Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, Irlanda es trobava a la vora del trencament. La votació del Home Rule que garantia un cert grau d’autonomia a Irlanda no va fer més que atiar les tensions entre els nacionalistes catòlics, que reclamaven la independència immediata per a l’illa i els unionistes protestants, que volien mantenir l’Ulster dins el Regne Unit. Malgrat aquesta situació de crisi, la majoria dels irlandesos van adoptar una actitud lleialista en el conflicte mundial. Tanmateix, els nacionalistes més radicals van refusar de col·laborar amb Anglaterra.

Eamon de Valera, líder del Sinn Fein (“Nosaltres sols”), qui, malgrat que va sortir afeblit per la pèrdua de la guerra, va poder recuperar posicions i guanyar les eleccions el 1932
Eamon de Valera, líder del Sinn Fein (“Nosaltres sols”), qui, malgrat que va sortir afeblit per la pèrdua de la guerra, va poder recuperar posicions i guanyar les eleccions el 1932. Fotografia: thejournal.ie

Des de l’Act of Union (1801), l’illa d’Irlanda es trobava sota el govern directe de Westminster, malgrat una oposició obertament manifesta. A mitjans segle XIX, Irlanda estava superpoblada (cinc milions d’habitants) amb un equilibri inestable, trencada políticament i sempre a la vora de la catàstrofe social. Va ser llavors que un fong va destruir gairebé completament la collita de patates del país. Va ser el començament de la “Gran Fam”Fins la dècada de 1880, cap govern de Londres no va ocupar-se de canviar l’estatut que regia la dependència. el Home Rule creava un govern autònom a Dublín per a tota l’illaL’any 1900, la situació era insostenible i la pressió política imposava com a mínim que l’illa passés a ser un domini, com el Canadà, Austràlia o Nova Zelanda, amb un govern autònom.

Els “protestants” (etiqueta inexacta per als irlandesos que se sentien realment britànics, encara que no tots fossin protestants) van bloquejar sistemàticament cadascuna de les lleis i iniciatives d’autonomia de l’illa.

Encara que no parlava pas d’independència ni va arribar a implantar-se, la mesura va causar un impacte profund en la comunitat i la va dividir en dos blocs –favorables i contraris a la Home Rule–. Aquests grups responien en gran mesura a sectors catòlics i protestants (unionistes, amb una implantació predominant al nord). Durant els primers anys del segle XX, les actituds van anar radicalitzant-se i es va arribar a la militarització amb l’Ulster Volunteer Force (1912) i els Irish Volunteer (1913).

Voluntaris irlandesos posant amb la bandera. Foto de: http://irishvolunteers.org/
Voluntaris irlandesos posant amb la bandera. Foto de: http://irishvolunteers.org/

El 1914 va donar-se curs legal al Home Rule, però s’ajornava la seva aplicació a la practica fins al final de la guerra. Això va dividir els nacionalistes; la facció independentista va provocar el fracassat Aixecament de Pasqua (1916), la repressió del qual va guanyar les simpaties dels unionistes, però va potenciar el moviment nacionalista. L’aixecament de Pasqua va ser el primer d’un seguit d’esdeveniments que culminarien amb la proclamació de l’Estat Lliure d’Irlanda. Les baixes a les forces britàniques van ser de 440 homes i d’un nombre indeterminat en el bàndol irlandès. Entre els desperfectes materials hi va haver la destrucció de gairebé dos-cents edificis de Dublín. La cruel repressió anglesa va afavorir l’adhesió de la població al Sinn Féin, partit nacionalista creat el 1902 pel periodista dublinès Arthur Griffith.

“L’acceptació o el rebuig del tractat va sumir el nou Estat en la guerra civil. Els independentistes intransigents eren dirigits per Eamon de Valera, líder del Sinn Fein (“Nosaltres sols”), qui, malgrat que va sortir afeblit per la pèrdua de la guerra, va poder recuperar posicions i guanyar les eleccions el 1932″.

A les eleccions de 1918, els diputats electes d’Irlanda no van ocupar els seus escons. Es van reunir a Dublín i van crear l’Assemblea – Dail Eirean – i un govern paral·lel que va tenir el suport de l’Irish Republican Army (IRA) i les sublevacions de la comunitat irlandesa dels Estats Units. El 1920, Lloyd George va presentar la Government of Ireland Act, que dividida l’illa en dues parts dotades d’una gran autonomia. Però la partició no respectava ni els límits provincials ni la distribució territorial confessional: tres dels nou comtats de l’Ulster van ser assignats a les tres províncies que formaven l’Irlanda del Sud, i entre els sis comtats que integraven la Irlanda del Nord, dos comtats eren de majoria catòlica.

La majoria protestant d’Irlanda del Nord va acceptar el Home Rule limitat, que reclamava des de 1912, i va elegir el seu propi Parlament al maig de 1921. Per contra, la partició va ser rebutjada per la minoria catòlica del Nord i per la majoria del Sud, on noves eleccions no van fer més que reforçar la posició del Sinn Féin. Els electes d’aquest moviment patriòtic van boicotar les noves institucions imposades pels britànics i es van constituir en un segon Dáil.

Irlanda
L’Estat Lliure Irlandès (1922 – 1937) fou l’estat aprovat pel Tractat Angloirlandès del 1922 que comprenia 26 dels 32 comtats d’Irlanda, fins la proclamació de la República el 1937.

Una treva va posar fi a l’acció armada de l’IRA el 10 de juliol de 1921. Les negociacions entre els representants del Dáil i el primer ministre britànic, Lloyd George, van conduir a la signatura d’un tractat el 6 de desembre de 1921. Els termes d’aquest acord establien que els vint-i-sis comtats de Saorstát Éireann esdevenien, sota el nom d’Estat Lliure d’Irlanda (Irish Free State), un domini de la Commonwealth. Així l’autonomia es va estendre a l’àmbit militar i duaner, encara que els diputats irlandesos havien de prestar jurament de fidelitat a la Corona britànica. De 1922 a 1931, Irlanda sota la presidència de W. T. Cosgrave, va acceptar aquesta situació, però el 1931, De Valera, que va substituir a Cosgrave, va trencar obertament amb Anglaterra. Des d’aquest moment Irlanda no reconeixia ni tan sols el vincle reial.

L’acceptació o el rebuig del tractat va sumir el nou Estat en la guerra civil. Els independentistes intransigents eren dirigits per Eamon de Valera, líder del Sinn Fein (“Nosaltres sols”), qui, malgrat que va sortir afeblit per la pèrdua de la guerra, va poder recuperar posicions i guanyar les eleccions el 1932. Aprofitant la crisi constitucional oberta per l’abdicació d’Eduard VII, el govern d’Eamon de Valera va presentar un projecte constitucional que feia Eire totalment independent de la corona britànica. El 1937 Irlanda abandonava la Commonweatlh britànica, no es fa representar en les cerimònies britàniques i actua de facto com a un estat totalment independent. Irlanda esdevenia una república sense cap vincle amb la corona britànica ni l’Imperi Britànic.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...