Robert Gerard Sands, conegut popularment com Bobby Sands, va ser un dels líders de l’IRA provisional (Exèrcit Republicà Irlandès). L’IRA va ser un dels protagonistes en el Conflicte d’Irlanda del Nord, conegut popularment en anglès com The Troubles (Els problemes). El conflicte, ubicat a Irlanda del Nord, va enfrontar a unionistes, de religió protestant, i partidaris de mantenir-se com a membres del Regne Unit, amb els republicans irlandesos, de religió catòlica i partidaris de la independència. El conflicte va viure el seu estat més àlgid a finals dels anys 70 i a principis dels 80, època durant la qual Bobby Sands va ser el referent visible de la lluita dels republicans irlandesos.

Protestes per l’estatus polític

Mural dedicat a Bobby Sands.
Mural dedicat a Bobby Sands.

El conflicte polític, social i nacional es va viure amb la mateixa intensitat als carrers que a les presons. Concretament a la presó de Long Kesh, una presó situada a prop de Belfast que recloïa a terroristes i paramilitars unionistes i republicans mentre va durar el conflicte. Aquesta presó va ser l’escenari on van tenir lloc les protestes per recuperar l’estatus polític del que els presos de l’IRA (i en general de qualsevol organització terrorista) estaven beneficiats des de 1972. Les protestes es van iniciar al 1976, coincidint amb la progressiva retirada d’aquests privilegis, i anaven enfocades en un primer moment a recuperar el dret de vestir amb la seva pròpia roba i evitar així l’uniforme de pres comú. Des d’un punt de vista estratègic, aquesta retirada de drets formava part d’una estratègia de criminalització dels presos polítics per part dels britànics i va suposar un desafiament a l’autoritat dels líders de les organitzacions terroristes.

D’aquesta manera va començar la coneguda com Protesta de les Mantes, que rebia aquest nom perquè els presos es negaven a vestir l’uniforme i utilitzaven mantes per cobrir-se. Kieran Nugent, pres republicà, va dir literalment a la seva mare que només vestiria l’uniforme “si li clavaven a les espatlles”. Els presos van començar a sortir de les cel·les coberts amb mantes, però després del maltractament per part dels funcionaris van tancar-se i sortien només per anar al lavabo o a la dutxa. L’estira i arronsa es va anar fent més gran, i al 1978 la situació ja era límit: els presos republicans, que rebien pallisses i tortures cada vegada que anaven al lavabo, van decidir no sortir més de les seves cel·les, i també van impedir que els funcionaris entressin a les mateixes. D’aquesta manera, tot i que es van instal·lar banys per cada pres, ells es van negar a utilitzar-los, fent les seves necessitats a la mateixa cel·la. Alguns, fins i tot, cobrien les parets amb els seus excrements. Aquesta segona protesta, coneguda com la Protesta Bruta, va ser seguida per uns 300 presoners cap a finals del 1978.

Bobby Sands i la vaga de fam

Bobby Sands estava a la presó de Long Kesh mentre passava tot això. L’any 1976 va ser condemnat a passar 14 anys a la presó per participar en un tiroteig contra la Royal Ulster Constabulary, una agència de la policia del Regne Unit present a Irlanda del Nord de 1922 a 2001. Durant els primers anys es va dedicar amb molta energia al periodisme i a la poesia, però, poc a poc, la seva implicació amb la causa republicana li va requerir tota la seva energia. Després d’una primera vaga de fam en la qual ell no hi va participar activament, al març del 1981 Sands va liderar la segona vaga de fam, enfocada en cinc demandes:

  1. Dret a no fer servir l’uniforme de pres comú
  2. Dret a no fer treballs penitenciaris
  3. Dret a la lliure associació de presos
  4. Dret a una visita, una carta i un paquet a la setmana
  5. Devolució completa de les remissions de condemnes perdudes degut a la protesta

Aquesta segona vaga de fam representava un pols entre els republicans i el govern britànic. El cert és que els republicans van aconseguir centrar l’atenció de mitjans de tot el món en un intent de pressionar al govern britànic a prendre posició respecte les cinc demandes fetes pels presos. Sovint, però, la premsa no ajudava gaire en aquesta tasca, com és el cas del Washington Post, per exemple, que afirmava sense escrúpols que l’objectiu de la vaga de fam era aconseguir publicitat internacional per l’IRA.

“El fet que un líder de l’IRA provisional participés en política va obrir noves esperances, ja que molts ho interpretaven com una sortida al conflicte irlandès”.

Mentre Bobby Sands liderava aquesta segona vaga de fam, Frank Maguire, parlamentari republicà independent de la circumscripció de Fermanagh i Tyrone Sur, a Irlanda del Nord, va morir inesperadament d’un atac de cor. Això va provocar unes precipitades eleccions a l’abril de 1981. Sands, des de la presó, es va presentar com a candidat, i va acabar guanyant les eleccions el 9 d’abril amb 30.493 vots davant els 29.046 de Harry West, candidat del Partit Unionista d’Ulster, convertint-se en el parlamentari britànic més jove de la història en aquell moment.

El fet que un líder de l’IRA provisional participés en política va obrir noves esperances, ja que molts ho interpretaven com una sortida al conflicte irlandès. El govern britànic podia cedir fàcilment a les cinc demandes dels presos, i això hauria ajudat molt a obrir noves vies de negociació per resoldre el conflicte. Però Margaret Thatcher, que volia un desenllaç que definís clarament qui eren els vencedors i qui eren els vençuts, va afirmar que “no estaven preparats per considerar estatus de categoria especial a certs grups de persones que compleixen sentència per crims”. Així doncs, immediatament després de l’elecció de Sands, el govern britànic va aprovar l’Acta de Representació Popular de 1981, que impedia el nomenament de candidats electorals de presoners que portessin més d’un any complint condemna a qualsevol presó del Regne Unit o Irlanda. D’aquesta manera s’asseguraven que cap altra pres polític pogués ocupar un escó al Parlament Britànic.

Mort de Sands i conseqüències

Bobby Sands va morir finalment el 5 de maig de 1981 com a causa d’una “inanició autoimposada”, segons l’informe oficial. Després d’un total de 66 dies en vaga de fam i a l’edat de 27 anys, Sands es va convertir en un heroi nacional i en la cara visible de la lluita irlandesa. El seu nom va sonar a mitjans de tot el món, i la seva mort va trasbalsar tot el país. Els dies posteriors a la seva mort van estar protagonitzats per disturbis a les zones més nacionalistes d’Irlanda. 100.000 persones van seguir l’enterrament d’aquell pres que havia arribat a ser membre del Parlament Britànic, tot i que mai no havia jurat bandera i ni havia ocupat el seu escó.

Tanmateix, la mort de Sands no va aconseguir que els britànics concedissin la condició d’estatus especial als presos de l’IRA. La vaga de fam va continuar més temps, fins que les autoritats britàniques van decidir que quan els presos en vaga de fam perdessin, se’ls alimentaria en contra de la seva voluntat. Aquest va ser el punt d’inflexió que va fer abandonar la vaga de fam als presos. Va ser tres dies després d’abandonar la vaga de fam quan els britànics van concedir als presos quatre de les cinc demandes. La demanda que no se’ls hi va concedir va ser la d’evitar fer treballs penitenciaris.

D’aquesta manera el govern britànic va demostrar qui tenia la paella pel mànec, i van buscar una resolució que acontentés als presos però que no els hi concedís la condició d’estatus especial. Aquesta cessió va donar sentit a la lluita que Sands, juntament amb molts altres presos, va protagonitzar heroicament tancat a la presó de Long Kesh d’Irlanda del Nord, la terra que li va donar la vida i, al mateix temps, l’hi va treure.

Deixa aquí el teu comentari

2 COMENTARIS

Loading Facebook Comments ...