Molts nacionalistes alemanys –no només membres del partit nazi-, veien amb mals ulls la modernitat que caracteritzava la música de l’Europa d’entreguerres. El sorgiment dels moviments d’avantguarda, la irrupció d’estils com el jazz i el swing, i la forta presència d’autors afroamericans i jueus eren percebuts com una amenaça i relacionats amb símbols de decadència cultural. Quan els nazis van arribar al poder van proposar-se canviar la situació cultural eliminant les influències “degenerades” i estrangeres i promovent valors com l’heroisme, l’amor a la terra i al poble, o la formació d’una identitat cultural i racial comuna (“Volksgemeinschaft”). En aquest context, la música era considerada pel Ministeri per la Il·lustració Pública i la Propaganda, liderat per Joseph Goebbels, com un del elements vertebradors a través del qual es podrien inculcar tots aquest nous valors que portava el Tercer Reich.

El controvertit compositor Carl Orff. Vist inicialment com a "esquerranós", va acabar aportant banda sonora al nazisme. Després de la guerra va ser rehabilitat, en argumentar que havia format part de la resistència, cosa que no es va poder provar mai.
El controvertit compositor Carl Orff. Vist inicialment com a “esquerranós”, va acabar aportant banda sonora al nazisme. Després de la guerra va ser rehabilitat, en argumentar que havia format part de la resistència, cosa que no es va poder provar mai.

Mentre es censurava a compositors estrangers, jueus, o d’esquerres, d’altres aprofitaven l’ocasió per posicionar-se com a model d’artista a seguir. És el cas de l’alemany Carl Orff, que la nit del 8 de juny de 1937 estrenava a la Alta Oper Fráncfort del Meno, a Frankfurt, la cantata dels Carmina Burana. Orff, que abans de l’ascens dels nazis no havia manifestat públicament la seva posició política, es va afanyar a fer contactes dins els cercles nazis durant els primers anys per tal de silenciar les veus que el situaven com a artista proper als avantguardismes. L’estrena de la seva adaptació dels Carmina Burana el va ajudar a afavorir la seva carrera com a músic en el nou règim i li va permetre guanyar-se l’admiració i el respecte del cercle cultural nazi de la nit al dia.

Els goliards i els Carmina Burana

Els Carmina Burana d’Orff estan inspirats en uns manuscrits d’origen medieval trobats l’any 1803 a l’abadia de Benediktbeuern, a l’actual Baviera, tot i que no es van escriure allà ni se sap com hi van arribar. Els seus autors eren poetes goliards, nom sota el qual es coneix el conjunt d’erudits errants que van viure a l’Europa Medieval entre els segles XII i XIV. La seva condició d’intel·lectuals venia donada del fet que eren estudiants o ex-estudiants en una Europa en la que començaven a sorgir les primeres universitats importants.

Tot i que molts cops se’ls ha tractat d’heretges, la gran majoria tenien vocació de sacerdots. Tanmateix, el fet de no integrar-se en cap estructura religiosa oficial va fer que fossin mal vistos per diferents sectors d’una societat molt jerarquitzada. De fet, sovint se’ls ha vinculat amb grups tancats o germandats, quan precisament van ser els seus detractors els qui van promoure aquesta imatge dels goliards com a secta per tal d’influir negativament en el seu posicionament social.

Els Carmina Burana s’emmarquen en la classe de poesia goliarda, i la seva rellevància es déu a que és un dels pocs manuscrits d’aquesta tipologia que es conserven pràcticament en la seva totalitat.

La poesia goliarda és coneguda pel contrast entre l’ús d’unes formes literàries pròpies de la literatura culta emprades per parlar de temes profans i populars que fins aleshores tenien poca presència en l’àmbit literari. Fortament influenciada per la lírica amorosa romana –especialment per Ovidi-, tractaven temes com les dones i l’erotisme carnal, el vi i el bon menjar o el joc a les tavernes, així com un elogi a la vida rural i una crítica als abusos de poder i a les contradiccions pròpies de l’Església. Aquests temes tan populars eren escrits en llatí i amb la finalitat de ser cantats, donant molta importància a la seva lírica.

Els Carmina Burana en el Tercer Reich
Pàgina original del sXII dels Carmina Burana
Pàgina original del segle XII dels Carmina Burana

L’èxit de l’adaptació musical d’Orff té les seves explicacions. D’una banda, el manuscrit ja era força popular entre les altes esferes culturals nazis en el moment de la seva estrena. A més, en l’àmbit purament musical Orff va compondre una cantata fàcil d’escoltar i d’interpretar en la que destaca la presència d’instruments de percussió, la repetició de petits fragments i un ritme molt marcat impedeix l’avorriment de qui l’escolta. Tot plegat, una composició que penetrava ràpidament en la ment de l’espectador i era fàcil de recordar.

Però el que realment va contribuir a l’èxit de la cantata va ser la tria dels poemes utilitzats. Si bé és obvi que els goliards no tenien cap tipus de relació amb res que s’apropés a la ideologia nazi –van viure molts segles abans-, els fragments triats per Orff poden relacionar-se amb certs valors promoguts pel nazisme en el seu propòsit de regenerar la societat alemanya. A continuació en podem veure alguns exemples:

  1. El primer número, titulat “Oh Fortuna”, és un cant en contra de l’acumulació de riquesa per part del poder i una proclamació d’igualtat entre tots els individus del poble, quelcom que interessava als dirigents nazis per tal de guanyar-se la confiança del poble:

“Oh Fortuna
Oh Fortuna,
Com la lluna
Variable en el teu estat,
Sempre estàs creixent
O minvant;
La vida detestable
Ara esmussa,
Ara esmola
Com per joc el pensament,
I dissol com si fos glaç
La pobresa
I el poder”

  1. D’altra banda es va utilitzar l’arribada de la primavera, un tema característic de la poesia goliarda, però fent-la entendre com el principi d’un nou govern més just que alliberaria Alemanya del perill extern i de la pobresa en la que estava submergida durant el període d’entreguerres. Per tant, aquest tema s’ha d’entendre ara com una al·lusió al despertar del poble ari, creant així unitat per defensar-se de qualsevol amenaça:

“El joiós rostre de la primavera
Alegra el món,
I les tropes de l’hivern,
Vençudes, fugen.
Sota la seva colorida vestidura
Flora pren el poder
I els boscos la lloen
En cants dolços a l’oïda”
(…)
I rebutja el pit brutal
Dels llecs.
L’amor, en l’esplendor de l’estiu,
Commou a tothom, i Venus, la divinitat de tots
Regna per tot arreu”

  1. El número “Un sol pur i subtil” suposa un elogi a la terra i la pàtria, si bé vist des de la perspectiva nazi es pot sobreentendre la idea de defensar la nació per sobre de tot, encoratjant a fer servir qualsevol mitjà per defensar allò propi:

“Tan gran canvi,
En la festosa primavera,
I l’autoritat d’aquesta
Ens manen d’alegrar-nos
Tornen els acostumats canvis
I en la primavera de la teva vida
És lleial i honrat
De servar allò que és teu”

  1. I per acabar, un altre exemple de com l’arribada de la primavera es pot confondre amb el fet que l’inici del Tercer Reich suposaria per Alemanya tancar una etapa de misèria i començar-ne una de prosperitat econòmica:

“Vet aquí
Que l’amable primavera ens torna els goigs:
El prat floreix amb colors de púrpura
I el sol ho asserena tot.
Fora, fora tristeses! Torna el bon temps
I la crueltat de l’hivern
Es retira”

La utilització dels Carmina Burana és un bon exemple del paper protagonista que tenia la música dins la propaganda nazi per tal de controlar el pensament de les grans masses. L’obra d’Orff, però, va sobrepassar el final de la II Guerra Mundial i avui en dia s’ha consolidat com una de les peces musicals més utilitzada en cinema –Excalibur, The Doors, El Exorcista o Natural Born Killers l’inclouen en les seves bandes sonores-. Una obra única que, des de la seva estrena, no ha deixat indiferent a ningú.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...