Dos personatges històrics es disputen actualment el ser la Blancaneus històrica: Margaretha von Waldeck i Maria Sophia Catharina von Enthal. Ambdues comparteixen una madrastra dolenta i una mort jove sospitosa d’haver estat provocada per verí. Catharina von Enthal, sembla que parteix en millor posició, el castell familiar és avui un museu de la vida al bosc on s’exhibeix el suposat mirall original del conte. Però i els nans? Aquí les dues teories coincideixen en l’orígen. Eren nens que treballaven a les mines, la salut deteriorada dels quals i la seva aparença envellida i esparracada va ser finalment transformada pel romanticisme en nans.

Monument guanyador d'un concurs el 2013 que representa la Blancaneus. Rebatejat pels habitats de Lohr com "Horrorwittchen" (en alemany Blancaneus és SchneeWittchen) és motiu de burla de tothom, d'aquí la imatge de portada d'aquest article.
Monument de Lohr guanyador d’un concurs el 2013 que representa la Blancaneus. Rebatejat pels habitats de Lohr com “Horrorwittchen” (en alemany Blancaneus és Schneewittchen) és motiu de burla de tothom, d’aquí la imatge de portada d’aquest article.

És clar que les històries de les dues candidates difereixen en l’origen de les mines. També cal saber que estem parlant de “nans” anònims, com tants nens que n’hi van arribar a treballar a Europa i especialment a les mines alemanyes, fins èpoques molt recents. Contràriament al que podria semblar, l’estat Prussià i el Primer Imperi van ser precursors i impulsors de mesures per a la protecció de l’infant, dictant lleis molt avançades al seu temps per evitar l’explotació laboral infantil.

A favor de la candidatura de Catharina von Enthal hi ha la regió frondosa de boscos propera d’Spessart, on hi ha les anomenades set muntanyes, que podrien haver ajudat a determinar el nombre exacte de “nans” que havien de sortir al conte. Les muntanyes de l’anomenada Weise Strasse (Ruta Blanca) que els germans Grimm coneixien molt bé. Una zona poc poblada, animada històricament per fabricants de vidre, forges i mines. A Lohr hi ha un sender que porta a Biebergemünd, un poble que té 7 nuclis, un d’ells, Bieber, documentat des del segle XV per les seves mines de coure, plom, argent, cobalt i ja en època contemporània, també ferro.

Això del ferro és important per la tradició de la zona on va viure Catharina von Enthal de fer-ne sabates, perquè en la versió original del conte, no endolçada per a la canalla, la “madrastra” era torturada fins a morir obligada a ballar amb unes sabates de ferro roent amb carbó. Però la principal prova per a la candidatura de Lohr am Main és el treball del farmacèutic Karlheinz Bartels, que un dia va anar a l’arxiu de la ciutat a cercar una candidata ideal per ser Blancaneus. Si els de Bremen podien tenir els seus músics i Hamelin el seu flautista, per quin  motiu no podien tenir ells un altre personatge famós a Lohr? Va trobar aquesta noia que encaixava en la història, versió romàntica, (com tantes altres a tota Europa)  i el va promocionar amb tota mena de merchandicing. I va triomfar.

Les lleis de protecció infantil tenien antecedents en les d’assistència a les escoles, amb les reformes educatives prussianes de la dècada dels 1820 i 1830, però el gran impulsor final va ser, paradoxalment, l’exèrcit prussià, fart que li arribessin cadets “esgarrats” a causa d’accidents laborals.

Pel que fa als contes, que podeu consultar en la seva versió original de 1812, van patir una forta evolució. El germans Grimm no tenien originalment intenció que la seva obra fos literatura infantil, sinó que compilaven informació cultural de les tradicions orals germàniques seguint les idees de l’incipient nacionalisme romàntic i les teories culturals de Johann Gottfried Herder.

Amb les versions posteriors, s’han anat “llimant” els detalls més cruents de les històries, i afegint d’altres detalls fins al punt que avui certes coses semblen que no ténen sentit, com el tema dels nans. En la primera versió, veureu que ni tan sols hi ha madrastra, sinó que la malvada és la mateixa mare; i en versions recollides en diferents indrets, fins i tot el mirall no era literal, sinó el nom d’un gos que parlava. I per suposat, res de petons ni prínceps blaus, la poma amb el verí li surt del coll amb un fort cop a l’esquena.

Ara que hem desmuntat la part idíl·lica del conte, anem als “nans” de veritat. Els nens es classificaven segons les seves aptituds per a la feina, i seguien un ensenyament professional que els portaria d’adults a ser “picadors” de la mina. Normalment, feien operacions considerades auxiliars: els “Scheidejunge” o els “Grubenjunge”, és a dir, separaven els diferents elements minerals acompanyats de miners ja grans o esguerrats, o feien pous a les zones més estretes de les mines. Els nens podien començar a treballar a l’edat de 5 anys, amb tasques senzilles, com simplement recollir pedres i evidentment, formaven la part més baixa de l’escalafó laboral, especialment pel que fa al sou. Aquest treball infantil es va mantenir a Alemanya fins al segle XIX i en alguns altres oficis, fins a mitjans segle XX.

Els nens van ser àmpliament utilitzats en les mines des d’època antiga. Les seves petites dimensions els feien idonis per pous estrets.

El Regne de Prússia va publicar una llei de protecció del treball el març de 1839, que en realitat era una llei per regular, amb determinades prohibicions, el treball infantil.  Es prohibia el treball infantil a les fàbriques de menors de 9 anys, i als menors de 16 no se’ls permetia treballar més de 10 hores al dia.

El "treball infantil" és un concepte de la revolució industrial. Abans els nens eren tractats com a "homes petits", (o nans, subliminalment, en el conte). El joc i l'educació van ser introduïts per la burgesia
El “treball infantil” és un concepte de la revolució industrial. Abans els nens eren tractats com a “homes petits”, (o nans, subliminalment, en el conte). El joc i l’educació van ser introduïts per la burgesia industrial de caire lliberal.

Però les constants prohibicions evidencien que ni en això es feia cas d’aquestes legislacions i per aquesta raó, el 1853 Prússia va establir una Inspecció de Treball, limitada inicialment a la zona del Ruhr. El mateix any  es va pujar l’edat mínima de 9 als 12 anys però malgrat això, uns 12.500 nens d’entre de 8 i 14 anys seguien treballant a les fàbriques prussianes. Els inspectors a Babiera començarien a funcionar el 1879, i en d’altres territoris germànics en èpoques properes però amb tot, era uns inspecció molt limitada i poc efectiva. Una prohibició general per a tot l’Imperi per als menors de 12 anys hauria d’esperar a l’1 gener de 1904 amb la Llei de Protecció de l’Infant, i encara amb una excepció com era el treball agrari familiar, on es permetia el treball de menors de 10 anys. 

Eduard Heuler va ser un infant que va tenir la sort de sortir de la muntanya i cursar estudis a Freiberg. El 1857, va publicar una sèrie de dibuixos anomenada “Els miners en el seu ofici i la seva vida familiar” on podeu veure personatges petits que no són nans, sinó nens, treballant al costat dels adults. Durant el segon quart del XX, quan el treball infantil ja no es volia permetre, les versions romàntiques dels contes van transformar els nens en nans.


Què visitar?

Veritat o no, a Lohr an Main fan el seu agost particular amb el conte de la Blancaneus. A la dreta d’aquest enllaç teniu PDF’s amb informació, al quart començat per dalt us podeu descarregar una guia completa de Blancaneus, molt millor que anar a parcs prefabricats:

Lohr a.Main – das Spessarttor

Aquesta antiga regió minera de les muntanyes de l’Erzgebirge saxona a tocar de la República Txeca amb 800 anys d’història es troba en ple procés de campanya per ser declarada patrimoni de la humanitat. Conté un conjunt únic d’edificis històrics relacionats amb la mineria. Eduard Heuler era d’aquesta regió.

Geschichte und Region – Montane Kulturlandschaft Erzgebirge/Krušnohoři

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...