Abans de l’establiment del que avui coneixem com l’estat d’Israel, es van fer diversos intents per instaurar una terra per al poble jueu en altres llocs del planeta. Aquests llocs eren diversos i cap compartia coincidències reals pel que fa a geografia, clima, història, etc. Entre els molts llocs proposats per fundar una terra de jueus es troben Austràlia, Albània, Estats Units (Alaska i Nova York), i Prússia Oriental. Altres plans incloïen el pla Andinia per assentar als jueus a Argentina i el pla britànic d’Uganda de l’any 1903. Hi havia altres plans com el de Fugu per establir-los al Japó imperial, el pla Madagascar per utilitzar l’illa de Madagascar, i un altre pla britànic, de Guiana per establir-los en l’actual Guyana (Amèrica). Entre altres dels llocs considerats per a l’assentament de jueus es trobava fins i tot el Vietnam.

“Segons diferents càlculs i dades, a finals del segle XIX a la part europea del Imperi Rus hi vivien prop de 6 milions de jueus, inclòs el que ara seria Polònia o els Països Bàltics”

Hi va haver un temps en què a l’Europa central i oriental els jueus estaven discriminats: l’antisemitisme en la Rússia tsarista s’expressava a través dels pogroms (paraula que prové del rus i significa literalment: expulsions en massa) i en molts altres països amb el maltractament o el desplaçament de l’administració pública. Segons diferents càlculs i dades, a finals del segle XIX a la part europea del Imperi Rus n’hi vivien prop de sis milions, inclòs el que ara seria Polònia, Ucraïna, Finlàndia, estats caucàsics i els Paisos Bàltics. Entre 1882 i 1891 uns 25.000 jueus russos i balcànics van abandonar Europa i van anar al territori palestí establint-se en el districte otomà de Jerusalem. Elièzer Ben Yehuda, un jueu lituà, se’n va anar amb l’objectiu de ressuscitar la llengua dels avantpassats, l’hebreu.

Un grup de russos expulsa un jueu a la ciutat de Kiev. Imatge de finals del segle XIX.
Un grup de russos expulsa un jueu a la ciutat de Kiev. Imatge de finals del segle XIX.

L’Imperi Otomà del tombant de segle estava en decadència, la corrupció del soltà i la seva camarilla van debilitar un imperi arruïnat i desballestat pels propis europeus amb crèdits que van arruïnar-lo. L’afany de les grans nacions d’Europa en ampliar els seus imperis colonials a costa d’un Imperi Otomà dèbil, va fer aparèixer el desig del retorn o de l’aylà (“tornar” en hebreu) dels jueus europeus a la terra on van viure fins al segle I dC. El periodista i advocat nascut a Budapest va veure en aquesta situació l’oportunitat perfecte, era Theodor Herzl.

L’any 1899, el mateix Theodor Herzl, pare del sionisme polític, es va cartejar amb l’alcalde àrab de Jerusalem, Yusuf Dia al-Khalidi, que el va instar a trobar una llar nacional per als jueus en un altre part del món.

L’assassinat d’Alexandre II (del qual hi va participar el germà de Lenin), el 13 de març de 1881, obre una onada de pogroms que afecten els jueus russos. Des d’aquest moment, molts trenquen amb el tsarisme, molts d’ells busquen als moviments revolucionaris la via de salvació i d’altres, directament opten per l’emigració, posant terra de per mig i oceans si fa falta. La gran massa d’expatriats s’instal·larà als Estats Units, però una part d’ells es dirigirà a Eretz Israel (la Terra d’Israel), on construiran pobles que hauran de formar la base d’una societat jueva autònoma. La motivació era més nacional que religiosa, doncs molts jueus russos estaven assimilats a la burocràcia russa i fins i tot eren funcionaris o militars. Tot i aquest fet, foren víctimes d’atacs i persecucions.

El 1882, el nou tsar Alexandre III estableix lleis discriminant severament als jueus en l’educació i en el treball: creix així l’emigració cap a EUA. A la ciutat d’Odessa, el metge Leon Pinsker, publica un assaig titulat Autoemancipació, advertint la vulnerabilitat dels jueus en no tenir de país i no disposar d’un govern propi. Tots aquests successos propicien l’inici d’una primera gran emigració de jueus russos.

El pogrom de Chinisau i les primeres patrulles d’autodefensa de jueus

El 1903, a la localitat de Kishinev (Chinisau, en romanès) a la regió de Bessarabia (avui capital de la República de Moldàvia), durant els primers dies del mes d’abril es produeixen sagnants pogroms durant diversos dies contra els jueus que ocasionen 39 morts i més de 400 ferits, segons els propis mitjans russos. Es calcula que 1.300 cases i negocis jueus van ser saquejats i destruïts. En aquella època, Chisinau tenia uns 125.000 habitants, dels quals un 43% eren jueus. El detonant, afavorit per una campanya antisemita de premsa, era la mort del rus Mikhail Rybachenko.

Funeral de les víctimes del pogrom a la ciutat de Kishinev.

Mikhail Rybachenko, va ser trobat mort a la ciutat de Dubossary, a uns 40 quilòmetres al nord de Kishinev. Tot i que estava clar que el jove havia estat assassinat per un familiar (que més tard fou trobat), el diari antisemita publicat en rus Бессарабец (Bessarabets), editat per l’antisemita rus Pavel Krushevan, insinuava que va ser assassinat pels jueus de Kishinev. Un altre diari, Свет (Svet, “Llum”), va utilitzar els antics libels medievals de sang contra els jueus, basat en que el jove havia estat assassinat per utilitzar la seva sang en la preparació de matzá.

Dos any més tard, l’octubre de l’any 1905, en el context de les grans protestes contra el tsar (conegudes com a Revolució de 1905), es va produir un altre pogrom de menys magnitud, on es calcula que van morir dinou persones i una seixantena van resultar-ne ferides. El nombre de morts va ser més baix, molt probablement perquè després de l’abril de 1903, els jueus de la ciutat van organitzar patrulles d’autodefensa.

L’última gran onada de pogroms russos és la dels anys 1903-1906. Molts jueus russos, van optar per tocar el dos definitivament de l’imperi dels Romanov, la majoria amb rumb als Estats Units o a Palestina.

La majoria de intel·lectualitat russa del moment, va condemnar els pogroms amb duresa. Entre aquests, cal destacar, sobretot, les figures de Tolstoi i Gorki. Un altre dels escriptors russos de més renom de l’època, Vladimir Korolenko, va escriure l’obra La casa 13, basada en la persecució i linxament dels jueus moldaus.

Poema de Haim Hacham, La ciutat de la matançaLlegeix

Una terra pels jueus soviètics

El que sembla ser l’intent més reeixit per establir als jueus en una terra per a si mateixos, se situa a uns 8.000 quilòmetres a l’est de Moscou, prop de la frontera russo-xinesa, en un poble anomenat Birobidzan. Aquest poble és la capital de la Regió Autònoma Jueva (RAJ), establerta per Stalin l’any 1928 com la primera pàtria oficial jueva. L’autora Kate Goldberg en un article a la BBC titulat, L’oblidada terra russa dels jueus, va escriure: “Els primers colons van arribar a la regió el 1928, dues dècades abans que es creés Israel”. Segons explica, el motiu per al reassentament jueu va ser “construir una nova ciutat i establir una terra nacional per a la comunitat jueva soviètica amb el yiddish com a llengua oficial, en detriment del hebreu”.

L’idea dels russos era portar tots els jueus de la Unió Soviètica per crear una entitat autònoma que fes de coixí o tap davant l’expanionisme japonès a l’Asia i la part nord-orinetal de la Xina. L’altre motiu era donar una alternativa al moviment sionista, que emplaçava els jueus a retornar a Palestina. L’any 1926, les autoritats soviètiques empresonaren els caps de l’organització sionista He Halutz (“pioners” en hebreu), per evitar que fessin campanya a Rússia.

“El 28 de març de 1924, la decisió del Comitè Executiu Central de la URSS va aprovar el decret de fixar una terra lliure per al KOMZET prop del riu Amur per a l’establiment dels treballadors jueus”

Avui en dia, uns 6.000 jueus continuen vivint a RAJ, integrada a la Federació Russa, sota el control directe de Moscou i del president de la Federació. Uns 40.000 han emigrat d’aquí entre 1928 i 1989, quan molts van començar a partir cap a Israel després del col·lapse de la Unió Soviètica. A la pàgina web de les oficines administratives de la Regió Autònoma Jueva, podem llegir el següent:

“El principal ideòleg i organitzador de la formació d’una Regió Autònoma Jueva va ser PG Smidovich -líder del Comitè per a assentaments de treballadors jueus (KOMZET), creat el 1924 en el Presídium de les Nacionalitats Soviètiques de la URSS. Se li va encarregar la recerca de llocs de residència compacta dels jueus, així com l’adaptació del seu poble a les tasques agrícoles”.

El 28 de març de 1924, dos mesos desprès de la mort de Lenin, la decisió del Comitè Executiu Central de la URSS va aprovar el decret de “fixar una terra lliure per al KOMZET prop del riu Amur en el llunyà orient per a l’establiment dels treballadors jueus, incloent l’àrea del districte Birsko-Bidzhanskiy”. Al maig de 1928, van arribar a l’estació de ferrocarrils de Tikhonkaya els primers colons jueus procedents de diverses ciutats, viles i llocs d’Ucraïna, Bielorússia i de zones centrals de Rússia. Alhora,  l’Estat soviètic va designar els recursos financers i l’equipament tècnic necessaris per a la seva disposició.

Jewish_Autonomous_Oblast
Mapa de l’Olbast “territori autònom” Jueu a Rússia. Mapa original: Wikipedia

Les perspectives de renaixement d’un estat jueu van tenir resposta des de l’exterior, en primer lloc de tots els jueus a Estats Units i Canadà. Es va crear la Ikor, una organització especial en la prestació d’assistència a la disposició de terra jueva a l’URSS. Aquesta proveïa als colons ajudes gratuïtes de diversos equips, enginyeries, material agrícola, de construcció i medicines. El 20 d’agost de 1930, el Comitè Executiu Central de la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia, RSFSR, va acceptar la decisió de la “Formació de la Regió Nacional de Birobidzhan en l’Estructura del Territori del Llunyà Orient.”

Continuar a la segona part…

Una república soviètica jueva? (II)

Loading Facebook Comments ...