El candidat de l’Aliança Liberal-Cristiana (ACL), Klaus Iohannis, va guanyar les eleccions presidencials de Romania el 16 de novembre del 2014 després de derrotar el seu rival, el socialdemòcrata Victor Ponta, a la segona volta dels comicis presidencials. Iohannis es convertia en el primer cap d’estat de la Romania postcomunista el cognom del qual no acabava en -escu. De fet, el seu nom ni tan sols és d’origen romanès, sinó alemany o com els hi diuen a Romania, saxó. Una minoria que avui en dia és marginal desprès d’anys de plans d’expulsió primer, i romanització després.

diari
Un dels diaris més venuts de Romania, Adevarul, l’endemà del seu triomf, posava en alemany: “Klaus Iohannis president. Guten morgen Romania!”, marcant així la pertinença del nou president a la minoria de saxons de Transsilvània

Els alemanys de Romania havien sobreviscut als tàrtars, els turcs, la pesta negra i la política assimilacionista hongaresa del segle XIX, però les dues guerres mundials i el càstig de la deportació de postguerra serien una llosa molt dura per carregar. Després de la fi de la Primera Guerra Mundial, Romania va aconseguir la unió de tots els territoris en els que existia majoria de població romanesa, inclosos el Banat i Transilvània, antigues províncies hongareses. Va ser a partir d’aquest moment quan aquestes minories hongareses i alemanyes, abans poderoses, van començar el seu particular via crucis esdevenint de facto “ciutadans de segona categoria”. Durant la Segona Guerra Mundial, gran part de la població alemanya de Transilvània va col·laborar amb l’Alemanya nazi, esperençats de recuperar el poder i l’influència a l’estat romanès. Després de la derrota alemanya, Stalin va exigir a l’estat romanès post-bèl·lic la deportació en massa de més de 63.000 alemanys transsilvans, en part com a política venjativa i en part per facilitar l’ocupació soviètica de Romania.

Malgrat les protestes formals del rei romanès Mihai I i l’últim primer ministre no comunista del país Nicolae Radulescu, la deportació a Ucraïna i Sibèria per realitzar treballs forçats durant cinc anys es va concretar a partir de gener del 1945. El mateix Winston Churchill va considerar aquesta venjança indiscriminada un dret de guerra en dir: «per què estem fent un escàndol per les deportacions russes de saxons a Romania?». La sortida definitiva de les tropes soviètiques de Romania a 1958 no va comportar una millora en les condicions de vida dels alemanys del país. El declivi saxó havia començat i amb els anys fins i tot serien “venuts” com a mercaderia sense cap mena d’escrúpol.

“Els germano-occidentals pagaven l’equivalent actual de 5.000 dòlars per cada ciutadà saxó al règim de Ceausescu. D’aquesta forma, entraven divises en un país que estava en bancarrota tècnica des de principis dels 80, degut al programa estalinista de l’economia romanesa”.

A la Romania del conducator Ceausescu, els saxons de Transilvània (Siebenbürger) feien nosa pels projectes que duia el Partit Comunista Romanès de “romanitzar” les àrees del país on la seva presència era molt elevada. Ceuauescu volia esborrar el passat alemany i hongarès de Romania, canviant fins i tot el nom de certes ciutats del país. La República Federal d’Alemanya i el govern romanès van arribar a un acord secret perquè els saxons fossin repatriats a la seva pàtria alemanya. Una d’aquestes persones que va emprendre el viatge cap Alemanya fou l’escriptora romanesa Hertha Müller (guanyadora del premi Nobel de Literatura el 2009 i que com es evident, el seu nom, de romanès, no en té res de res) l’any 1987 juntament amb el seu marit.

Els germano-occidentals pagaven l’equivalent actual de 5.000 dòlars per cada ciutadà saxó al règim de Ceausescu. D’aquesta forma, entraven divises en un país que estava en bancarrota tècnica des de principis dels 80, degut al programa estalinista de l’economia romanesa que potenciava al màxim les grans industries en contrapès de les de consum i béns. Es calcula que a la dècada dels vuitanta, més de 200.000 saxons abandonarien el país de Dràcula per instal·lar-se a Alemanya. Les autoritats romaneses recaptaven així impostos dels seus emigrants i es quedaven amb part dels seus béns, fent de l’emigració dels alemanys una versió moderna del tràfic d’esclaus.

“El cens de 1992 recollia que només 119.000 alemanys seguien vivint en territori romanès, i en el de 2011, la xifra era pràcticament anecdòtica, menys de 37.000, el 0’19% de la població romanesa.”

Entre la caiguda del règim de Ceausescu el desembre de 1989 i la primavera de 1990, mig milió de “saxons” van fugir de Romania per anar directament a la República Federal d’Alemanya. És la migració ètnica més sorprenent de l’Europa contemporània. A les set ciutats dels saxons, Siebenburgen, i al llarg dels 250 pobles saxons de Transsilvània, el 90% de la població de parla alemanya va fer les maletes, va entregar el seu passaport romanès, va pujar en un tren i va tocar el dos. Vuit segles d’història alemanya a la memòria, semblava que estaven a punt de desaparèixer.

Si bé el seu nombre és a l’actualitat gairebé insignificant -encara els està reservat, com a la resta de les 18 minories, un escó per llei al Parlament de Bucarest-, l’empremta de vuit segles segueix present en les remarcables fortaleses medievals fortificades, més de 250 en tota Transsilvània, o en l’arquitectura de ciutats com Brasov, Siguisoara o Sibiu, aquesta última capital cultural europea el 2007 i considerada pel diari britànic “The Guardian” com un dels millors destinacions turístiques d’Europa, i per cert, d’on el president romanès Klaus Iohannis en fou l’alcalde un grapat d’anys.

Pobles saxons semifantasmes: Archita

El poble d’Archita avui en dia és un exemple d’aquest èxode silenciat. Situat a la vall dels Càrpats, a prop de la turística ciutat de Sighisoara, les parets i nou torres medievals estan a punt de caure, sense que ni el govern local ni l’estatal facin res per evitar-ho, malgrat que la Unesco l’ha declarat patrimoni de la humanitat. L’església fortificada del poble s’alça com un castell enmig d’ella, envoltada de no un, sinó dos murs alts amb forats perquè els vigilants pugin apuntar-te amb un mosquet i galeries intactes pels arquers. Va ser construït per protegir els ciutadans contra les incursions tàrtares (els mongols descendents del gran Ghenghis Khan del l’Horda Daurada). L’interior mostra les seves galeries i el púlpit protestant, d’inspiració barroca. El cementiri està cobert de pruneres i pomeres sense recollir. Des de la torre de l’església atrotinada es pot veure el pla del llogaret que arriba als boscos circumdants. Carrers amples i cases emblanquinades,de dues plantes reflecteixen les parcel·les iguals assignats a cada família saxona a l’Edat Mitjana.

El poble d’Archita no té aigua potable, com tampoc clavegueram ni carreteres asfaltades. El pou del poble i els cavalls de carros són atesos per joves gitanos.

L’ajuntament del segle XVIII i l’escola d’Archita han caigut en l’abandó. Atès que les famílies que encara hi viuen són tant pocs, no hi ha cases pobres ni suburbis. No hi ha aigua potable, ni clavegueram ni tampoc carreteres asfaltades. El pou del poble i els cavalls de carros són atesos per joves gitanos que s’han quedat amb les cases que van deixar els saxons. La majoria d’ells van abandonar el poble a principis de la dècada dels 90. Per als nous habitants d’aquests pobles, els saxons desapareguts representen una cultura aliena. Però els seus fantasmes voletegen edificis rodons que en la majoria dels casos són els mateixos que foren construïts al segle XVII. Qui sap… potser algun dia tenen pensat tornar!

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...