El treure els pèls en certes parts del cos és una tècnica que té més de tres mil anys d’antiguitat. Amb el pas del temps s’ha anat modernitzant els mètodes i també ha anat mutant el sentit que se li dóna a aquesta pràctica. Des de la sang d’animals fins el làser, és un llarg camí que ha viscut aquesta tècnica. El llibre d’en Quim Monzó l’Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, dedicat a l’actriu italiana Maria Grazia Cucinotta, és una reflexió oberta al propòsit del pèl púbic. L’ús de la metàfora d’en Monzó en aquest llibre per evitar la vulgaritat de parlar del pèl púbic és una filigrana literària. Monzó ens explica que als anys seixanta, setanta i fins i tot vuitanta, la majoria de la població femenina lluïa uns pèls púbics com Déu mana i que, a principis de la dècada dels anys 90, la depilació va passar de ser una; “excentricitat lúbrica per convertir-se en un fet habitual”.

Maria-Grazia-Cucinotta
L’actriu italiana Maria Grazia Cucinotta al festival de Cinema de Roma del 2014, “font d’inspiració” de l’escriptor Quim Monzó.

No se sap amb certesa quan i per què va començar l’ésser humà a depilar-se encara si comptem amb algunes pistes molt curioses que ens agradaria compartir amb vosaltres. No se sap amb exactitud quan es va iniciar la depilació si sabem que ja a l’antic Egipte (gràcies al papir d’Ebers), es tenia un elevat concepte de l’estètica i es depilaven tot el cos com a símbol de puresa. Els primers elements que van utilitzar els egipcis serien barreges de sang d’animals, o greix d’hipopòtams i cucsTant en la cultura egípcia com en la grega va ser comú l’existència d’esclaves dedicades en exclusiva a la cura de la bellesa dels seus amos, tradició que es va accentuar sobre manera a Roma amb esclaves altament qualificades en l’art del maquillatge i de la perfumeria.

“Tant en la cultura egípcia com en la grega va ser comú l’existència d’esclaves dedicades en exclusiva a la cura de la bellesa dels seus amos”

A la Grècia clàssica s’utilitzaven espelmes per a la depilació a més de ceres fetes amb un mètode similar al dels egipcis, tant els atletes com els membres de les classes altes es depilaven com a símbol de bellesa ideal. Les escultures de l’època mostren cossos femenins depilats i sense borrissol púbic. Les cortesanes feien servir un elaborat anomenat “dropax”, una pasta composta de vinagre i terra de Xipre. Així mateix, a Roma les dones també ho feien per estar belles i començaven a depilar el borrissol púbic en l’adolescència quan començava a aparèixer. En els banys públics hi havia habitacions per a la depilació i feien ús de tots els seus materials: pinces, anomenades “volsella”, “dropax” i ceres a força de resines i brea anomenada “philotrum”.

venus
“El naixement de Venus” de Sandro Botticelli, 1482-1486

Gravats de l’antic Egipte i de la Grècia clàssica presenten dones desproveïdes parcialment o totalment de borrissol púbic, i hi ha al·lusions a aquesta pràctica en les comèdies d’Aristòfanes. Es considerava que la remoció del borrissol reduïa les infestacions piloses corporals, amb el sentit que el cos sense pèl estava més net. El poeta romà Ovidi declarava que el pèl indòmit en les nenes era senyal de depravació. D’altra banda, Plini (Història Natural, XXIX, 26) va considerar la depilació masculina com un acte efeminat, si bé és cert que va ser una pràctica força habitual. En aquest sentit, Suetoni (August, 68) va assenyalar que August solia depilar-se les cames amb força freqüència, i Sèneca (Epigrames, 56.2) va informar de l’existència d’especialistes de la depilació.

Això podria donar la idea que la remoció pilosa del pubis s’ha practicat en moltes èpoques i cultures, però cal tenir en compte que l’art, pràcticament l’únic referent d’informació d’aquesta època sobre l’assumpte, pot reflectir més el pensament dels seus autors i l’aparença dels seus models que els costums de les dones de l’època.

“L‘Església Catòlica va prohibir aquests actes, ja que considerada pecaminós per part de les dones depilar les seves zones íntimes”.

Arribada l’Edat Mitjana l’home va deixar la pràctica de la depilació i la cura estètica, però la dona va continuar amb el costum. Els ungüents que utilitzaven van evolucionar cap a una pasta que contenia calç viva i arsènic per depilar-se les celles. En molts castells europeus construïts entre els segles XIII i XVI tenien una cambra perquè les senyores es depilessin. L‘Església Catòlica va prohibir aquests actes, ja que considerada pecaminós per part de les dones depilar les seves zones íntimes. No va ser fins al Renaixement que es va començar novament a depilar algunes parts del cos amb pinces i navalles. Els artistes van retratar a dones amb poc o gens de borrissol púbic com es veu en l’obra de Rubens: “Tres Gràcies” i “Naixement de Venus” de Sandro Boticcelli. Durant els segles XV i XVI s’amplien les zones de depilació, l’oli de nous i les benes impregnades de vinagre servien per afaitar el naixement del cabell, mentre que per eliminar el borrissol de diverses parts del cos s’optava per les fulles d’afaitar.

Estris per la depilació.
Diferents estris per a la depilació.

L’aparició de les navalles d’afaitar: angleses o franceses?

L’historiador romà Titus Livi, va informar que la navalla d’afaitar es va introduir a l’antiga Roma al segle VI abans de Crist pel llegendari rei de Roma Luci Tarquini Prisc.

La primera navalla d’afaitar recta moderna de fulla metàl·lica completa amb nanses decorades i terra buida va ser construïda a Sheffield, Anglaterra, en una zona coneguda per la indústria de la ganiveteria, al segle XVIII. Va ser Benjamin Huntsman qui va produir el primer grau superior d’acer dur, a través d’un procés de gresol especial, aconseguint un matèria adequada per a usar com a base per a la fulla de la navalla per afaitar l’any 1740. El procés de Huntsman va ser adoptada pels francesos uns anys més tard. Després del invent anglès vindria el francès, l’any 1762, el barber Jean Jacques Perret va ser el creador de la primera navalla d’afeitar “made in France”.

La navalla barbera havia de tenir sempre el tall en perfectes condicions, per a això s’afinava abans de cada ús passant- unes quantes vegades per un esmolador-. Les grans innovacions del segle XX van ser dos: la maquineta amb fulles d’un sol ús (de l’americana Gillette a principis del segle XX), que va fer oblidar la necessitat d’esmolar la navalla i es convertiria en el model de moda; i la màquina elèctrica, que permet afaitar en sec.


Llegeix més!

Els cànons de bellesa a l’antiga Grècia i Roma

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...