No és cap novetat que la corrupció mou i ha mogut el món, i de corruptes “il·lustres” n’hi ha i n’hi ha hagut a cor què vols. Aquest post vol retre un “homenatge” als primers, als qui van obrir camí per a què tants i tants càrrecs públics s’hagin aprofitat de la seva situació en profit propi, una xacra que malmet la tasca de tots, corruptes i honestos i que en tot cas, encara ens buida la butxaca. Per començar de forma poc original, direm novament que “ tots els camins porten a Roma”, i pel que fa al “top” de corruptes hi ha un nom que no té rival, cosa que, veient l’entorn, té molt de mèrit: Verres, un magistrat del segle I aC.

La política de la Roma republicana era una xarxa de clientelisme, testaferros, regal, favors entrecreuats, etc. que esdevenien llei de facto. Qui ostentava un càrrec ho feia gràcies a algun favor i per tant, el tornava i a més, no estava mal vist. El sistema “era” així. Així mateix, no era una excepció que un càrrec polític servia a qui l’ocupava tant per recuperar el capital que havia “invertit” per arribar-hi com per enriquir-se directament.

Després de canviar de bàndol durant la guerra civil de Màrius contra Sul·la (87 aC) curiosament cap al bàndol dels guanyador Sul·la, el currículum polític (que paradoxalment en aquest cas, anomenava el cursus “honorum”) de Gai Verres inclou els càrrecs de Questor a la Gàlia Cisalpina, Llegat a Beneventum i Questor a Cilicia (Àsia Menor).

Precisament a Àsia trobem la primera “perla” de Verres i és que, després d’esquilmar organitzadament amb el cònsol Dolabela la província de la que n’havia estat nomenat questor, actitud que donà lloc a un judici en que el ambdós en foren acusats, aconseguí que només el cònsol fos condemnat per aquests fets, traïnt-lo mitjançant un acord a canvi de immunitat.

cicero
Ciceró al Senat romà, de John Leech. Imatge: Wikimedia Commons

El càrrec però que el portà al zènit entre els de la seva condició fou els dos anys de governador de Sicília, el “graner de la Mediterrània”, on entre el 73 i el 71 aC, Verres desplegà tota la seva creativitat de cara a seguir enriquint-se a compte dels altres. Sagnà la població amb noves taxes i impostos il·legals, i no dubtà a apropiar-se d’aquelles obres d’art que li feien el pes fossin de qui fossin, arribant a acumular d’una gran col·lecció fruït del saqueig de les mansions dels rics i també dels mateixos temples.

No s’escapava ningú, pagava el blat als agricultors sicilians a un preu molt inferior que no pas pertocava, els pobres pagaven més taxes i els més rics es veien obligat a desemborsar grans sumes pels xantatges de Verres, que arribà a empresonar els seus esclaus i demanar-ne un ”rescat” i els qui no pagaven, eren empresonats sota el pretext de ser membres de la revolta dels esclaus d’Espartac i arribats a aquesta situació, per sortir de la presó, calia pagar un suborn.

Marc Tul·li Ciceró, que acusà Verres en un dels judicis més famosos de l’antiguitat i amb el que arrencà la seva brillant carrera, que es celebrà el 70aC.”

Ras i curt, tot i moure’s en un ambient que avui dia es va passar de frenada i la rica Sicília quedà arruïnada, i aquesta exageració posà en evidència, si és que calia, que aquestes pràctiques no eren una excepció sinó tot el contrari. Davant les queixes dels sicilians, fou un dels més grans oradors de tots els temps, Marc Tul·li Ciceró, que acusà Verres en un dels judicis més famosos de l’antiguitat i amb el que arrencà la seva brillant carrera, que es celebrà el 70aC.

El cos legislatiu de la República penava sobretot, delictes com la malversació de diners públics i el suborn. Una de les primeres lleis aprovades fou la Llei Calpurnia (149 aC) que contemplava per primera vegada la obligació de reemborsar les quantitats objecte de malversació. La legislació anà creixent, i al segle I aC, contemplava també delictes contra els abusos de poder per part dels senadors i magistrats. Era l’anomenat “crim maiestatis”, i preveia penes de mort o bé d’exili voluntari.

Tornant al judici, Verres jugà totes les seves cartes per tal de posar-hi pals a les rodes, i procurà de retardar-ne l’inici en dues ocasions per aconseguir que vencés el període estipulat de la presidència del tribunal i fos un amic seu el que ocupés aquest càrrec. També contractà per a la seva defensa uns dels oradors de més prestigi: Quint Hortensi, també del partit de Sul·la. La rapidesa de Ciceró en preparar el judici i presentar les proves i testimonis impedí aquesta dilació, i Hortensi es veié sorprès en la preparació de la defensa. Al cap d’uns anys, el mateix Hortensi reconeixeria la primacia de Ciceró.

Finalment, la pena per a Verres fou la de retornar quaranta milions de sestercis als sicilians (equivalent a més de 50 milions d’euros…), però aquest jugà una darrera carta, totalment legal com hem vist un parell de paràgrafs més amunt: s’exilià a Masàlia (actual Marsella) abans de rebre la condemna, de manera que no hagué de fer front al pagament perquè, en trobar-se fora de la ciutat de Roma, escapà al control dels jutges romans, donat que la legislació era diferent dins i fora de la ciutat. I és que sembla que sempre hi havia una porta oberta. Fàcil, fàcil, fàcil…


Més informació:

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...