Centre d'Istambul. Al fons, la mesquita blava.

Durant anys les grans produccions i les “súper pel·lícules” d’herois dels Estats Units d’Amèrica van estar prohibides a Turquia, un país que caminava entre occident i orient, membre de l’OTAN i que per tant, estava dintre el sistema occidental de defensa davant un eventual atac soviètic, doncs el país d’Atatürk tenia frontera amb la pròpia URSS. Aquesta situació la van aprofitar alguns productors turcs espavilats per rodar versions autòctones copiades basades precisament en aquestes pel·lícules prohibides d’èxit mundial. En alguns casos, es va arribar fins i tot a incloure imatges de la pel·lícula original per la cara, passant per alt els drets d’imatge i sense pagar els corresponents copyrights. La qüestió era fer calerons aprofitant que els nord-americans posaven les idees. Un estalvi en guionistes i direcció cinematogràfica.

“A la Turquia dels anys 70 i 80, el govern d’Ankara estava disposat a parar l’allau de produccions nord-americanes i va imposar un veto, una censura al cinema provinent de Hollywood, adduint que no deixava espai al cinema nacional i a produccions d’altres països amb les mateixes afinitats culturals i polítiques que Turquia”

Com passa en gairebé tots els països occidentals des del final de la Segona Guerra Mundial, el mercat del cinema comercial està inundat de pel·lícules nord-americanes, gràcies a parts iguals al bon fer dels estudis de Hollywood, a la seva habilitat comercial… i sobretot a la poca predisposició del públic cap al cinema autòcton en molts països, tot i que aquesta dinàmica es va trencant de mica en mica. Per a la majoria de nosaltres, excepte els més erudits intel·lectuals, el cinema d’altres països és pràcticament desconegut, amb comptades excepcions.

A la Turquia dels anys 70 i 80, el govern d’Ankara estava disposat a parar l’allau de produccions nord-americanes i va imposar un veto, una censura al cinema provinent de Hollywood, adduint que no deixava espai al cinema nacional i a produccions d’altres països amb les mateixes afinitats culturals i polítiques que Turquia. Els espectadors turcs van estar apagats “cinematogràficament” dels grans èxits i pel·lícules nord-americanes. Així èxits comercials i de taquilla, com ET, Star Wars, Star Trek, Tiburón, Rambo, El mag d’OzL’exorcista o sagues de superherois com Spiderman, Batman o Superman, no es van estrenar mai a Turquia, fins entrat els anys 90. De fet… es van estrenar però en la versió “turca” amb nom diferent al títol original i de la traducció pertinent.

No fa falta dir el títol d'aquesta pel·lícula "turca"?
Fa falta dir el títol d’aquesta pel·lícula “turca”?

Com hem dit abans, els productors turcs sota vigilància del govern i l’exèrcit turc (qui realment manava i encara mana al país), van ordenar que aquests èxits fossin versions turques. El públic turc ignorava les pel·lícules americanes per tant els seus èxits serien convertits en “èxits turcs”. Tothom hi sortia guanyant, el govern, l’exèrcit, els productors i els turcs… bé tothom no, els nord-americans no van veure ni una lira turca per aquest plagi descarat. Els turcs no van fer l’esforç ni tan sols de fer la petició de demanar fotogrames i pagar cànons per emetre “auto-versions” de les seves obres, davant un no previsible dels americans, van optar per la via més radical, passar d’ells olímpicament i copiar-los les seves pel·lícules sense complexos. Els productors, directors i guionistes americans (ben relacionats amb la classe política) van fer la vista grossa i van evitar que aquest tema derivés en connotacions polítiques entre els dos països. Els americans necessitaven Turquia dins l’OTAN i van pensar que els pobres turcs serien més feliços copiant de forma burda, ridícula i penosa els seus èxits comercials, de milions i milions de dòlars.

“Els cineastes turcs exageraven la violència i l’acció dels films plagiats”

Aquests films “plagiats” van ser un èxit brutal a Turquia, on es va acabar creant una petita indústria que -igual que Hollywood per al cinema ianqui o Bollywood per al hindú- es va anomenar Yeşilçam ja que la majoria dels actors, directors, tècnics i estudis vivien o estaven situats al carrer Yeşilçam d’Istanbul. Però aviat les pel·lícules estrangeres es van anar obrint pas en els cinemes del país i el propi cinema turc es va anar posant una mica més al dia. Aquestes pel·lícules van ser oblidades i de fet, gairebé es van perdre per sempre ja que moltes còpies van ser destruïdes per ordre directe del govern, no se sap encara si per vergonya, per evitar l’escarni o perquè els nord-americans tard o d’hora els hi passarien la factura del que havien plagiat sense miraments. En tot cas, als anys 90, alguns petits cinemes d’Istanbul van començar a projectar de nou aquestes joies oblidades del underground turc, amb el que es va començar a formar una base de fidels seguidors que, amb l’arribada d’internet, ha augmentat a altres països. Un culte al cinema B i d’autoproducció turc per uns, per altres una paròdia de com fer cinema de mala qualitat, inclosos efectes especials i maquillatges que fan autèntica pena, i finalment, per d’altres amb un clixé polititzat, una forma d’antiimperialisme i de plantar cara a la “megacultura” comercial dels americans arreu del món. En tot cas, els films turcs encara es poden veure per internet i en copies de mala qualitat que van sobreviure de ser esborrades o destruïdes. 

Els cineastes turcs exageraven la violència i l’acció dels films plagiats. Havien d’impactar els ulls de l’espectador perquè no es perdés cap detall, cada cap cop de puny o xiscle havia d’exagerar-se de forma grotesca, ja que l’acció era la peça fonamental de l’obra, on el guió i la trama del film eren superficialment plans i amb una manca de trama argumental absoluta. Els productors turcs eren mestres del collage i el muntatge, no tenien les eines tecnològiques (fins a finals del 80 el retoc digital era una anècdota) ni els estudis per fer grans efectes especials. Havien de robar seqüències senceres del cinema americà quan era del tot impossible copiar-ne el contingut. En la més cèlebre de l’època, l’Star Wars turc és una llegenda del culte al cinema B i del robatori d’imatges, n’hi ha més d’una dotzena d’integrades a la cinta; talls de pla que de sobte treuen un tros del combat final a l’Estrella de la Mort o de qualsevol altra pel·lícula que li vingués bé al seu director. Les bandes sonores també es copiaven i s’integraven en els films, i fins i tot es barrejaven en altres pel·lícules. Tot al gust del director turc del moment.

Alguns dels èxits “turcs” dels 70 i 80

cinema turc2
Stallone o Serdar? El “Rambos” turc i americà
  • Star Wars (USA)Dünyayi Kurtaran Adam (“L’home que va salvar el món”), any 1982. Sens dubte el millor exemple d’aquest tipus de cinema. Els títols de crèdit i les seqüències inicials són l’essència de Yeşilçam. En el film es van prendre directament imatges i fotogrames de curta durada del film d’Star Wars, davant la impossibilitat tècnica de reproduir els efectes especials de l’original.

 

  • Star Trek (USA)Turist Omer Uzay Yolunda (“Omer el turista a Star Trek”), any 1973. Omer era un personatge d’un còmic turc molt popular que en aquest film simplement es troba amb els de Star Trek, que el recullen en la seva nau per recrear posteriorment el primer episodi de la sèrie dels 60. Van incrustar un personatge de Turquia en una producció nord-americana. Els turcs, com és normal, ignoraven per complet la saga d’Star Trek.

 

  • El Mag d’Oz (USA)Ayşecik veu Sihirli Cüceler Rüyalar Ülkesinde (“La petita Ayşe i els nans màgics en la terra dels somnis”), any 1971. El espantaocells i el lleó traumatitzarien a un nen turc gairebé al mateix nivell que la versió americana de 1939.

 

  • James Bond (USA/UK) – Altin Cocuk (“El noi d’or”), any 1966. Quasi tan guapo, intel·ligent i conquistador de dones com el seu homòleg del servei secret britànic.

 

  • Batman (USA)Yarasa Adam – Bedmen (“Batman”), any 1973. Batman i Robin resolen diversos crims realitzats per gàngsters turcs en un film amb un alt contingut pseudoeròtic. Superherois turcs lleugers de roba, ballant amb dones turques, tan o més guapes com les americanes. 

 

  • Barreja entre el Capità Amèrica, El Sant i d’Spiderman (USA)Uc Dev Adam (“Tres homes poderosos”), any 1973. Un sàdic Spiderman arriba a la gran Istanbul i funda una banda de trinxeraires que el Capità Amèrica i El Sant (personatge d’una popular sèrie de televisió americana) han de vèncer. Un kirsch total, que representa a la perfecció el cinema turc d’autoconsum, on es plagien pel·lícules i series de televisió dels Estats Units sense cap tipus de filtre ètic o comercial.

 

  • L’exorcista (USA)Seytan (“Satanàs”), any 1974. Plagi del clàssic film estrenat al mateix any als Estats Units, on una nena turca (hauria de ser catòlica ens imaginem…) pateix l’ira del diable dintre el seu jove cos. Uns exorcistes turcs (catòlics?) han d’expulsar Satanàs del seu interior. 

 

  • ET (USA)Badi (“Amic”), any 1983. La copia de l’ET turc és tan summament repugnant i lleig que els nens i nenes de tot el món fugirien al veure’l acostar-se a casa seva, en canvi els infants turcs s’hi acosten per parlar.

 

Tall del programa: 'La noche de...' (ETB)

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...