Ara que després de les eleccions del 27S estem pendents de la formació del nou govern català i que han aparegut comentaris sobre la possibilitat d’una presidència col·legiada de vàries persones, ens ha semblat adient de parlar d’un dels governs “múltiples” més sonats: la tetrarquia romana.

L’any 284 dC, quan Dioclecià esdevingué emperador de Roma, l’imperi es trobava immers en el que s’ha anomenat la crisi del segle III, un període de gran inestabilitat a tots nivells que havia arrencat 50 anys abans amb l’assassinat de l’emperador Alexandre Sever i que obrí la capsa de Pandora a una colla de relleus rapidíssims pel que fa als emperadors, que queien com a mosques fins al punt que alguns regnaren només durant uns dies.

No cal dir que aquest carrousel de canvis, que depenien bàsicament de quin candidat el tenia més gran, l’exèrcit, provocà una inevitable banalització de la figura de l’Emperador, un desequilibrí que també donà ales als enemics de l’imperi per augmentar la pressió sobre les fronteres mentre les legions estaven més preocupades en posicionar bé el seu candidat a emperador que no pas en defensar el territori amb els cinc sentits, tal i com requeria el moment molt delicat que vivia Roma.

“Una de les representacions més famoses de la tetrarquia la podem veure actualment a Venècia”

Per a posar fi a aquesta situació, Dioclecià introduí una bateria de reformes que en un decenni, afectaren tots els àmbits de l’estructura imperial. Concretament i pel que fa al graó més alt de l’imperi, establí un nou model que el dividia en dos grans territoris a orient i occident, encapçalats per l’acció col·legiada de dos augustos; ell mateix per a la zona occidental i Maximinià per a Orient. En poc temps, el 293, aquest sistema evolucionà fins a quatre persones i que per aquesta raó s’ha denominat la tetrarquia. No tots quatre tetrarques tenien el mateix pes ni les mateixes atribucions, sinó que el poder seguia concentrat en els augustos (sobretot en el mateix Dioclecià) i cadascun d’ells era assistit per un Cèsar que el succeiria al cap de 20 anys o en el cas de mort del primer.

Què resolia aquest govern a vuit mans? Doncs primerament, establia clarament una línia successòria de manera que cercava acabar amb els continus conflictes, dinàstics, ja que eliminava incertesa sobre els successors dels Augustos i reduïa el paper de les tropes en aquest procés. Un altre factor és que, dispersant el poder en més d’un centre, podria millorar l’eficiència de l’acció de defensa de les fronteres que d’aquesta manera, esdevenien una mica menys “perifèriques”.

Una de les representacions més famoses de la tetrarquia la podem veure actualment a Venècia, i a més, sense pagar entrada ja que es troba a la mateixa plaça de Sant Marc, concretament a la cantonada sud-oest de la façana de la basílica de Sant Marc.

Grup escultural Els tetrarques. Plaça de Sant Marc (Venècia, Itàlia)
Grup escultural Els tetrarques. Plaça de Sant Marc (Venècia, Itàlia)

Si visitem doncs aquesta meravellosa ciutat del Veneto d’innegable interès turístic i sobretot patrimonial, veurem que a la cantonada esmentada s’hi troba incrustada una escultura de pòrfir, una pedra de color rogenc, que representa dues parelles de personatges masculins coronats que s’abracen i que s’ha anomenat els tetrarques. És una obra de gran importància dins l’art antic, tot i que ha obert molts interrogants.

I és que aquesta escultura té la seva història. Fou portada a Venècia a inicis del segle XIII després del saqueig, el 1204, del gran palau imperial de Bizanci (actual Estambul) on es trobava inicialment i on s’hi ha localitzat recentment el peu i el fragment que falta a l’escultura de la plaça de Sant Marc. Val a dir que aquest no és l’únic element destacat de Bizanci que ara es troba a la basílica veneciana ja que sense anar més lluny, la quadriga daurada que en corona la façana s’ubicava originàriament a l’hipòdrom de la capital oriental de l’imperi (Veure més: Posi un obelisc a la seva vida)

Tornant als Tetrarques, no és una escultura d’una sola peça, sinó que cada parella es troba en un fragment diferent del bloc, cosa que ha portat a pensar, segons teories del anys 30 del segle XX, que estarien col·locats originalment separats possiblement adossats a dues columnes.

D’altres estudis proposen que, almenys un dels personatges, presenta signes d’abrasió causada pel tocament constant per part de la gent que es desplaçava a veure’ls. Tot i que no en podem saber el moment en el què passava això, aquest fet indicaria que aquesta representació havia estat interpretada com una divinitat. El pas dels segles però també han deixat altres interpretacions, com la que els identificava com a mercaders que es disputarien un tresor, tiranicides, “moros”, etc.

No és fins mitjans del segle XIX que es parla d’ells com la representació dels primers Tetrarques: els Augustos Dioclecià i Maximià i els Cèsars Constanci I Clor i Galeri.

Deixant de banda els múltiples serrells pendents en l’estudi de l’escultura i tornant a la tetrarquia, la seva evolució va passar de 4 a 3 i 2 governants abans de desaparèixer. El nou sistema de govern funcionà mentre Dioclecià estigué el front. El primer de maig del 305, i degut a una malaltia, Dioclecià es retirà voluntàriament al seu palau de la Dalmàcia a la costa adriàtica amb la voluntat de dedicar-se a la seva gran afició: plantar cols. Palau i hort es convertirien, amb els pas dels segles, en el nucli originari de l’actual ciutat de Split, on encara poden visitar-s’hi bona part de les estructures del segle IV dC.

A partir d’aquest moment, l’estructura que havia creat començà a fer aigües pels mateixos motius que portaren a la seva creació. Podríem establir el punt d’inflexió el 306 quan morí Constanci, un dels Augustos, tot just quinze mesos després del seu nomenament i la successió del seu cèsar Sever fou discutida per Constantí que, gràcies al suport de les seves tropes (la legió VI Victrix), acabà esdevenint august. D’aquesta manera, l’exèrcit tornava a nomenar els governants…

Mosaic d'Hagia Sophia on s'hi representa, a la dreta de la verge, Constantí el gran.
Mosaic d’Hagia Sophia on s’hi representa, a la dreta de la verge, Constantí el gran.

Els següents dos decennis marcaren la fi del sistema tetràrquic ja que el 312, Constantí i Licini esdevingueren respectivament els únics emperador d’Occident i Orient, ja que s’imposaren militarment als respectius Cèsars i tot i que ambdós augustos es reconegueren l’un a l’altre, estava cantat un enfrontament entre ells que finalment es donà el 324, amb victòria de Constantí, un personatge lleugerament egocèntric que prengué el malnom d’El Gran  i canvià el nom de la capital oriental de l’imperi per “Constantinobla”. La tetrarquia havia durat doncs, tant sols 19 anys amb una extensió 12 més que podríem anomenar de diarquía de transició per tornar al sistema inicial de governant únic.

Dioclecià, que el 303 havia dut a terme la última gran persecució contra els cristians, endegà un procés que paradoxalment, conclogué amb Constantí el Gran, el primer emperador en professar el cristianisme que per l’Edicte de Milà de l’any 313, esdevingué legal i rebé el suport necessari per expansionar-se arreu de l’imperi.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...