El formatge és un aliment present a Europa des de fa més de 2.000 anys, i el procés d’elaboració pràcticament no ha canviat amb el pas dels segles. El primer document escrit que hi fa referència l’hem d’anar a cercar al Creixent Fèrtil cap l’any 1.800aC. És concretament el Codi de Hammurabi. Uns segles més tard, Homer, a l’Odissea (s VII aC) parla del cíclop Poliferm, que fa formatges. Però com passa sovint en la nostra Europa, la cultura romana generalitzà la presència del formatge als territoris conquerits i es convertí en un aliment comú i és que, de fet, formava part de la dieta de les legions.

No és en va que del mot llatí “caseus” en derivessin els conceptes “cheese” en anglès, “kase” en alemany, “queso” en castellà, “cacio” en italià, a l’igual que “furmaggiu” en sicilià o “formatge” en català deriven del llatí formaticus (emmotllat). Columela, un agrònom del segle I dC, a la seva obra Re Rustica, explica com s’elaborava el formatge en aquell moment. Entre d’altres qüestions, esmenta que per saber si la llet estava quallada, calia veure si sostenia un denari de plata sobre la seva superfície. Era el moment de distribuir la llet en cistells de vímet o d’altres recipients que li donarien forma.

Apici, que podríem definir com el primer col·lega de Ferran Adrià, elaborà el tractat de cuina romana per excel·lència, De Re Coquinaria, on hi explica d’entre d’altres, la recepta anomenada Hipotrimma, una mena de salsa que s’aconsegueix a partir de la barreja de formatge fresc amb pinyons i d’altres fruits secs en un morter. També hi ha d’altres receptes com el pastís de formatge i també un plat de peix al formatge.

Imatge d'una Taberna a Pompeia on un dels plats preferits era el formatge cuinat amb mel en diverses formes.
Imatge d’una Taberna a Pompeia on un dels plats preferits era el formatge cuinat amb mel en diverses formes.

La mesura del gran abast del formatge a Roma la donà Plini el vell, a la Història Naturalis, on hi relacionà tot un “catàleg“ de formatges tant de producció autòctona com d’importació a la Roma del segle I dC. Hi havia excel·lents formatges de la zona de Nimes, que havien de menjar-se mentre encara eren frescos i dos tipus de la zona Alpina (l’anomenat Docleacià dels Alps de la Dalmàcia i el Vatusicà dels Alps Centrones, segurament el precedent del fromage de Passi). Al territori de l’actual Itàlia hi havia destacats formatges de Cive a la Ligúria, els de Aesina a Umbría i els de Luna al límit d’Etrúria, que eren de mida molt gran. Per tal de mantenir el formatge en bones condicions, recomanava amarar-lo en una barreja de farigola i vinagre, i també salar-lo.

En aquest moment començava a ser valorat el formatge de cabra elaborat a la mateixa Roma, que sovint es fumava, mentre que el provinent de la Gàl·lia es considerava de sabor massa intens, fins al punt que Plini el comparava amb un fàrmac. D’entre les importacions d’indrets llunyans, destacava el formatge de primera qualitat de Bitínia (actual Turquia).

“Sembla que l’emperador Antoninus morí a causa del seu delit pel formatge”

El mateix Plini fa recular la seva narració un grapat d’anys abans quan es fa ressò de la llegenda segons la qual, Zoroastre (s. VI aC) visqué trenta anys al desert de Pèrsia a base de formatge preparat d’una manera tant peculiar que el feia immune al pas del temps.

Podríem dir que el formatge va canviar la història de Roma, o, si més no, hi va tenir un paper destacat ja que segons estudis recents, està directament relacionat amb la mort de l’emperador Antoninus Pius el 7 de març del 161 dC a la seva finca de Lorium, al Laci. L’emperador tenia 74 anys i morí degut a una malaltia aguda que presentà vòmits, febre i deliris en aquell moment desconeguda.

Davant la creença que la mort de l’emperador es devia a una indigestió, estudis com el de Cornelis J. Kooiker, que es basen en la detallada descripció del ràpid procés de la malaltia i els seus símptomes, tal i com es relata a la Historia Augusta (una obra del segle III dC), han arribat a la conclusió que l’emperador morí intoxicat per un bacteri (l’ estafilococ) que segurament es trobava al formatge dels Alps que ingerí durant el sopar tres dies abans de traspassar, que correspondria a l’actual formatge Banon. El fet que mengés gran quantitat d’aquest formatge durant aquest darrer àpat dóna encara més consistència a aquesta teoria. Si és així, seria la primera mort de la història documentada a causa d’aquest agent tòxic. En tot cas però, que quedi clar que no estem parlant d’un assassinat per enverianment, sinó d’una intoxicació.

Sembla doncs que Antoninus morí a causa del seu delit pel formatge. Fou enterrat al mausoleu del seu predecessor, Adrià, a l’actual castell Sant’Angelo. S’erigí una columna commemorativa en honor seu i donà pas a Marc Aureli, l’anomenat “emperador filòsof”. Conta la llegenda que en el seu darrer sospir, l’emperador pronuncià el mot “equanimitat”, concepte que definiria l’objectiu que perseguí durant el seu regnat.


Per saber-ne més:

Guide du fromage – L’Histoire du fromage – Le fromage de la préhistoire à nos jours…

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...