Aquest era el paisatge del país durant la bombolla,i de fet des dels anys 60. COnseqüència d'una economia extractiva i especulativa, i no pas productiva.
Aquest era el paisatge del país durant la bombolla,i de fet des dels anys 60. Conseqüència d'una economia extractiva i especulativa, i no pas productiva.

L’estat espanyol té poques coses en les quals sigui líder. En una de les coses en què és campió és en trencar totes les estadístiques d’atur. L’estat espanyol pateix un atur estructural que, lluny de ser una casualitat ni una desgràcia provocada per alguna maledicció o polítiques puntuals, té unes profundes arrels culturals lligades a una tradició històrica, heretada de la Castella hidalga. L’atur estructural és conseqüència (més enllà de crisis econòmiques puntuals) d’una la mentalitat col·lectiva colonial, i del consegüent sistema econòmic i estructura d’Estat. És també conseqüència, en aspectes polítics, d’haver estat durant segles seu d’una monarquia centralista que disposava i proveïa arbitràriament, pel que ha acostumat als seus ciutadans a ser súbdits i no actors actius dels seus propis destins. I en l’aspecte econòmic, és conseqüència d’una tradició per part d’aquestes monarquies d’aconseguir els recursos de l’estat provinents de l’espoli d’altres territoris, sigui amb l’arribada d’or procedent de les mines americanes, fons europeus o dèficits fiscals de determinats territoris de l’estat que sí tenen una economia productiva i no extractiva.

L'atur al 2012. A la dreta el global i a l'esquerra el jove. Lluny de ser conseqüència d'una crisi, és endèmic de l'estat espanyol.
L’atur el 2012. A la dreta el global i a l’esquerra el jove. Lluny de ser conseqüència d’una crisi, és endèmic de l’estat espanyol.

Mentalitat de visió des de Madrid

Aquests tres principals aspectes han fomentat, primer, una mentalitat de superioritat i de menyspreu cap als altres, gens fonamentada en criteris objectius de cap mèrit. Ans al contrari, basats en la negació continuada de l’evidència científica.

En segon terme, ha fomentat una cultura de viure de la subvenció, l’ajuda, o el treball prop de la cort (actualment funcionariat) per en contra d’una cultura de l’esforç basada en la iniciativa individual (o col·lectiva més enllà de les institucions). En el tercer aspecte, l’estat espanyol ha renunciat a fomentar polítiques de foment de l’emprenedoria o l’educació i en general és impermeable a les més elementals normes per fomentar la productivitat.

Per contra, inverteix els ajuts europeus en infraestructures deficitàries o directament inútils, i reparteix opacament la fiscalitat interna de l’estat tot perjudicant els llocs d’on obté més ingressos per afavorir els deficitaris. Tot per mantenir bosses de vots, més grans allà on majors són les pluges de subvencions. Tot, des d’una mentalitat de Madrid quilòmetre 0 que fins i tot està buidant la mateixa Castellà.

Després s’estranyen que precisament als llocs més subvencionats sigui on hi ha els aturs més galopants de l’estat, i també on hi ha els ràtios de funcionaris més bèsties a Europa; un de cada tres a Extremadura.

Una mentalitat extractiva

Junt amb aquestes 3 rèmores culturals històriques, que formen part de l’ADN de l’estat espanyol, les seves estructures, i les oligarquies que el controlen, s’ha de comptar la tradició catòlica que justifica tota aquest entramat. No es fa res, perquè s’espera sense fer res que Déu proveeixi. És la diferència entre el món catòlic i el protestant de Weber.

Alhora s’ataca aquells que es consideren inferiors si es neguen a mantenir la metròpoli (que es considera a si mateixa superior i per tant no s’entén que algú es negui a alimentar-la) utilitzant les eines legals com una mena de judici de Déu (si no jures sobre la constitució/bíblia ja pots ser condemnat- evidentment les proves objectives no els importa, igual que a la inquisició).

Tot això, mentre que en l’aspecte econòmic es recorre al clàssic victimisme catòlic del mea culpa, acompanyat del “si em deixeu caure vosaltres caureu amb mi”, un xantatge que l’estat espanyol practica sovint a Europa.

L’evolució i les raons històriques de l’atur estructural a l’estat espanyol van més enllà d’una puntual crisi econòmica de caràcter cíclic.

Sempre tard

L’estat espanyol és molt refractari als canvis, que sempre han anat tard. Per tant, mai pren decisions a temps per evitar absolutament res. En dades globals, si mirem els darrers 40 anys, el 1977 (Pactes de la Moncloa) hi havia a l’estat espanyol uns 700.000 aturats, sustentats per una inflació galopant del 44%, i a 2015 n’hi ha més de 4 milions, quan la política monetària pertany a la Unió Europea.

I res no indica que això hagi de canviar, perquè totes les circumstàncies explicades anteriorment ni tan sols són qüestionades. És més, ni tan sols han estat encara majorment reconegudes ni diagnosticades. La resposta política ha estat negar les circumstàncies puntuals, i només reconèixer-les quan es podien fer servir d’excusa: “la culpa de l’atur és de la crisi“. La realitat però, és que això no és així. Amb la mateixa crisi, al Regne Unit tenen un 5% d’atur, i a Alemanya només un 4,7. Els aturs més alts ronden el 10% a Europa, mentre que el de l’estat espanyol és del 22,2%, amb un 55% entre la franja de joves.

La manipulació de les dades

Des que hi ha dades de l’EPA, el 1964, que l’atur és galopant a l’estat espanyol. És clar que per aquelles dates els indicadors només reconeixien un 2% d’atur. El que servia per a la propaganda franquista per assegurar que “amb Franco no hi havia atur“. Això té dues explicacions ràpides: una, les dones no comptaven i si haguessin comptat, ja haguérem tingut la meitat de la població activa aturada, directament. I dues: els dos milions d’emigrants que van marxar al llarg de la dècada dels 60 a treballar a l’estranger. Tot comptat i debatut, si ho féssim amb els paràmetres actuals i amb la demografia de llavors, l’atur que tindrien en aquell moment estaria al voltant del 15-18%. És a dir, semblant a l’actual.

Cadis fa anys que encapçala el rècord europeu d'atur. Per sobre d'un 42%
Cadis fa anys que encapçala el rècord europeu d’atur. Per sobre d’un 42%.

Per tant, l’atur a l’estat espanyol és crònic d’ençà que se’n tenen dades. La corrupció és endèmica a una estructura estatal obstinada a imposar la seva voluntat, per il·lògica que sigui. Si han de passar el corredor mediterrani per Madrid, doncs ha de passar. Segurament Anníbal era idiota, i de ben segur que si hagués passat per Madrid abans de travessar els Pirineus, li hauria anat millor.

Tan bon punt amb els pactes de la Moncloa es va haver de complir amb els criteris imposats per les homologacions de les institucions europees. Per exemple, reduir la inflació al màxim del 10%. Amb aquesta decisió, l’atur no és que es disparés, sinó que es va mostrar la realitat tal com era.

Acusacions entre partits

El marró se’l va menjar el partit socialista, que no va saber explicar el problema ni prendre mesures de llarg abast. Al contrari, va precaritzar el mercat laboral. Després, el joc d’alternança bipartidista provinent de la transició va donar el govern al PP. Aquest va criticar, malgrat saber que era mentida, el govern d’abans per “haver creat atur” i s’ho van acabar de carregar tot, privatitzat el poc de rendible que tenia l’estat. I sobretot, aprovant la llei del sòl del 1998, inici de tots els mals de la bombolla immobiliària.

Pel que fa als tres aspectes apuntats com a font del problema de l’atur. Des que es va generar aquesta situació geogràfica a l’estat espanyol, a la dècada dels 60 del passat segle, la situació no ha variat gaire. Una forta immigració des del camp a la ciutat, la creació de barris de barraques amb un fort atur i especulació de rellogats. Els barris insalubres i en males condicions d’abans, són els guetos d’avui. Alguns “grupos” que van substituir les barraques, s’ha transformat en barraquisme vertical.

L’atur a l’estat espanyol és estructural per la naturalesa mateixa de l’organització territorial i política, necessària per mantenir l’statu quo.

En l’aspecte polític, els ciutadans esperen que els “polítics facin alguna cosa”, símptoma clar de la dependència respecte a les institucions i d‘actitud passiva. Tots esperen “que se’ls doni feina”, com si algú la tingués desada a la butxaca, símptoma clar de la mentalitat colonial.

Un estat del benestar fallit

Ja ho va dir Niceto Alcalá-Zamora en proclamar la República: “la crisi a Espanya no és política ni tan sols de règim, sinó històrica, amb tota la seva trascendental amplitud”.

Alhora, s’exigeixen prestacions i un estat del benestar que no es poden mantenir per si sols. Acostumats un nivell de subvenció amb diners provinents d’altres llocs, no s’entén que les coses tenen un cost. Si a això li sumem una manca de formació, manca de tradició democràtica i la tradició passiva cristiana respecte al poder i el destí, tenim una democràcia de baix nivell. Una democràcia vigilada on els perjudicats per les decisions polítiques són capaços de votar una i una altra vegada els mateixos partits i les mateixes persones que els causen els problemes.

Es podria dir, per tant, que l’atur a l’estat espanyol és estructural quasi per la naturalesa mateixa de l’organització territorial i política, necessària per mantenir l’statu quo. Cal una gran demanda de feina, per destrossar els drets dels treballadors que, desesperats, s’agafen a qualsevol condició laboral. I calen sectors productius de baixa qualificació, per poder mantenir una mà d’obra dòcil amb poca formació.

La prova és que fins i tot en els “millors moments” de la construcció, l’atur mai va baixar del 8%. El doble de l’atur que tenen avui molts estats. Mentre que per l’altra cara, la factura de l’especulació en deute privat, el fracàs escolar, el mal social (hipoteques) i el mal paisatgístic i ecològic, trigaran diverses generacions a redreçar-se.

A la fi se segueix amb el mateix atur que als anys 60, i la solució de molts joves segueix sent la mateixa, emigrar. O com deien alguns “mobilitat exterior”. Tot lligat i ben lligat.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...