Catalunya i la Provença han tingut en llarg de la història molta relació. Aquesta relació ha tingut alts i baixos: des de l’aportació d’una dinastia pròpia del casal de Barcelona que hi va governar (1112-1267), fins pactes de no agressió segellats amb matrimonis (1400), passant per la tradicional voluntat d’expansió per occitània conservada fins l’últim moment per Jaume I, fins que els catalans van arribar a tenir un rei que també era duc de Provença ( Renat I, 1466-1472). Les relacions en època moderna amb la Provença, ja sota domini d’ocupació francesa, van ser molt tenses, per l’ús del port de Marsella com a base de pirates musulmans durant el segle XVI, però ja en època contemporània amb el ressorgir de la cultura occitana, les relacions es tornaren a estrènyer entre els dos països (felibritge). Un punt fosc d’aquests alts i baixos en les relacions va ser el 1423 quan un estol català va trencar les defenses de la ciutat i va entrar a Marsella a sang i foc, el principal port de Provença va ser saquejat i arrasat.

El context polític en que es va produir aquests fets són d’una extraordinària complexitat de relacions internacionals i entramats familiars, en que es barregen interessos d’equilibris polítics amb el cisma d’occident. Bàsicament, la competència amb el genovesos era al darrera de tot, l’antiga disputa comercial a la qual s’afegia el domini sobre els regnes de NàpolsSicíliaSardenya. De fet, les victòries catalanes, com la de Marsella, les immediatament precedents i posteriors, posaren fi a una llarga disputa pel control de la Mediterràna occidental entre catalans i genovesos, a favor dels primers, el que representà la fi del poder de Gènova.

L’odi que es professaven mútuament aquests territoris, quedava plasmat cada vegada que el florentí (sovint Florència era aliat dels genovesos) Dante Alighieri obria la boca per parlar sobre els catalans, als quals considerava poc menys que una plaga.

La primera presa de Nàpols

Alfons IV el Magnànim, va ser el rei Trastàmara que inicià amb força empenta la dominació mediterrània dels catalans, que duraria fins l’obertura de noves rutes cap a Amèrica. Malgrat les crítiques als trastàmares, el cert és que davant la paràlisi entre faccions que es vivia al Principat, Alfons IV va potenciar molt el predomini català per la Mediterrània. Per tal de posar ordre a les possessions que dominava, el mateix rei es posà al capdavant de la política comercial catalana i salpà del port dels Alfacs el mes de maig de 1420, amb un estol de 24 galeres a les quals s’hi afegiren 5 dels aliats venecians, arribant a l’Alguer el 14 de juny. Allà va combatre les revoltes instigades pels genovesos fins que a l’agost el cap de turc Guillem III de Narbona desistí de reclamar els territoris sards, com a jutge d’Arborea, a canvi de 100.000 florins.

La torna d’Alfons va ser instigar revoltes a l’illa de dalt, Còrsega, per tocar el voraviu als genovesos. Al setembre prenia la ciutat de Calvi i l’octubre posava setge a Bonifaci, ciutat a tocar pel sud amb la Sardenya catalana. Paral·lelament Alfons rebia una ambaixada de l’altra personatge cabdal de l’època, la reina Joana II, comtessa de Provença i reina de Nàpols. Joana passava moments difícils en la disputa interna entre dues línies familiars angevines (d’Anjou, dinastia que governà Provença després que els catalans) enfrontades pel regne de Nàpols (separat del de Sicília).  A l’agost de 1420, Joana II demanà ajuda als catalans en trobar-se encerclada a Nàpols per l’altra facció angevina, aliada novament amb els genovesos.

Un cop estabilitzada la situació a les illes, havent fet parlaments a Sicília i Sardenya, és a dir, amb les esquenes cobertes, Alfons desistí de prendre Bonifacio i el 1421 posà rumb a Nàpols. Allà, reforçat amb un estol sicilià, s’uniria a l’avançada enviada com a resposta a la petició de la  Reina Joana II i que resistia dins de Nàpols. Al juliol Joana II complia les seves promeses i Alfons era nomenat lloctinent del regne i hereu, un gest ben vist per una part del partit angeví. A l’octubre, s’afegirien a l’estol un reforç valencià de vuit galeres comandat pel barceloní Romeu de Corbera, de l’Orde de Montesa. De camí cap a Nàpols, l’estol inicial de Ramon de Corbera s’engruixí amb la presa de més naus genoveses. Això deixava fora de combat pràcticament als genovesos, que també havien estat refusats per terra.

La traïció

“Amb els reforços, els catalans es dedicaran a prendre novament el control de Nàpols i quan es van quedar ben descansats, Alfons va deixar el control en mans del seu germà Pere”

El partit angeví contrari a la presència dels catalans no va perdre el temps. Els genovesos, espantats per les contínues victòries catalanes, s’havien posat sota control de Milà. Alhora, Lluís III, el pretendent angeví contrari a Joana II, també aconseguí fer-se aliat del duc de Milà. La mare de Lluís III, la reina Violant, va convocar el Parlament de Provença a Ais el 30 de gener de 1423, obtenint una nova flota i un préstec de 25.000 florins de crèdit per al seu fill. La conseqüència immediata va ser el canvi d’opinió de la reina Joana II: va anul·lar el testament i s’acostava a Lluís III, traint així els catalans. El 2 de juny del 1423 en un pacte signat també pel papa, pel duc de Milà i pel duc de Gènova es ratificava el canvi de Joana II. Segons aquest nou tractat, Lluís III prenia tots els títols cedits anteriorment a Alfons i es comprometia a fer fora els catalans. Novament, la llarga ombra dels genovesos, aquest cop aliats amb els de Milà, instigaren l’aixecament dels napolitans contra els catalans, i Alfons i es va veure encerclat al castell Nou de Nàpols.

Entrada del castell Nou de Nàpols amb l'escut català de les 4 barres, doncs es ac convertí en la residència d'Alfons el Magnànim.
Entrada del castell Nou de Nàpols amb l’escut català de les 4 barres, doncs es ac convertí en la residència d’Alfons el Magnànim.

Del Principat arribaran en socors del rei. Pagades per la Generalitat, 10 galeres més i vuit naus de suport comandades per Ramon Folc de Cardona arribaren a Nàpols. Aquestes naus portaren notícies de nous problemes que estaven creant els castellans, envaint territoris catalans i arribant a capturat el seu germà Enric. Amb els reforços, els catalans es dedicaran a prendre novament el control de Nàpols i quan es van quedar ben descansats, Alfons va deixar el control en mans del seu germà Pere i va prendre el camí de tornada cap a Catalunya per atendre els afers contra Castella. El mateix dia que salpava les tropes de Lluís III atacaven la ciutat, però Alfons amb un estol important d’uns 30 vaixells, va decidir continuar la ruta de tornada, anant “fent feina” per la costa, tot pensant (i no s’equivocava) que el conglomerat anti partit català havia concentrat totes les seves millors forces a Nàpols. Tocava venjança.

L’arrasada de Marsella

“Del 20 al 23 de novembre els catalans es lliuraren a la tasca de arrasar-ho tot. Marsella va quedar completament destruïda després del pas dels catalans”.

Entre el 18 i el 19 de novembre de 1423 les naus, comandades pel mateix Alfons en persona, després de fer cau a Pisa, arribaren a les envistes de Marsella. Novament en Romeu de Corbera va atacar pel port, trencant les cadenes que pretenien defensar el port, impedint l’entrada de vaixells, cosa que finalment tampoc va poder impedir el fet que es travessessin vaixells a la bocana del port. De forma combinada, tropes catalans de terra ja havien pres la torre de defensa de Maubert. La flota catalana es va lliurar a la destrossa sistemàtica de tota embarcació que hi havia al port, no quedant fusta sobre fusta. Un cop fet això, van decidir atacar les muralles, que sembla que tenien un punt desprotegit, un cop superat el port, i es van dedicar a saquejar la ciutat durant 3 dies. Les autoritats de la ciutat havien fugit, i la resistència casa per casa dels marsellesos no va fer més que augmentar la ràbia dels catalans que finalment van cremar la ciutat.

Del 20 al 23 de novembre els catalans es lliuraren a la tasca de arrasar-ho tot. Marsella va quedar completament destruïda després del pas dels catalans. I no només, això, sinó que a sobre, per escarni, es van endur les relíquies de Sant Lluís d’Anjou, molt berenades a la contrada, de res va servir posar a resguard coses en llocs sagrats, com ermites, que també van ser cremades. I ja per acabar d’enfotre’s, es van edur les cadenes que havien pretés defensar el port, les quals van ser finalment exposades junt amb les relíquies robades, a la catedral de València, on encara avui es poden veure, tal com mostra la foto que il·lustra aquest article. Bona part del motiu pel qual els marsellesos veieren amb bons ulls armar vaixells pirates contra els catalans durant el segle posterior, prové d’aquest fet: l’odi als chiens de catalans per haver cremat la ciutat.


Una visita al barri “dels catalans” de Marsella

El barri ‘Les catalans’ a Marsella

El Cercle Català de Marsella

Recull el desig que conserven encara alguns cercles marsellesos en recuperar aquestes cadenes i l’escarni que signifiquen.

Cercle Català de Marsella

Loading Facebook Comments ...