Podríem dir que l’art de l’endevinació del futur és un dels oficis més antics del món i és que, abans que s’inventessin les religions monoteistes, amb tota la colla de normes que menen la vida privada i pública de mig món, eren els sistemes de previsió del futur els qui regien maniobres polítiques, campanyes militars i també aspectes particulars. Avui en dia, malgrat tota la tecnologia que ens envolta, endevins i d’altres il·luminats segueixen encara oferint els seus “serveis” a la gent necessitada.

delfos-visita
Ruïnes de Delfos. Fotografia: atenas.net

Ja a l’antiga Mesopotàmia (s. XVII aC), els endevins feien previsions sobre el futur llegint les vísceres dels animals o els estels, però el mètode del que en tenim les proves més antigues és l’anomenada hepatoscòpia o lectura de la forma del fetge dels animals sacrificats, ja que era considerat l’òrgan que ubicava tant el pensament com els sentiments. Les anomalies o malformacions que presentava anaven associades a prediccions, absolutament sistematitzades, fins al punt que, a les excavacions del palau de Mari (a la frontera entre Síria i Iraq), s’hi trobaren “maquetes” d’argila de diferents tipus de fetges que duien inscrites les prediccions relacionades amb cadascun.

Aquestes endevinacions eren emprades només pels monarques, que consultaven els endevins abans d’emprendre projectes importants. D’altres actes rituals, com en el cas de les fundacions de les ciutats, contemplaven també la seva presència.

Fent un salt a l’antiga Grècia, els oracles eren “portes” per entrar en contacte amb les divinitats, contacte que s’establia mitjançant un personatge que actuava inspirat per forces “espirituals” i responia a les consultes dels visitants, els quals, a canvi, feien una generosa aportació al santuari en qüestió.

El territori grec encara està saltejat per una colla de restes arqueològiques d’antics temples on hi havia oracles, com el santuari de Deméter a Eleusis, Epidaure o l’illa de Delos. Els principals oracles però es trobaven a Dodona i sobretot, a Delfos.

Delfos fou fundat a la falda del mont Parnàs, en un indret on es coneixia un sorgiment de vapors per una esquerda a la roca que provocaven un comportament estrany a les cabres i als pastors de l’indret. El clergat s’afanyà a construir-hi un santuari, posteriorment dedicat a Apol·lo, on la Píthya, asseguda en un trípode sobre els vapors, entrava en un estat de semiconsciència que donava lloc a declaracions poc intel·ligibles (o directament deliris) que eren interpretats pels sacerdots els quals, després d’aquest procés de doble nivell, feien públiques les suposades prediccions.

En el cas de l’oracle de Zeus a Dodona, les consultes es gravaven en làmines de plom i, a part de l’acció de la Píthya, els presagis també s’elaboraven a partir del soroll de les fulles d’un roure sagrat, així com de l’acció dels coloms en posar-se a les seves branques.

Al segle VII aC s’havia fundat el famós oracle d’Amon, a l’oasi Egipci de Siwa, (en temps de la dinastia XXVI) un indret de referència pels dignataris que havien d’emprendre expedicions i tasques de gran abast. Aquest oracle era conegut a tota la Mediterrània oriental i els sacerdots d’Amon hi comunicaven les manifestacions del Déus als visitants seguint mètodes poc coneguts.

“La fama de l’oracle era tan gran que fins i tot Alexandre el visità el 332 aC, per conèixer-ne els auguris dels Déus abans de la gran expansió cap a l’Orient. Segons la llegenda, hi arribà guiat pel vol d’uns corbs.”

En temps de la república i l’imperi Romà, la predicció del futur no només no disminuí sinó que augmentà. Una de les característiques de la civilització romana fou el sincretisme o barreja de influències dels diferents territoris que dominaren, i no és estrany que l’art endevinatori pregués la màxima expressió en els augurs o auspicis que, pel que fa a l’àmbit públic, venien a ser uns “funcionaris” que ocupaven el càrrec de forma vitalícia. De fet, hi havia una escola d’augurs on només podien accedir-hi els nobles o patricis, i s’establia per llei quants podia haver-n’hi. Quan hi havia alguna baixa, l’elecció del successor es feia per cooptació, de manera que sempre eren els patricis qui tenien a la seva mà el que podríem anomenar “cos d’augurs”.

Els augurs també actuaven a l’àmbit privat, en una societat convençuda que els déus enviaven sempre senyals reveladores del futur. Així, s’acudia a ells abans de transaccions,  contractes, etc. No manquen però denúncies de falsedat de part de personatges tant destacats com Ciceró.

El mètode d’endevinació “oficial” es basava sobretot en la interpretació del vol de les aus, així com també de les vísceres. En el cas de les aus, hi havia un tipus d’ocells que eren interpretats segons el seu vol, mentre que d’altres, se n’interpretava el cant.

Els mètodes endevinatoris eren d’allò més variat i és que segons el moment, les observacions tenien en compte situacions com la caiguda de llamps i trons, si els pollastres menjaven o no (sobretot en endevinacions a l’exèrcit), l’aparició de certs animals en llocs inesperats (principalment a l’àmbit privat) i fins i tot esternuts, entrebancades….

Per acabar-ho d’embolicar, certes observacions eren interpretades de forma diferent segons les èpoques, així per exemple, els llamps caiguts a la banda esquerra (l’observador mirava sempre cap al sud) eren contemplats com un bon auspici pels grecs, mentre que els romans consideraven un bon senyal els que queien a la banda dreta del cel.

Queda clar doncs que, sobretot en època romana, qualsevol situació era susceptible de ser interpretada pels endevins, que esdevenien un element de control darrera l’excusa de la voluntat de suposades “forces sobrenaturals”, no en va, no tothom podia ser augur. Amb l’expansió del cristianisme a Europa, aquestes forces quedaren arraconades per ser incompatibles amb el déu únic, però la funció de control basat en elements poc intel·ligibles, l’heretà l’Església.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...