iniciativa afirmant que Andropov no era el candidat més adequat per succeïr a Brejnev en la direcció del partit soviètic i d’aquí va saltar l’espurna tant d’una part com d’una altra, especialment del costat d’Andropov. Des d’aquest moment, els líders soviètics de Moscou decidiren la destitució del president romanès, cansats de les seves excentricitats i la seva política de “fer front” a les exigències dels patrons de Moscou. Un altra gota que faria vessar el vas de la paciència russa seria la participació de Romania als Jocs Olímpics de Los Angeles 1984, saltant-se el “boicot” comunista. Nicolae Ceauşescu i la seva camarilla (on destacava la seva dona, Elena, poder a l’ombra) van decidir que sense la competència comunista dels seus aliats, Romania arrasaria al medaller olímpic, cosa força previsible. Així doncs, la delegació romanesa fou el segon país amb més medalles darrere els propis nord-americans.

square-timisoara-romania-romanian-revolution-1989-revolutia-romana
Tanc del exèrcit romanès a la ciutat de Timişoara (Desembre de 1989). Fotografia: romaniadacia.wordpress.com

Revolució espontània o cop d’estat orquestrat?

Un dels grans enigmes de la Revolució Romanesa de 1989 es esbrinar contra qui es van lliurar els combats a Bucarest entre el 22 i el 25 de desembre? Qui disparava contra l’exèrcit? O el que és el mateix: a qui disparava l’exèrcit romanès? Qui eren aquells “terroristes” que deien les autoritats? Mercenaris libis, potser? Que va passar a Timisoara? D’on van sortir tants “turistes”? Peter Siani-Davies autor d’un llibre l’any 2005 sobre la Revolució Romanesa amb una quantitat de dades i informació abundant, no dóna respostes concloents i concises, pel que l’intercanvi de bales als carrers de la capital i a d’altres ciutats del país segueix essent un misteri .

Un altre pregunta a fer seria: van participar d’alguna manera Hongria i la Unió Soviètica en els esdeveniments? I Estats Units? Tampoc hi ha una resposta clara. Algunes dades, com els problemes que van tenir algunes bases aèries romaneses amb els seus radars, ni tan sols s’esmenten o s’aclareixen. En canvi, sí que es pot trobar en el llibre de Siani-Davies una interessant descripció dels successos esdevinguts a Sibiu el 21 i 22 de desembre, un moment i lloc que van ser claus però que la versió oficial sobre aquest fenomen històric sol oblidar-se. Un altre font per intentar desgranar el que va passar a Romania aquells dies de Nadal de 1989 és Francisco Veiga, historiador de pes especialitzat en història dels Balcans i Turquia i que el seu llibre “La trampa balcánica” esdevé una excel·lent font d’informació del que en podem treure més conclusions que no pas preguntes sense resposta.

“A la Romania de 1989 hi havia greus problemes en gairebé totes les esferes de la vida quotidiana: des de manca d’aliments passant per medicaments, fins i tot d’anticonceptius, aquests últims prohibits pel règim”.

La Revolució “democràtica” de Romania durant els dies de Nadal de 1989 segueix essent un fenomen poc estudiat pels propis acadèmics romanesos i la majoria d’ells afirmen que la revolució fou un èxit perquè “algú es va encarregar que això fos així”. El mite d’una mà negre, en la cultura romanesa de la por, segueix ben vigent entre una població que vivia amb el pànic de ser vigilada les 24 hores del dia. La policia secreta comunista, la Securitate, tenia les mans molt llargues i els suficients contactes als aparells de l’estat per expulsar qui fos del poder, fins i tot els seus caps i líders com el clan dels Ceauşescu i la seva camarilla. Paradoxalment, va ser la primera revolució televisada en directe de la història, i potser per això va resultar tan desconcertant la sèrie d’imatges que recorrien el món sencer, trossos sense enganxar d’un gran entramat que ningú acabava d’entendre o assimilar. Que passava realment a Romania?

coada-la-alimente-comunism
Cues per comprar menjar als carrers de Bucarest. A la dècada dels anys 80 la qualitat de vida dels romanesos va empitjorar de forma progressiva. Fotografia: Ioan Ianolide – Deținutul profet

Durant un cert temps es va mantenir que s’havia tractat d’un complot orquestrat per buròcrates de segon nivell del Partit Comunista Romanès o un cop d’estat, una explicació que convenia als adversaris polítics de les noves autoritats i als mitjans de comunicació -occidentals i romanesos-, que buscaven explicacions ràpides per a un fenomen molt complex i amb moltes ombres. Va ser, en definitiva, un reflex característic, posterior a moltes revolucions i canvis bruscs històrics, començant per la Revolució francesa, i acabant per la bolxevic. En realitat, la revolució romanesa introdueix seriosos enigmes sobre la possibilitat d’un complot preparat. Els cops de palau i les conspiracions solen ser processos ràpids, dirigits contra el centre neuràlgic del poder, calculats per moure el menor nombre de peces possible i sobretot, per evitar la implicació popular, les masses són les últimes en participar.

Ceauşescu va “tirar” de nacionalisme romanès i un culte a la personalitat horripilant per enfortir el seu decrèpit règim i aïllar les crítiques exteriors.

A la Romania dels anys 80 hi havia greus problemes en gairebé totes les esferes de la vida quotidiana: des de manca d’aliments fins a medicaments i fins i tot anticonceptius, prohibits pel règim i pagats a preu d’or al suculent mercat negre romanès. El país estava en bancarrota tècnica i amb un model productiu purament estalinista on aprimava la gran industria de la transformació en detriment de l’industria de béns de consum i de primeres necessitats. Les grans indústries pesades del país, havien de “regalar” l’excedent produït en excés a països subdesenvolupats africans i asiàtics. L’antigament apreciat ferro romanès (bona part de la Torre Effiel de París es va fer amb ferro provinent de Romania) es venia a un preu irrisori, que ni tan sols cobria la despesa del manteniment dels macro-equipaments industrials del país.

A meitats de l’any 1989, Ceauşescu i bona part dels seus íntims col·laboradors donaven la impressió de viure d’esquenes al món real. La situació de la població era pràcticament de misèria col·lectiva estenent-se per exemple de forma alarmant la xifra de portadors del SIDA com a conseqüència de la miserable situació a la que s’havia sotmès la sanitat pública, i els nivells de vida eren molt més baixos que a qualsevol estat socialista, quasi en el nivell de la autàrquica Albània.

Una de les opcions més factibles era instrumentalitzar les possibles revoltes que apareguessin de forma espontània ja que de cara a l’opinió pública, aquest seria un esclat del poble contra l’opressor i ells, estant al costat del poble, es rentarien la cara i així podrien continuar participant del poder, una operació complexa però que si sortia bé podia tenir bona acceptació als governs d’Europa i a tot el món occidental. Per a la URSS i Gorbatxov, que havia engegat un ambiciós programa de reformes el 1987, que encara existís un règim comunista com el dels Ceauşescu d’un marcat despotisme de tall asiàtic era clarament un inconvenient.

tokes_securitate
El pastor Laszlo Tokes era vigilat per la Securitate, com demostra aquesta fotografia. Fotografia: romanianrevolutionfilm.eu

Disturbis a Timişoara

Tot va començar amb una revolta popular a Timişoara, una ciutat de províncies. En realitat, la campanya orquestrada pels serveis secrets hongaresos en defensa dels suposats abusos contra la minoria ètnica magiar a Transsilvània havia aconseguit galvanitzar al règim romanès, més que debilitar-lo per dins. Ceauşescu va “tirar” de nacionalisme romanès per enfortir el seu règim durant els darrers anys que va estar al poder de manera que, si no podia presentar balanços econòmics prometedors a la població, utilitzaria el nacionalisme com a punta de llança del seu programa. De fet, molts romanesos consideren encara avui en dia, que Nicolae Ceauşescu fou el millor dirigent del país del segle XX. La propaganda comunista va ressaltar els herois nacionals romanesos que havien plantat cara als enemics. Hongria havia quedat assenyalada per les autoritats de Bucarest com l’element exterior a combatre.

“La crida del pastor Tokes va fer efecte i de sobte, una multitud es concentrava primer al voltant de la seva casa i després a la seu del Comitè local del PCR”

El principi de la fi del règim de Ceauşescu es va produir el 16 de desembre de 1989, quan a Timişoara i coincidint amb una visita del líder romanès a l’Iràn, un pastor protestant d’origen hongarès, Laszlo Tokes, féu una crida a la desobediència civil. Tokes havia patit espionatge electrònic per part de la Securitate i com dirien en l’argot dels espies, “estava en nòmina”La prudència de Ceauşescu i la seva actitud cap a Tokes s’inscrivien en una pràctica utilitzada des de feia diversos anys: els sospitosos i els dissidents eren vigilats per la Securitate -la majoria de les vegades de forma molt visible perquè ells ho sabessin- però no eren arrestats. El cas més rellevant a Romania, és el de Silviu Brucan qui després de criticar clarament a Ceauşescu per la seva política i ser el responsable dels disturbis de Braşov de 1987, va obtenir un passaport per poder anar als Estats Units, a la Gran Bretanya o la Unió Soviètica. Després del seu retorn al país, es va convertir en el coautor de “La carta dels 6”, on es criticava l’immobilisme del règim, però no va ser arrestat només va ser posat sota residència vigilada als suburbis de Bucarest.

Timisoara
L’exèrcit romanès als carrers de Timişoara. Els dies 17 i 18 de desembre de 1989 les forces lleials al PCR i al govern comunista de Bucarest havien dissolt els manifestants. Fotografia: historia.ro

Curiosament, a la ciutat de Timişoara s’hi va produir per aquelles dates un increment sobtat de “turistes” de nacionalitat hongaresa i soviètica, la majoria agents dels respectius serveis secrets, sense que encara cap autor hagi aclarit quines foren les finalitats de tan sobtada presència d’agents dels serveis secrets hongaresos i soviètics. La crida del pastor Tokes va fer efecte i de sobte una multitud es concentrava primer al voltant de la seva casa i després a la seu del Comitè local del PCR, que va ser assaltada per alguns incontrolats provocant així la intervenció de les unitats locals de la Securitate que van intentar dispersar als congregats amb gasos lacrimògens mentre procedia a detenir una part dels assaltants. Si be és cert que la manifestació fou dissolta, quasi de forma immediata se’n produïa una altra davant de la catedral ortodoxa de la ciutat (copiant les manifestacions que havien fet els germano-orientals a Leipzig de la tardor de 1989 per protestar contra el govern de Honecker), els manifestants marxaren pel centre de la ciutat enfrontant-se de nou a les forces de seguretat que també altra vegada, dissolien la manifestació. Aquell mateix dia començaren a escampar-se per tota Romania rumors sobre les matances que s’estaven produint a Timişoara, fet abonat per Radio Europa Lliure, que era escoltada per bona part dels romanesos.

Romania va passar de ser “la Suïssa comunista” la dècada dels 60 i 70, a ser un dels estats comunistes més pobres, tan sols Albània i Corea del Nord estaven pitjor que la Romania dels Ceaușescu a les acaballes dels 80.

Els dies 17 i 18 de desembre, l’exèrcit i la Securitate controlaven plenament la situació als carrers de la ciutat Timişoara i les autoritats locals demanaven al govern central que decretés la llei marcial a la ciutat, i també que s’hi enviessin efectius millor equipats per fer front als possibles aldarulls i saqueigs. El govern de Bucarest enviaria al general Stanculescu al capdavant d’unitats blindades i motoritzades, que per algun motiu mai conegut quan van arribar a la ciutat només van fer acte de presència a les portes Timişoara i no van avançar, al·legant uns estranys problemes “tècnics”. Uns problemes tècnics que mai ningú va explicar.

Ceausescu
Nicolae Ceaușescu l’any 1989. Fotografia: Peter Turnley/Corbis

Les tensions amb Hongria venien de lluny i el règim no dubtava en utilitzar a la minoria hongaresa de Romania de bocs expiatoris, com antigament havien fet amb els saxons o els jueus. Es va crear un ambient de “perill imminent” que Ceauşescu va tenir bona cura d’alimentar: Els hongaresos conspiraven per derrocar el govern. Històricament, Hongria sempre havia fet valer la minoria magiar a Romania per intentar recuperar el control d’una zona que antigament havia estat part del Regne d’Hongria i ja durant la Segona Guerra Mundial, els hongaresos van fer-se amb territoris magiars de Romania gràcies als nazis, a través del segon arbitratge de Viena (1940). L’exèrcit romanès estava molt sensibilitzat davant la possibilitat d’un atac hongarès o soviètic, i portaven tota la vida preparant-se per combatre el “gran enemic estranger”. Era el mite del gran fantasma o la “invasió pendent” de 1968, que van patir els txecs. Els successius enfonsaments de règims comunistes (Polònia, Hongria, RDA…) al llarg de la tardor de 1989 van causar el pànic i el temor de que a Romania hi passarien “coses estranyes”. Només Ceauşescu semblava creure en l’eficàcia d’una defensa a ultrança del seu règim, amb la força que fos necessària.

“Les autoritats van creure que allò eren els prolegòmens d’una invasió estrangera, una provocació maquiavèl·lica organitzada per agents secrets hongaresos i soviètics amb la cobertura d’altres agències com nord-americans, iugoslaus i fins i tot israelians”.

Tornant al Nadal de 1989, es van produir més intents com el de Timişoara, a la ciutat de Iaşi (la segona ciutat més gran en aquell moment) i d’altres com Sibiu, totes elles aturades “in extremis” per les forces de seguretat. Però a Timişoara, embrió de tot, les unitats de la Securitate i la policia no van tenir temps d’utilitzar la seva tàctica més eficient: la dissuasió. Davant les dificultats per controlar l’ordre públic a Timişoara, ciutat a pocs quilòmetres de la frontera hongaresa, es va estendre l’alarma a Bucarest i als aparells del propi sistema. Les autoritats van creure que allò eren els prolegòmens d’una invasió estrangera, una provocació maquiavèl·lica organitzada per agents secrets hongaresos i soviètics amb la cobertura d’altres agències com nord-americans, iugoslaus i fins i tot israelians. Paradoxalment, el mite de la Securitate (policia secreta, al nivell de l’Stasi) i l’ambient paranoic que existia a la Romania de Ceauşescu (on s’havien col·locat micròfons ocults per a tot el país) havien portat a una exagerada sobrevaloració del que uns serveis d’informació o grups d’agitadors podien arribar a fer.


Continuar a la segona part…

Quan un cop d’estat esdevé una revolució (II)

Deixa aquí el teu comentari

2 COMENTARIS

Loading Facebook Comments ...