L’origen de la fotografia es basa en un concepte conegut ja des del segle IV aC a l’antiga Grècia, quan Aristòtil escrivia aquestes línies en la seva obra Problemes.

“Els raigs del sol que entren en una capsa tancada per un petit orifici (…) en una de les seves parets, formen una imatge a la paret oposada”

L’evolució de la cambra fosca que ja va considerar Aristòtil i que també va tractar amb més detall el científic persa Alhacén al segle X i, sobretot, Leonardo da Vinci al segle XV, arribà a ser utilitzada per alguns dels grans pintors del Renaixement com Dürer o posteriors Canaletto per aconseguir apunts dels motius de les seves futures obres.

Ara que tornar d’una setmana de vacances amb menys de 1000 fotografies a la càmera és gairebé un delicte, ens ha vingut de gust fer un salt al moment en què la obtenció d’imatges era una novetat i, per tant, cada imatge tenia potencialment un gran valor, tant pel seu cost, com per la dificultat tècnica. Resseguirem una família de fotògrafs que són força representatius de l’aparició de la fotografia com a fenomen generalitzat. I és que a mitjans del segle XIX havien aparegut desenes de fotògrafs a París, però entre ells destacà Felix (Gaspard) Tournachon, que prengué el malnom de Nadar.

Retrat de Jules Verne per Félix Nadar.
Retrat de Jules Verne per Félix Nadar.

Nadar, com molts dels fotògrafs d’aquell temps, tenia un perfil que podríem classificar com d’home del Renaixement pel fet, era polifacètic i competent en moltes disciplines. Com a periodista fou el creador, l’any 1849, de les publicacions Revue Comique, i Petit Journal pour rire, tot i que el renom se l’havia guanyat com a caricaturista per Le Charivari (1848). Degut a la gran precisió de la seva feina. Nadar provenia de “Turnedard”. La terminació “-dard” era molt corrent entre la bohèmia, tot i que la “d” final va caure per tal de crear “marca” que, malgrat les difícils relacions entre el seu germà i el seu fill, tots ells volgueren compartir i aprofitar-ne el ressò.

Després d’algunes disputes familiars, el 1854, entrà al negoci de fotografia del seu germà Adrien, un estudi que anava de mal en pitjor i que es recuperà gràcies a la feina, bons contactes i fins a 6.000 francs que hi invertí. També donà el seu malnom, ja molt famós en aquell moment, a l’estudi. La relació entre ambdós germans fou tempestuosa, i acabaren barallats de nou, en un judici que no es resolgué fins 1859.

Edifici on s'hi ubicava l'estudi de Nadar al Boulevard dels Caputxins
Edifici on s’hi ubicava l’estudi de Nadar al Boulevard dels Caputxins

Per ell, l’ús de la tècnica fotogràfica, inicialment només era un suport per a aconseguir esbossos per a les seves caricatures, de manera que la tècnica se supeditava totalment a la seva obra anterior i en fons, sempre va ser així, donat que els seus retrats sempre varen tenir reminiscències de la seva etapa de caricaturista. No és casualitat que donés una prioritat absoluta al rostre del protagonista, cosa que s’aconseguia amb la presència, o millor dit, a l’absència d’un fons, que sempre era una superfície plana i fosca que ajudava a ressaltar el rostre.

Nadars_Pantheon_1854
El Panteó. Muntatge realitzat per Félix Nadar el 1854 i que inclou molts dels personatges que retratà en un sol gran mural.

Durant aquest temps no deixà de fotografiar, a casa seva, posant en pràctica tot el que havia après de la cambra fosca que havia instal·lat al jardí, on ja havia fet alguns retrats d’amics amb anterioritat a la seva entrada a l’estudi. Davant de la seva càmera hi desfilaren grans personatges com Víctor Hugo, Baudelaire, Jules Verne, Eugene Delacroix, Sarah Bernhardt o Emile Zolà, i és que el fet de ser retratat per en Nadar esdevingué tot un privilegi.

Amb la fi del judici contra Adrien, es traslladà a un gran estudi al Bulevard dels Caputxins, ubicat en un gran edifici amb la façana de vidre on hi reproduí, la seva signatura a mida gegant de fins a tres metres d’alçada que encara existeix actualment. Aquest fet li donà el cop de mà definitiu per a ser conegut pel gran públic, alhora que va atraure molta clientela.

Fins aquell moment, la fotografia s’havia basat en el dagerrotip, una tècnica que requeria d’una exposició molt llarga (fins a uns 30 minuts) per tal que la imatge es diposités sobre una placa de coure coberta amb una solució de plata. Per a revelar la imatge, calia vapors de mercuri, i el resultat s’havia de cobrir amb un vidre i perquè el contacte amb l’aire podia ennegrir-lo.

Caricatura promocional que mostra Nadar fotografiant des del seu globus.
Caricatura promocional que mostra Nadar fotografiant des del seu globus.

Quan Nadar obrí el seu estudi, la tècnica havia avançat i els negatius es recollien sobre un vidre cobert de col·lodió, un vernís que havia de mantenir-se humit durant tot el procés. Això, i el fet que el suport de la imatge fos vidre que havia d’estar absolutament net, feia necessari de tenir els elements de laboratori a l’abast en tot moment, i procedir al revelat immediat. Aquest procés permetia, respecte al daguerreotip, reduir el temps d’exposició, i donava possibilitat de fer còpies d’una mateixa presa.

Nadar marcà una altra fita al món de la fotografia, i és que fou el primer en fer fotografia aèria. Féu construir un gran globus, al que li posà per nom Le Géant, i des del que, el 1858 feu la primera fotografia aèria de la història, a uns 80 metres d’alçada que no s’ha conservat. Utilitzà una càmera de gran format en una càmera fosca portàtil de la marca Dallmeyer, a la que aplicà una lent horitzontal per tal de facilitar el prendre la imatge zenital. Seguí explotant la novetat del punt de vista que oferia la imatge aèria sobretot, sobre París. Aquest fer revolucionà una altra disciplina: la cartografia, que començà a comptar amb informació fotogràfica precisa que ajudaria la realització de plànols i mapes. Havia nascut un nou punt de vista del món que aviat fou utilitzat també en la guerra, ja que el 1870, Nadar fou nomenat comandant d’una companyia de globus aerostàtics que tenien la missió de fotografiar les posicions de les tropes prussianes durant la guerra francoprussiana que acabaria un any després amb la desfeta francesa.

Novel·la de Jules Verne "Cinc setmanes en globus"
Novel·la de Jules Verne “Cinc setmanes en globus”

La gran personalitat de Nadar arribà a expandir-se al món de la literatura de l’època, ja que Le Géant, fou font d’inspiració per un dels personatges que retratà, el seu amic Jules Verne, per a la seva novel·la Cinc setmanes en globus, publicat el 1863. No està clar si Verne hagués actuat igual de saber que Le Geánt acabà els seus dies estavellat el 1867 a Hannover. De fet, al cap d’un temps, es creà la a Societat per al Foment de la locomoció aèria per mitjà de màquines més pesades que l’aire, de la qual Nadar en fou president el 1863 i Verne, el secretari.

Les novetats que aportà Nadar a no acaben encara, i és que arrel d’un viatge amb el Géant a Brusel·les el 1864, es trobà que la gent s’acostava molt al globus quan aquest estava a terra, amb el conseqüent perill que fos malmès. Per evitar-ho, inventà unes barreres mòbils que aviat foren copiades arreu i que de fet, encara ara s’utilitzen per al control de la gentada en qualsevol acte públic ja siguin concerts, curses, etc. Encara avui, s’anomenen “barreres Nadar”. El 1877 publicà una autobiografia sota el títol Histoire buissonnières.

I encara esdevingué una altra influència, que no la darrera, al món de Verne, doncs el personatge vernià Michael Ardan de la novel·la De la terra a la lluna, s’inspirà també en el fotògraf.

Nadar morí el 20 de març del 1910, mig arruïnat, i el seu fill Paul es féu càrrec del tercer estudi de la família, a la rue d’Anjou, 51. Paul havia treballat amb el seu pare al Bulevard dels Caputxins on de fet, bona part dels retrats els feia ell i el personal de l’estudi. Així, retratà a Marcel Proust i juntament amb el seu pare, participà en la primera foto entrevista coneguda fins al moment, allò a què estem tan acostumats ara a les revistes del cor i que tingué per protagonista el químic Michel Eugène Chevreul, el descobridor del colesterol. Paul seguí treballant la fotografia amb llum artificial iniciada pel seu pare a les catacombes de París i patentà un sistema de projecció d’imatges que creava una il·lusió animada a partir d’imatges fixes.

Paul Nadar a mitjans del segle XIX.
Paul Nadar a mitjans del segle XIX.

El renom del pare de ben segur que establí la base per a veure la fotografia des d’un punt de vista diferent i en el seu cas, posar l’objectiu no tant al retrat com en el reportatge. La gran qualitat de la seva feina ha quedat demostrada en el fet que algunes de les seves fotografies s’hagin atribuït injustament al seu pare.

De ben segur que la reducció del pes i la mida de la càmera, ajudaren Paul a fer un viatge de dos mesos cap a l’Àsia Central, ja que per aquest gran viatge, utilitzà la primera càmera Kodak amb rodet, marca de la que en fou el delegat a França. Viatjà en tren, per la línia de l’Orient Express i la Transcaspiana just el mateix any que Jules Verne acabava la seva novel·la Claudius Bombarnac on el protagonista, Claudius, precisament fa un viatge en tren travessant Àsia fins Pequin.

Primera fotoentrevista de la història, per Fèlix Nadar. El protagonista fou el químic Michel Eugène Chevreul.
Primera fotoentrevista de la història, per Fèlix Nadar. El protagonista fou el químic Michel Eugène Chevreul.

El nostre Claudi Bombarnac doncs, amb 34 anys agafà el tren a París l’agost del 1890, en una ruta que el portà per Constantinobla, Triblisi, Baku, Bukhara, Samarcanda, Tashkent … fins arribar al Turquestan rus (actuals Uzbequistan i Turkmenistan). Disposava d’un permís del general rua Annenkhoff, constructor de la línia fèrria del transcaucàsic, cosa que fa pensar que era un viatge finançat pel mateix ferrocarril, que fou el motiu de moltes de les més de 1200 imatges resultants que també reprodueixen basars, temples, madrasses, mausoleus, caravanes, deserts, personatges locals i governants en el que es considera el primer fotoreportatge de la història de la fotografia i que fou exposat a l’exposició Universal de Tashkent (actual Uzbequistan) el mateix any, exposició que també havia estat un dels motius del reportatge.

Encara avui dia tenim la referència dels Nadar a prop i és que el 1955, s’establiren els premis Nadar de fotografia que el 2015 han arribat a la 60 edició. No cal dir que la seva obra ha estat exposada al principals museus del món, com el mateix MOMA de Nova York.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...