El cementiri de Portbou ocupa una localització privilegiada al vessant sud de la badia. És d’aquells indrets serens, plàcids i agradables de murs blancs encalats que contrasten amb el blau intens de la mar que pica amb el rocallam de la costa empordanesa, castigada repetidament per l’aire i el foc que l’han convertit en un relleu despullat.

El camí que hi duu acaba allà i, just a l’entrada, al costat d’un arbre, ja permanentment tort per l’efecte de la tramuntana, una estructura metàl·lica, rovellada, s’integra en el relleu i mena a unes escales que baixen i baixen per un túnel, sembla, fins a l’aigua. És un espai sobri, intens, fred i alhora càlid, que convida a endinsar-s’hi. Un passadís del color de la terra socarrimada tant pel foc com pel sol mateix. Al final, unes lletres sobre un vidre que dóna a la immensitat:

“(…) La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom.”

El memorial a Walter Benjamin, de l’artista israelià Dani Karavan posa en relleu la figura d’aquest pensador alemany d’origen jueu, un dels grans filòsofs del segle passat que morí a Portbou l’any 1940. Una altra mort a la llista del feixisme. Malgrat que al cementiri hi ha un petit monument que fa referència a Benjamin, la localització de les seves restes és desconeguda ja que com veurem, fou enterrat amb el nom canviat i el número de tomba es va perdre aviat.

La relació de Walter Benjamin amb la localitat empordanesa fou fugaç, ja que podríem dir que en les 24 hores que hi va passar només hi trobà, o hi buscà, la mort.

A partir del 1933, any de l’ascens del partit nazi al govern d’Alemanya, Benjamin s’havia vist obligat a escriure en pseudòmin i el mateix any, a exiliar-se a París per acabar, el 1939, detingut en un camp d’internament.

Walter Benjamin arribà a Portbou fugint del nazisme. Venia de París passant per Lourdes i Marsella, on aconseguí el visat nord-americà però no pogué embarcar cap els Estats Units. D’allà es desplaçà cap a Portvendres i la frontera amb l’estat espanyol. Calia arribar a Portugal per, un cop allà, embarcar definitivament cap a Amèrica.

Era el dia 25 de setembre, anava guiat per Lisa Fittko, que havia ajudat d’altres refugiats a fugir del territori dominat pels nazis, i acompanyat de dues persones més (la fotògrafa Henny Gurland i el fill d’aquesta), amb qui havia fet la travessa dels 15 quilòmetres que separen Portbou de Banyuls-sur-mer, al nord de la frontera estatal, seguint la ruta Líster.

A la comissaria de Policia, les «autoritats» els informaren que, malgrat que disposaven de passaport dels Estats units amb visat espanyol, com que no tenien visat de sortida de França (de la França de col·laboracionista de Vichy), aquesta petició era una quimera per a un jueu fugitiu. Serien considerats il·legals i expulsats de nou cap a França. L’expulsió tindria lloc el dia següent, ja que donat l’estat que presentaven després de la llarga caminada i el signes evidents de malaltia, se’ls concedí permís per a passar nit a Portbou, concretament, a la cambra número 4 de l’«Hotel de Francia», ubicat prop de la comissaria de Policia. Walter Benjamin no acabaria aquella nit, ja que el trobaren mort al matí següent segons la versió oficial, degut a suïcidi per ingestió de morfina.

Malgrat estava clar que ser expulsat de nou cap a França significava anar a parar a un camp de concentració i que aquesta perspectiva podria ben bé haver estat el detonant de la situació, no ha estat encara aclarit del tot el motiu de la defunció de Benjamin. Es barregen circumstàncies que, si més no, obren la porta a d’altres explicacions. Primerament, sembla que el propietari de l’hotel, en Juan Suñer Jonama, tenia força bona relació amb la Gestapo, la policia secreta nazi. De ben segur que no era casualitat que els «hostes» de la policia s’allotgessin en aquest establiment.

D’altra banda, el certificat de defunció, signat el dia 27 de setembre pel jutge Fernando Pastor Nieto, esmenta, com a causa de la mort, una hemorràgia cerebral que pot ben ser degut als efectes d’una sobredosi de morfina, però curiosament, no hi ha cap esment de la presència d’aquesta substància, tampoc es fa referència a un possible suïcidi en tot l’informe. D’altra banda, el testimoni de la fotògrafa que l’acomanyava afirma que Benjamin havia expressat la seva intenció de suïcidar-se en una carta que, de moment, no ha estat localitzada.

Les circumstàncies i les proves a l’abast semblen apuntar al fet que Benjamin es llevà la vida intencionadament, però potser caldria aplicar el mètode analític del mateix Walter Benjamin, mitjançant el qual cercava relacions ocultes entre diferents fenòmens, aparentment desconnectats.

El dia 28 de setembre, les autoritats enterraren Benjamin al cementiri de Portbou. Amb els diners que portava a sobre, es llogà el nínxol número 563 durant cinc anys. Com cal interpretar el fet que fos enterrat amb una cerimònia catòlica? Simplement el protocol establert en tots els casos? En qualsevol cas, si hi hagués hagut coneixement oficial d’un suïcidi, l’enterrament no hagués tingut lloc. Al registre d’enterrament, el nom i el cognom canviaren d’ordre, de manera que s’enterrà a Benjamin Walter (error plausible, tenint en compte les autoritats del moment…) com un «catòlic» més. Això sí, només durant cinc anys ja que passat aquest temps, fou traslladat a una fossa i encara no s’ha pogut localitzar de nou les seves restes.

Encara quedava el fet més esperpèntic d’aquesta malaurada història, i és que el dia 1 d’octubre, l’Hotel de Francia es va marcar un darrer detall macabre en expedir una factura a nom del difunt, que indica les despeses de quatre nits d’allotjament a l’hotel i algunes consumicions, tot plegat, per un total de 166 pessetes. A l’espai per indicar el nom del client a la factura, s’hi pot llegir «el hoy difunto Benjamin Walter», seguit de la paraula «debe». El detall dels serveis facturats també inclou la feina de dues persones per a vestir el difunt, així com netejar i desinfectar la cambra. Professionals, molt professionals, però d’un mal gust innegable. La pela és la pela.


Per saber-ne més:

  • Scheurmann, Ingrid i Konrad; Para Walter Benjamin (3 volums). Bonn: AsKI i Inter Nationes, 1994.
  • Fittko, Lisa; Mi travesía de los Pirineos. Barcelona: El Aleph, 1988.

Més informació:

Walter Benjamin a Portbou

Loading Facebook Comments ...