Actual bandera de Sargenya, oficial des del 1999.

L’actual bandera de Sardenya mostra, sobre fons blanc i en cadascun dels quadrants limitats per la creu de Sant Jordi, quatre caps negres amb una cinta blanca lligada al front. És un estendard prou original, ja que a la majoria de senyeres no s’hi acostumen a reproduir parts del cos humà, i sembla més pròpia d’una història de pirates que no pas d’una nació de l’estat Italià.

Versió mirant a l'esquerra amb la cita tapant els ulls i fesonomia negroide.
Versió mirant a l’esquerra amb la cita tapant els ulls i fesonomia negroide.

Anomenada, és clar, “els quatre moros” (sos bator moros en sard), té el seu origen en època medieval tot i que diverses teories se’n disputen la història i en situen l’origen als Països Catalans, al nord d’Itàlia o fins i tot, a l’ordre del Temple. També hi ha tradicions més locals, que veuen en els quatre caps, la representació de les quatre giudicati o principats històrics que sorgiren després del domini àrab, en un moment que l’illa era objecte d’estira i arronsa entre els diferents poders mediterranis, molt interessats a controlar aquesta gran illa, tant per la seva importància estratègica, com per raons comercials. De terres italianes prové una altra explicació que es basa també en l’enfrontament vers els musulmans i encara una altra, també d’Itàlia, identifica el cap humà de la bandera amb San Maurizio, un egipci martiritzat en temps de Dioclecià. La seva procedència africana explicaria els trets facials i la cinta o turbant.

“L’origen de la senyera sarda és probablement català”

L’explicació oficial del govern de la Regió Autònoma de Sardenya, però, dóna per bona la teoria de l’origen catalano-aragonès. I és que Sardenya passà a domini de la corona d’Aragó al segle XIII, quan la promulgació de la butlla Super reges et regna per part del Papa Bonifaci VIII atorgà, l’any 1295, la corona sarda a Jaume II a canvi de la sortida d’aquest de Sicília i Jaume tingué l’habilitat de prendre el tron de Sardenya sense abandonar Sicília, iniciant un domini que s’allargà quatre segles.

Segell del rei Pere III, dit el Gran, en que es veu la creu amb els 4 caps. Fet servir a una butlla el 1280.
Segell del rei Pere III, dit el Gran, en que es veu la creu amb els 4 caps. Fet servir a una butlla el 1280.

La primera aparició de l’emblema dels quatre caps, que a l’inici miraven cap a l’esquerra i anaven coronats, es documenta a la corona de Pere el Gran l’any 1281 sota forma de segell. És, per tant, anterior a la presència catalana a Sardenya. Se n’explica l’origen a partir de la victòria de les tropes catalanoaragoneses a la batalla d’Alcoraç, prop de l’actual Osca, a finals del segle XI. En aquest fet bèl·lic s’hi barregen dues llegendes, a saber: la primera explica que la derrota de les tropes islàmiques tingué lloc gràcies a l’aparició sobre el terreny del mateix Sant Jordi, que influí positivament (no podia ser d’altra manera) a la soldadesca catalana i aragonesa; mentre que una altra parla de l’aparició dels caps tallats de quatre cabdills àrabs durant la batalla. Ambdues llegendes proporcionen tots els ingredients per a l’aparició de la nova bandera. Arran d’aquests fets, aquest emblema apareix actualment en un dels quarters de l’escut de la comunitat autònoma d’Aragó, on l’anomenen “Creu d’Alcoraç”.

Ara bé, els caps miren a la dreta o a l’esquerra? La cinta els cobreix el front, o els ulls? Son coronats? Doncs una mica de tot, ja que amb el pas del temps, els diferents elements s’han anat ajustant fins a la configuració actual. Com hem comentat, la primera referència és un segell del 1281 en el que s’hi representen els quatre caps coronats cap a l’esquerra i sense les cintes al cap. Ja en territori Sard, la bandera dels quatre moros es documenta al segle XIV, amb els caps mirant cap a la dreta i la cinta al cap (símbol de reialesa), ensenya que fou adoptada oficialment pel parlament de Sardenya al cap de 200 anys. En aquesta cronologia, els trets físics dels quatre caps semblen africans.

Caps a la dreta o esquerra amb cinta al front o als ulls i trets africans o caucàsics distingeixen diferents èpoques de la senyera.

El 1591, es documenta la bandera en els capítols de la Cort militar de Sardenya, aquesta vegada amb els caps cap a la dreta, mentre que al cap d’uns 20 anys, el 1610, als “anals de la Corona d’Aragó”, també apareix una reproducció de la bandera que en aquest cas, presenta caps amb trets més occidentals amb dos tipus de caps: dos joves i afaitats, i dos ancians amb barba i corona reial, mirant a l’esquerra.

L'arxipèlag de Sardenya i Còrsega, tenen símbols molt semblants, fet que donaria arguments a un possible origen català de l'emblema.
L’arxipèlag de Sardenya i Còrsega, tenen símbols molt semblants, fet que donaria arguments a un possible origen català de l’emblema.

Ja al segle XVIII, amb l’arribada de la dinastia Savoia a l’illa, la bandera es modifica de manera que els caps, giren de nou a l’esquerra i les benes cauen fins anar a parar damunt dels ulls, fet que males llengües ho argumenten per evitar que els habitats veiessin els despropòsits dels nous governants.

Després de ser acceptada via decret del president italià el 1952, no fou fins al tancament del mil·leni, el 1999, que el parlament sard adoptà oficialment la bandera, tornant a pujar les cintes al front dels quatre caps que, des de fa quinze anys, miren novament cap a la dreta.

El sentiment popular fa que, tot viatjant per l’illa, puguem trobar la bandera arreu, no només en edificis oficials, sinó des de fulletons turístics fins a etiquetes de begudes i encara ara, amb varietat de tipologies que fan difícil discernir quina és la més abundant.


Més informació:

Sardenya, una joia (massa cara) per a la corona catalano-aragonesa

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...