El sínode de l’any 897 va ser presidit per un cadàver, el del papa Formós, que feia nou mesos que havia estat mort i enterrat. El papa cadàver, un cop exhumat, va presidir el sínode amb tota la pompa, vestit amb el hàbits pontificis per a l’ocasió i amb tots els atuells propis del càrrec. Això sí, donat que la seva salut era de mort, per poder asseure el cadàver al tron pontifici, segurament li haurien d’haver fet alguns suports especials de forma que pogués atendre al que el seu successor, i acusador, havia de dir sobre ell.

Al segle IX, encara bona part d’Europa és pagana, el feudalisme s’està formant després de la desfeta de l’imperi carolingi i la ciutat de Roma s’assemblava bastant al Chicago dels gàngsters. Els càrrecs es compraven i es venien, i les famílies més poderoses maldaven per col·locar els seus membre als llocs influents de poder. En aquest moment, el papa el triaven els clergues de Roma, de fet, el papa era el bisbe de la Roma, i el triaven d’entre els diaques o preveres romans.

Una recreació d'època moderna del papa Formós I
Una recreació d’època moderna del papa Formós I

Qui arribaria a ser papa Formós el 6 d’octubre de 891, havia estat principalment bisbe de Porto, a prop de Roma. També va passar per diferents missions enviat per l’anterior papa Nicolau I (858-867) a Bulgària, on va aconseguir la conversió del rei. Nicolau I ja també l’havia enviat a França per negociar amb Carles el Calb la seva coronació, malgrat aquest era partidari d’Arnulf de Caríntia. Precisament, el seu pecat capital va ser mantenir una certa obediència a la legitimitat d’allò que quedava de l’imperi carolingi, per contra de l’opinió d’un dels seus predecessors al càrrec (Joan VIII 872-882), que havia donat suport a la noblesa local i a Carles el Calb.

Altres diferències entre aquests dos personatges, Joan VIII i Formós, eren l’escissió de l’església d’orient: Joan VIII estava en contra i va fer el possible per evitar-la, mentre Formós n’era un gran partidari de la supremacia de Roma. Aquest fet, inicialment, li va valer el suport a Formós del clero romà en la seva elecció com a papa, malgrat ser bisbe de Porto.  Aquesta política anti Constantinoble l’havien seguit els papes posteriors a Joan VIII, com Marí I (882-884), qui de pas aixecaria l’excomunió que Joan VIII havia llançat sobre Formós. Amb Marí I i el seu successor Adrià III, s’excomunicava al Patriarca Foci, alhora que els bizantins estripaven les actes del 8è concili  ecumènic.

Ser papa al segle IX era un esport de risc, molts pocs vam morir de causes naturals.

Amb el papa anterior a Formós, Esteve V (885-891), les coses semblaven que es podien arreglar entre occident i orient, en morir l’emperador de Bizanci i ser destituït el Patriarca Foci. Però l’ascensió al tron de Bizanci del germà de l’anterior emperador no va agradar a Roma, i per postres el 888 moria Carles el Calb. L’imperi d’occident es tornava a dividir en tres, segons el tractat de Verdun, i tres branques es van començar a disputar la supremacia imperial, mentre famílies romanes aprofitaven per conspirar donant suport a uns o altres per obtenir favors.

L'Emperador Arnulf de Caríntia, net de Llís el Germànic, un dels signants del tractat de Verdun.
L’Emperador Arnulf de Caríntia, net de Lluís el Germànic, un dels signants del tractat de Verdun.

Guiu de Spoleto, de la poderosa família Spoleto, va ser el més avançat d’aquestes famílies italianes. Aprofitant el desconcert, i que els altres dos candidats imperials estaven ocupats per les invasions víkings, es va fer proclamar emperador i rei d’Itàlia pel papa Esteve V poc abans de morir aquest al setembre de 891. A l’octubre, amb aquest panorama, seria nomenat Formós I, gràcies a la seva defensa de Roma. Però Formós seguia fidel a Arnulf de Caríntia, parent llunyà, però de línia encara directa, de la dinastia carolíngia.  El 896 el mateix Arnulf va haver de travessar els Alps per alliberar el papa Formós, encarcellat des de l’any abans, i deposat un altre Spoleto (Lambert) que s’havia proclamat successor de Guiu. El mateix any, Formós proclamava emperador a Arnulf,  i poc després moria. Tot quedava encara més empantanegat.

El següent papa, que només va durar uns mesos, Esteve VI, va pujar al papat gràcies a Lambert i els Spoleto. Pel que la venjança estava servida. Esteve VI va exhumar el cadàver de Formós, de forma que es pogués sotmetre a un judici que determinaria si havia estat “un papa just”. Com que es creia en l’anima, es tractava realment de que s’ho creien. Volien fer una dammatio memorie, condemnar-lo per a l’eternitat. De fet, cap més papa s’ha dit “Formós”. La persecució, teòricament era per haver estat ja consagrat en ser bisbe (als papes fins llavors se’ls havia de consagrar), però evidentment la història anava per una altra banda: era per haver estat partidari d’Arnulf de Carintia, i de pas per condemnar els germànics com a emperadors.

Al darrere del concili cadavèric hi havia la competència entre els Spoleto i els germànics, la supremacia de Roma i la condemna a l’església d’orient en un episodi més del trencament de l’imperi carolingi.

Al judici/sínode, anomenar concili cadavèric, com que el mort no podia parlar, es van buscar un diaca que fes de veu del papa Formós, que evidentment va dir el que els Spoleto volien que digués. No va durar gaire el judici. La condemna va ser exemplar: li van arrancar els hàbits pontificis allà mateix, se li van tallar els dits, el van arrossegar per la ciutat i es va llançar el cadàver al riu Tíber. Tallar-li els dits era molt greu, perquè eren els dits amb que beneïa, pel que, de facto, tothom qui hagués estat consagrat per Formós, quedava automàticament “desconsagrat”… inclòs el mateix papa Esteve V! Quan li van treuen la roba, a més van adonar-se que el cos era ple de silicis (autocàstigs físics), fet que parla de la gran devoció religiosa de Formós.

Hi ha la llegenda de què un pescador recupera el cadàver de Formós, tot plegat un intent de recuperar amb posterioritat una mica de dignitat per uns fets tan passats de rosca. Fins i tot se’l va  enterrar a algun lloc de sant Pere de Roma, però actualment la basílica constantiniana va ser destruïda i molts papes de l’edat mitjana no se saben on són. Com si encara estigués al Tíber.

Formós I va ser papa a una època en que ser papa era realment un esport de risc. Joan VIII va morir enverinat. Esteve VI va morir escanyat quan era a la presó. Va ser una època, entre 872 i 900, en 28 anys, en que van desfilar fins a 12 papes, i pocs d’ells, a excepció de Formós, van morir de causes naturals. La palma de breu se l’emportaria Bonifaci VI, amb un papat de 15 dies, i el súmmum de l’odi contra Formós un altre papa Spoleto, amic d’Esteve VI, qui va arribar a col·locar un placa a Sant Pere proclamant odi a Formós per la fi del seu amic.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...