La muntanya Ararat, territori històric armeni avui pertanyent a Turquia, és el centre d’una tradició segons la qual l’Arca de Noé hi anà a petar. D’aquesta manera, segons la tradició bíblica que ens ha arribat fins als nostres dies, Noé, seguint les instruccions divines, va salvar una parella de cada espècie d’animals i plantes del gran diluvi, convertint-se així en l’antecedent directe dels primers homes del temps. Us convidem a descobrir aquesta història aprofitant la commemoració del centenari del genocidi armeni.

Però què hi ha de veritat en una història, com la del diluvi, que s’ha convertit en universal? La tradició de l’Ararat, indica ja una zona geogràfica per on començar a investigar, però les condicions polítiques, donat que és una frontera històricament conflictiva entre Pèrsia, Rússia i Turquia, han dificultat durant molt de temps la recerca científica.

Les primeres investigacions tenien a veure amb el tema de l’arqueologia religiosa, i en aquest cas també amb els inicis de la geologia com a especialitat, única forma d’estudiar el terreny en èpoques prehistòriques molt reculades. El reverent William Buckland va ser l’iniciador d’aquesta disciplina i al seu llibre Reliquiae Diluvianae va començar a indagar sobre la qüestió, sempre, és clar, pensant que la ciència podria demostrar la certesa dels fets relatats a la Bíblia.

manu
Manu, protegit pel peix Matsya, que és un avatar del déu hindú Vishnu, acompanyat pels set savis en la barca per salvar-se del diluvi. Manu no portava parelles d’animals, sinó només el seu semen.

A aquesta disciplina s’hi va afegir una de període històric, la lingüística, i el descobriment del que semblava era una llengua que havia existit feia molt, però molt de temps, i de la qual no en quedaven més que rastres en els idiomes moderns: l’indoeuropeu. El filòleg William Jones (finals  del s. XVIII) va estudiar els texts més antics hindús, escrits en sànscrit arcaic, que relataven les històries d’un poble anomenat “ari”. Aquest poble ari, tenia una llegenda, un relat mític amb heroi inclòs al qual anomenaven Manú el qual, posat sobre avís per un peix d’un diluvi que ho enfonsaria tot, va rebre les instruccions necessàries per construir un vaixell que el portés cap a les muntanyes del nord. William Jones, va detectar les coincidències gramaticals entre els idiomes sànscrit i la resta de famílies europees com el llatí i grec antic, la celta (ell coneixia el gal·lès), la germànica antiga i, a mig camí geogràfic, la persa.

Documentalment, les històries sobre el diluvi, aiguats torrencials que posen fi a tot, les trobem ja a l’antiga Sumèria. George Smith el 1872, va desxifrar el que era clarament el relat del diluvi universal, això sí, escrit en acadi, una llengua semítica com l’hebreu, i ni més ni menys que 2.000 anys més antiga que el cristianisme. L’any següent en una expedició per trobar la resta de tauletes d’argila que contenien els escrits, van trobar a la biblioteca de Nínive (descoberta uns anys abans) 400 tauletes més amb les que retornà a Londres, entre les quals, el relat complert dels poemes de Gilgamesh. El relat, explica sencer el diluvi, incloent com Gilgamesh topa amb la muntanya Nizir i envia un colom que retorna en no trobar terra.

tauleta
Tauleta de Gilgamesh conservada al Museu Britànic, on explica el diluvi.

Si afegim a això, que aquest relat tenia relació amb les cultures anteriors als medes, els relats del diluvi podrien remuntar-se a les primeres civilitzacions sumèries, de més de 5.000 anys d’antiguitat. I que per una banda hauria estat portada pel judaisme des de Sumèria cap a les costes caldees, on va néixer el cristianisme, i per l’altra, cap a l’Índia. De fet, els poemes de Gilgamesh, vindrien a ser una compilació d’històries, per dir-ho així, una mena d’Shrek de l’antiguitat on surten segurament tots els personatges d’altres històries, possiblement augmentades i distorsionades. En concret, el diluvi està incrustat d’una altra història anomenada Atrahasis, un relat que descriu des de la creació de l’home fins tota una sèrie de plagues i càstigs (com les de llagostes, que també serien copiats per relats posteriors) d’entre els quals un diluvi, molt més real, doncs es tracta de rius que surten de mare i inunden un territori.

“Lluny de ser una enganyifa religiosa, el mite del diluvi pot tenir unes arrels històriques que ens portarien a la part més fosca de la història del nostre continent.”

I aquí entra la part d’investigació geològica. Es va donar algun episodi d’inundacions tan gran en època prehistòrica com perquè trasbalsés les primeres cultures sedentàries? La recerca s’ha centrat als voltants de la mar Negra i l’arqueologia de les primeres civilitzacions com les sumèries o la de Lepenski Vir, als Balcans.

En resum, segons sondeigs dels fons marins, després de l’últim desglaç, cap al 12.500 aC., el que avui és l’estret dels Dardanels era un riu d’aigua dolça que desembocava a l’Egeu l’aigua del que era un llac tancat (avui la Mar de Màrmara) que al seu torn s’alimentava d’un altre petit llac, el Pont Euxí (avui la Mar Negra) a través del riu Bòsfor (avui un estret). En una data sense determinar cap al 7.000 aC, l’aigua salada va entrar en tromba pels Dardanels, inundà la zona, transformà l’aigua dolça en salada i va fer créixer el Pontos el doble de la seva mida, transformant-lo en la Mar Negra que avui coneixem.

marnegre
La Mar Negra, línia actual i el cercle la costa abans de l’entrada d’aigua des del Mediterrani. Aquest fet sembla ja provat, i ara la discussió es centra en l’abast del desastre i les seves repercussions.

Aquest fet, podria haver provocat una migració massiva dels primers assentaments sedentaris de què es tenen constància, i civilitzacions com les de çatal hüyük (Anatòlia) i la vinča (centre i Est d’Europa) possiblement en foren testimonis. Aquestes primeres cultures van veure les seves terres inundades i el clima del qual depenien alterat. Podria ser que aquesta entrada d’aigua sobtada, de ben segur enormement destructiva, estigui en l’origen de la llegenda? Aquesta dispersió de la població supervivent, podria explicar com és que conservem en comú aquest mite: protoindoeuropeus, semítics o ubaid podrien haver arribat cap als seus territoris, on nosaltres els coneixem com a societats històriques, des de les marges de la Mar Negra, cercant nous terrenys on instal·lar-se.

Per tant, podríem dir que el diluvi universal, lluny de ser una enganyifa religiosa, pot tenir unes arrels històriques que ens portarien a la part més fosca de la història del nostre continent. En el seu pas de llegenda a mite, el cristianisme no ha fet res més que de corretja de transmissió d’un relat antiquíssim. Un relat que pot tenir dos orígens: un relacionat amb els mites fundacionals com els tenen totes les cultures però que a Europa s’ha perdut per l’expansió del cristianisme, que va adaptar la història al seu propi interès; i l’altre basat en un fet pre-històric traumàtic que marcà una primigènia població europea.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...