Winston Churchill va ser un gegant del segle XX que va tocar totes les tecles en tots els teatres, cabarets i sales de festa del món. Va ser corresponsal de guerra, historiador, orador, gran bevedor de conyac i primer ministre un parell de cops. També va ser pintor, novel·lista, aviador, soldat, propietari de cavalls i fins i tot paleta. I també va ser inventor. Al març de 1921, al Caire, la capital d’Egipte, va inventar-se l’Orient Mitjà modern, el que avui coneixem tots. La majoria de països àrabs d’avui en dia de l’Orient Mitjà són invents dels britànics, amb el consentiment francès, per repartir-se el botí que va deixar l’Imperi Otomà en perdre la Primera Guerra Mundial. Churchill també es faria seu el moviment sionista que va aparèixer a finals del segle XIX al continent europeu.

Caire
Winston Churchill a les piràmides d’Egipte, acompanyat per altres dignataris britànics com Lawrence d’Aràbia i l’espia i arqueòloga Gertrude Bell, l’any 1921.

El pare de Churchill li havia inculcat l’admiració cap als jueus i veia en el sionisme el just resultat de dos mil·lennis de patiment, d’un poble expulsat de la terra que Déu els va lliurar. Durant el primer “temor vermell” posterior a la creació de la Unió Soviètica de Lenin, Winston Churchill va creure que el jueu sionista era l’antídot a la “bruta rusticitat del bolxevisme”, un moviment jueu dirigit per un diabòlic home del sac que es feia dir el “jueu internacional”. Per tant, Chruchill també abraçava la pseudo-teoria del comunisme jueu que el feixisme europeu es faria seu per combatre el socialisme als seus respectius països i desprès a la mateixa Unió Soviètica. Churchill adorava Jerusalem on, segons va declarar en la cerimònia d’inauguració del cementiri militar britànic a la muntanya Scopus“jeu la pols dels califes, dels croats i dels macabeus!”. Li atreia l’Esplanada de les Mesquites, que visitava sempre que li era possible i d’on sempre li costava molt anar-se’n.

“No és cap exageració afirmar que Churchill va crear el mapa de l’Orient Mitjà que avui coneixem”.

Però tornem a 1921, Churchill llavors era secretari (equivalent a ministre) de Colònies britànic i va convocar una conferència al Caire després que la Societat de Nacions atorgués a Londres els mandats de Palestina, Transjordània i Iraq. Churchill va reunir quaranta experts i polítics, entre ells Gertrude Bell (coneguda com la “reina del desert”), la primera dona nomenada per a un lloc amb autoritat política al servei colonial de l’Imperi Britànic; sir Percy Cox, alt comissionat a Mesopotàmia, i ET Lawrence (el mític Lawrence d’Aràbia, per entendre’ns tots millor). A aquests 40 individus, Churchill els va denominar, amb l’humor negre anglès de rigor, els “quaranta lladres”, segons l’historiador de Cambridge Christopher Catherwood, autor del llibre Winston’s folly (2004). En aquest conclave, envoltat del major secret possible, es van prendre decisions sobre les fins llavors províncies àrabs del decrèpit i assolat Imperi otomà que encara avui fan de l’Orient Mitjà una regió convulsa.

churchill-cairo-1921
Winston Churchill, durant la conferència del Caire de 1921. (Fotografia: General Photographic Agency / Hulton Archive / Getty Images)

Primer es va dissenyar el regne titella de l’Iraq per Faisal ibn Hussein, que va passar a ser el rei Faisal I de l’Iraq; després, amb el mateix tiralínies, es va dibuixar l’emirat de Transjordania (avui, Jordània) per Abdul·lah I ibn Hussein, germà de Faisal i també fill de Hussein ibn Ali, qui durant la Primera Guerra Mundial va canviar de bàndol, animat per Lawrence, per donar suport als britànics. Catherwood, al seu llibre sobre Winston Churchill escrivia: “No és cap exageració afirmar que (Churchill) va crear el mapa de l’Orient Mitjà que avui coneixem”. Efectivament els britànics van aplicar la vella estratagema cesariana de dividir per guanyar, presentar un immens territori amb petits països, sense crear-ne un de gran. Avui en dia moltes fronteres del Pròxim Orient mostren una superficialitat enorme, quan en un mapa podem veure que són simples línies rectes.

La "Palestina" reclamada per la Organització Sionista, 1919. (Imatge: Ruedy en Abu Lughod; The Traruformatlon of Palestina)
La “Palestina” reclamada per la Organització Sionista, 1919. (Imatge: Ruedy en Abu Lughod; The Traruformatlon of Palestina)

“Prometre i no batre el gra”: Les monarquies anglo-àrabs i la gran revolta àrab de Palestina (1936-1939)

El govern britànic va fer promeses contradictòries per guanyar aliats contra els otomans, que lluitaven al costat dels imperis alemany i austrohongarès. Als àrabs els va prometre la independència; als jueus, una Llar Nacional a Palestina (declaració Balfour, 1917) i, secretament, va pactar amb París (acord Sykes-Picot) el repartiment dels territoris que havia promès a àrabs i jueus. Una política colonialista i traïdora, doncs per obtenir un benefici directe, els britànics utilitzaven a tercers, amb el consentiment implícit dels francesos que aspiraven a obtenir part del botí.

L’acord Sykes-Picot dividia un enorme espai comprès entre les mars Negre, Mediterrània, Roja i Càspia i l’oceà Índic en zones tutelades i en benefici de les dues potències europees guanyadores de la Gran Guerra, francesos i britànics, que s’havien repartit el continent africà en colònies, ara aconseguien fer-se amb el botí del decadent Imperi Otomà, que acabaria esfumant-se de l’història l’any 1922. Londres aspirava a controlar directament o indirecta una Aràbia independent, per a controlar de prop els turcs, mentre que París somiava en estendre la França del Llevant cap a l’interior de la regió i erigir una gran Síria francòfona i estendre un Líban afrancesat.

Sykes_Picot_Agreement_Map
MAPA: Acord Skyes-Picot. La zona “A” francesa, la zona “B” britànica. Repartiment d’àrees d’influència de les despulles de l’Imperi Otomà. Fotografia: bipartisanpolicy.org

El 1915, Sir Henry McMahon, alt comissionat britànic al Caire, va entaular les primeres negociacions amb Hussein ibn Ali, que es deia descendent de Hachem, al seu torn descendent d’Ismael (fill d’Abraham) i besavi de Mahoma, pel que era reconegut com xerif de la Meca, a Hiyaz, regió de la península Aràbiga. McMahon va prometre a Hussein que si els àrabs s’alçaven contra els otomans, Gran Bretanya estava disposada a donar suport a la independència dels àrabs dins dels límits sol·licitats pel xerif de la Meca.

El tiralínies colonial va traçar llavors una divisòria una mica difusa, però Hussein va entendre que tots els territoris es convertirien en un estat àrab independent, fins i tot els que no estaven dins la península Aràbiga, però que estaven habitats per poblacions àrabs. Londres, en canvi, no pensava exactament el mateix. D’altra banda, un any més tard, i per tal de convèncer als nord-americans d’entrar a la Primera Guerra Mundial, va utilitzar el nacionalisme jueu per animar als sionistes nord-americans amb l’argument de que si els britànics guanyaven la guerra, l’antiga terra d’Israel tindria de nou les portes obertes als jueus. Tot plegat maquiavèl·lic i molt pervers.

Funeral
Funeral pels jueus assassinats a Givat Ada, l’any 1936. (Fotografia: pikiwiki.org.il)

L’any 1937, Sir Henry McMahon va dir al diari London Times, desprès que l’any abans s’haguessin produït greus enfrontaments entre àrabs i jueus: “Considero que era el meu deure afirmar, i així ho vaig fer de manera emfàtica, que no pretenia assegurar al rei Hussein la inclusió de Palestina en l’àrea sobre la qual havia promès la independència àrab”. Un cop més els anglesos es treien els polls de sobre de forma ràpida i s’excusaven en males interpretacions d’altres. De fet, el govern de Londres va enviar 20.000 soldats (el 70% foren vinguts de reforç d’altres llocs del Imperi) per acabar amb una revolta que duraria fins l’any 1939. Palestina s’havia convertit en un maldecap pel govern britànic.

La Gran Revolta Àrab va durar tres anys i va tenir tres fases. La primera, des de maig de 1936 a juliol de 1937, amb una vaga general de sis mesos, des de maig a octubre de 1936. La vaga va ser seguida de forma molt rigorosa, paralitzant pràcticament tota l’activitat comercial i econòmica del sector palestí. La segona fase de la rebel·lió se situa entre juliol de 1937 i la tardor de 1938. El que va desencadenar la nova escalada de violència va ser la publicació al juliol de 1937, de l’informe de la Comissió Peel, segons el qual hi havia dos “causes subjacents en els disturbis”: el desig d’independència dels palestins i el seu “odi i la seva por davant la instal·lació de la Llar Nacional Jueva”. El 2 d’octubre de 1938, un grup d’àrabs es van infiltrar al barri jueu Kiryat Shmuel, a Tiberíades, i van assassinar 19 jueus a sang freda, la meitat d’ells nens que estaven a casa seva. Durant l’atac es va incendiar la sinagoga. L’atac va ser condemnat pels britànics amb molta duresa. Pocs dies desprès l’alcalde jueu de Tiberíades, Isaac Zaki Alhadif, era assassinat.

“L’informe de la comissió Woodhead va aparèixer al novembre de 1938, i la seva conclusió global era que la partició de Palestina [un estat pels jueus i un altre pels àrabs] resultava irrealitzable”.

Finalment, la tercera fase de la rebel·lió se situa entre la tardor de 1938 i l’estiu de 1939. Els britànics van seguir dos camins. Ja a l’abril de 1938 van enviar una nova comissió investigadora, presidida per Sir John Woodhead, amb l’objectiu oficial d’estudiar certs aspectes tècnics del projecte de partició entre dos estats: un pels àrabs i un altre pels jueus. L’informe de la comissió Woodhead va aparèixer al novembre de 1938, i la seva conclusió global era que la partició resultava irrealitzable. Però, al mateix temps, els britànics planejaven una ofensiva general a fi d’aixafar la rebel·lió.

Gran Bretanya va enviar importants reforços per lluitar contra els palestins durant el bienni 1938-1939. Molts d’ells participarien desprès a la Segona Guerra Mundial.

Els britànics van enviar nous reforços i van confiar l’administració del país a les autoritats militars i només a elles. Els combats que es van succeir van ser els més durs que s’havien vist fins llavors en la zona. Cinquanta-cinc palestins van ser penjats, almenys 1.200 van morir en escaramusses i les presons estaven plenes, perquè la població reclusa s’havia duplicat en un any. Els britànics es van esforçar per desarmar totalment als palestins, confiscant cinc vegades més d’armes que l’any anterior.

Sykes-Picot
Sir Mark Sykes (a l’esquerra) i François George-Picot.

El gran pastís del sultà: tu a Bagdad, jo a Damasc

El 1916, Mark Sykes, diputat britànic, i François Georges-Picot, ex cònsol general francès a Beirut, van concloure un pacte secret, amb l’aquiescència de la Rússia tsarista que aspirava a recuperar Constantinoble per legitimar la seva herència sobre Bizanci, per repartir-se els territoris àrabs i ignorar el que McMahon havia promès a Hussein un any abans. França es va quedar amb la costa siriana (avui, Líban); Gran Bretanya, amb Bagdad i Bàssora (avui, l’Iraq); Palestina seria administrada internacionalment i la resta (les actuals Síria, Mossul i Jordània) tindria governs àrabs supervisats pels governs de París i Londres. Rússia finalment es va quedar fora d’aquest pastís al produir-se en aquest la Revolució Russa l’any 1917. Serien els nous governants soviètics que denunciarien aquest pacte al món.

Al juliol de 1919, després d’expulsar els turcs de Damasc, el nou Congrés Nacional Àrab va dir que “el promès és deute” i va proclamar la seva sobirania sobre “Síria”, un ampli territori en el que incloïen, també, els actuals Líban, Jordània, Israel i els Territoris Palestins. Al capdavant del nou estat embrionari es va col·locar l’emir Faisal, de la dinastia haiximita, procedent de l’Aràbia Saudita i que havia liderat la rebel·lió amb el suport dels britànics.

“El 1920, a San Remo, l’Orient Mitjà va ser dividit en cinc mandats de la Societat de Nacions que haurien de preparar les independències”

Naixia el gran estat àrab que els britànics i francesos, volien impedir com fos. El regnat de Faisal, però, va durar poc. Els francesos no estaven disposats a perdre la seva part del pastís i el monarca va ser expulsat sense contemplacions de Síria el 1920. En compensació i per evitar un conflicte, els britànics van oferir a Faisal el tron de l’Iraq. Ara els quedava però un altre rei sense regne, el segon fill de l’emir, Abd Allah, i van acabar creant per a ell un país sorgit del no-res, gairebé sense recursos hídrics i el territori del qual era i és, majoritàriament, pur desert: el Regne Haixemí de Jordània. Per donar forma a aquests trencaclosques d’estats, emirats i regnes inventats sobre un mapa, Churchill va convocar una conferència d’experts, polítics i militars, que finalment es va celebrar al Caire al març de 1921.

Mapa: la península aràbiga (1905-1923)
La península d’Aràbia (1905-1923)

Res més subscriure l’acord Sykes-Picot però, els britànics van penedir-se’n. Primer van exigir controlar Palestina i després desaprovar que Mossul, on començava a brollar el petroli, passés a França, aliada britànica durant la guerra però rival econòmica a la zona. El 1920, a San Remo, l’Orient Mitjà va ser dividit en cinc mandats de la Societat de Nacions que haurien preparar les independències: per a París, Síria i Líban; per a Londres, Palestina, Transjordania (avui, Jordània) i l’actual l’Iraq, integrat per Mossul, Bagdad i Bàssora. La frontera palestina es desplaçava uns quilòmetres cap al Nord. Transjordania uniria Palestina amb l’Iraq, el que permetia crear un corredor que assegurava el pas de línies aèries cap Índia i, a mig termini, un oleoducte que transportés el petroli de l’Iraq a la Mediterrània. Els francesos comptarien amb un 25% de les participacions en el si del consorci encarregat d’explotar aquest petroli.

Des de la conferència de Deauville (setembre de 1919) fins a la de San Remo (abril de 1920), britànics i francesos s’acontenten amb ajustar la línia Sykes-Picot. 

Winston Churchill va considerar que Londres, amb aquests arranjaments, havia complert el promès per McMahon als dirigents àrabs. Però els tres fills de Hussein no van tenir sort amb la part que els va tocar del gran pastís britànic del Orient Mitjà. La dinastia iraquiana de Faisal va ser enderrocada el 1958 per un cop d’estat. Abdul·lah va regnar a Transjordania fins a 1951, quan va ser assassinat per un palestí. I Ali va succeir al seu pare a Hiyaz fins el 1925, any en què Ibn Saud, futur fundador de l’Aràbia Saudita, el va destronar.


Més informació:

Winston Churchill and T. E. Lawrence, 1921, Churchill and the Great Republic (A Library of Congress Interactive Exhibition, Text Version)
Los acuerdos Sykes-Picot (1916), reparto de Oriente Medio entre franceses y británicos a espaldas de árabes y judíos

Loading Facebook Comments ...