Després de la derrota dels comunistes a la Guerra Civil Grega (1949), les forces de dreta van dominar el país en els anys següents, recolzades en l’exèrcit i en la policia. El president del govern d’ençà de 1955, Konstantinos Karamanlís, havia impulsat la industrialització del país –a costa de la dependència militar i econòmica dels Estats Units–, havia acostat Grècia a Europa occidental (associació a la CEE el 1961) i havia posat fi de moment, el 1959, al conflicte de Xipre, que sorgia una vegada i una altra, l’enosis. Mentrestant, el poder polític es trobava fora del govern i del Parlament, en mans del rei i dels seus consellers, de l’exèrcit, del seu servei secret controlat per la CIA, de les seves societats secretes, de la policia i de les milícies paramilitars que controlaven la Grècia rural.

“Papandreu va haver de seguir en el seu heterogeni govern una línia mitjana, sense atrevir-se a depurar l’aparell de l’Estat i la lluita contra la corrupció i el nepotisme”.

El desig que s’acabessin les pràctiques il·legals i pseudolegals, que van culminar en la manipulació electoral de 1961 i l’assassinat d’un diputat d’esquerra el 1963, va néixer amb la victòria electoral de l’oposició, una unió de centre de liberals i socialdemòcrates sota la direcció de Geòrgios Papandreu que el 1963 obtindria la majoria relativa i el 1964 l’absoluta. Amb la seva cautelosa política de reformes, Papandreu perseguia la liberalització del règim i una economia expansiva i social. Els contractes extremadament avantatjosos per als inversos estrangers van tornar a ser negociats en part. Aquesta política no sols va ensopegar amb la resistència de l’extrema dreta, sinó també amb la de l’oligarquia i el rei, ja que el desenvolupament polític i social iniciat hauria significat a la llarga el final dels seus privilegis.

Papandreu va haver de seguir en el seu heterogeni govern una línia mitjana, sense atrevir-se a depurar l’aparell de l’Estat i la lluita contra la corrupció i el nepotisme. Front als Estats Units, Papandreu es va mostrar menys complaent que els seus predecessors. En la qüestió de Xipre va donar suport a la política independent de l’arquebisbe Makàrios, que rebutjava els plans nord-americans de dividir l’illa, com també l’estacionament permanent de tropes de l’OTAN, i aspirava a mantenir la integritat de l’illa a través de l’ONU, per a la qual cosa també va cercar el suports fora de l’òrbita dels Estats Units, com l’URSS i l’Egipte del general Nasser.

Papandreu no va aconseguir depurar l’exèrcit hel·lènic. Un tema mai aclarit al voltant de l’associació d’oficials d’esquerra ASPIDA, que segons que sembla havia pensat en la possibilitat d’establir una dictadura de tipus nasserista i havia estat en contacte amb el fill de Papandreu, Andreas, i també amb alguns ministres, va servir al monarca grec Constantí II d’excusa per negar-se la seva firma al decret de destitució del ministre de Defensa i del cap de l’Estat Major (15 de juliol de 1965). Després del seu cop de força contra la Constitució, el rei va intentar governar amb el moviment de dretes ERE i amb alguns diputats aïllats de centre, com havia fet el rei de Romania Carol II a principis dels anys 40 per evitar que les posicions polítiques es radicalitzessin. Així, la política reial va contribuir a desacreditar el sistema parlamentari grec. Es van convocar eleccions el maig de 1967, en un clima en el qual van florir rumors colpistes per part de diferents membres del exèrcit.

Ocupació de la universitat Politècnica d'Atenes. A la pancarta s'hi llegeix: "No a la junta". Els estudiants demanaven l'expulsió dels feixistes del país i comparaven els Estats Units amb els nazis.
Ocupació de la universitat Politècnica d’Atenes. A la pancarta s’hi llegeix: “No a la junta”. Els estudiants demanaven l’expulsió dels feixistes del país i comparaven els Estats Units amb els nazis.

Però el cop que va tenir lloc a la nit del 21 d’abril de 1967 i que va posar el rei davant uns fets consumats. No va ser el cop d’Estat d’una “gran Junta” formada per la Corona, sinó el d’un petit grup de conjurats al voltant del coronel Geòrgios Papadòpulos, el tinent general Pattakos i el general Zoitakis. Després del fracassat contracop del rei al desembre de 1967, Papadòpulos va eliminar els seus rivals dins el Comitè Revolucionari i es va convertir, amb l’ajut d’oficials de grau mitjà desitjosos de fer carrera al seu costat via la promoció, en dictador únic a Grècia. Una dictadura reial. Els coronels, amb pràctica en les tasques del servei secret, van poder impedir accions espectaculars de protesta i van eliminar la dissidència interior –les manifestacions a l’enterrament de Georgios Papandreu, els aldarulls a la Universitat Tècnica d’Atenes i la revolta dels obrers de la construcció en van ser una excepció–, amb una espessa xarxa de confidents, mesures d’excepció, detencions massives, deportacions i cruels tortures, però els militars no van aconseguir de trencar la resistència passiva de les elits professionals i del poble ni amb el terror, ni amb una nova Constitució, ni tampoc amb la proclamació de la República el 1973. Al gener de 1969, l’Assemblea Consultiva del Consell d’Europa va condemnar Grècia per les violacions dels drets humans; els coronels veient el que se’ls venia a sobre, s’hi van anticipar retirant el país d’aquest organisme abans que en fos explusat.

Amb el relleu de Papadòpulos per Joannides, tinent coronel i director de la policia militar, la dictadura més dura de Grècia va caure en un diletantisme en política econòmica, que si bé roman ocult en un primer moment gràcies al capital estranger i l’entrada de divises gràcies al turisme, es posa de manifest el 1973, en plena crisi del petroli, i representa un fracàs econòmic per a Grècia, amb la paralització del creixement, un elevat dèficit de la balança de pagaments, la reducció de les reserves de divises i la inflació de més del 30%. El col·lapse era evident, la junta de coronels va intentar agitar el “panhel·lenisme” a costa de Xipre, per frenar el clima de recessió econòmica.

“El desig d’unió de Xipre amb Grècia (Enosis) venia de lluny; des que va aparèixer el nacionalisme grec aquest va tenir una vocació panhelenística, és a dir, un desig de formar una gran nació grega que agrupés als llocs de cultura grega en un sol estat”

La decisió d’animar la guàrdia grecoxipriota sota el comandament del general Grivas a fer un cop d’Estat contra l’arquebisbe Makàrios, al voltant del qual s’havien congregat força adversaris grecs del règim, va representar un trencament de tots els tractats existents, va moure els turcs a intervenir militarment a l’illa i va dur Grècia a la vora d’una guerra sense perspectives contra el seu “company” oriental de l’OTAN. Al juliol de 1974, els militars van llançar la tovallola davant de les conseqüències desastroses de la seva política. Karamanlís, primer ministre de 1955 a 1963 i cap del moviment ERE, va ser cridat del seu exili a París com “salvador”.

Mapa
Mapa de Xipre amb les àrees de població: grecs, turcs i anglesos.

El fracàs de la “Enosis”

El desig d’unió de Xipre amb Grècia venia de lluny; des que va aparèixer el nacionalisme grec aquest va tenir una vocació panhelenística, és a dir, un desig de formar una gran nació grega que agrupés als llocs de cultura grega, amb els quals tenia llaços lingüístics i religiosos; i un d’aquests llocs era Xipre. Dins de la mateixa societat xipriota, potser el grup que més encoratjava aquests sentiments de la “Enosis” (unió en grec) era el propi clergat Ortodox; això explicaria que, d’una banda, els sacerdots ortodoxos es van convertir en l’avantguarda de l’independentisme, tenint com a cap més visible a l’Arquebisbe Makarios III; per un altre, va deixar assentades les bases d’una enorme influència de l’Església Ortodoxa en la societat i política xipriota, testimoniada en aspectes com la prohibició de construir casinos a l’illa o pel fet que prengués la iniciativa d’hipotecar part de les seves propietats i convertir-se així en avalador de l’estat.

Per tant, la història recent de Xipre ha estat empresonada per aquests fets: una posició clau a la Mediterrània (després de la independència, el Regne Unit es va quedar amb dues bases i molt poques ganes de deixar-les anar) cosa que en el context de la guerra freda era una cosa a considerar, una minoria turca no assimilada i uns desitjos poc dissimulats d’unir-se a Grècia a la comunitat grecoxipriota. En definitiva, un còctel que endevinava un futur molt complicat al nou país. Si a això sumem que les dues comunitats de l’illa tenien darrere a Grècia i Turquia, amb la peculiaritat de ser ambdues membres de l’OTAN (el que deixava als EUA en una difícil posició) tindrem els ingredients del drama que estava per venir.

Així, encara que en 1960 Xipre va aconseguir la independència, aquesta va ser una llibertat en certa manera tutelada ja que Ankara, Atenes i Londres havien de ser informades de tots els passos del nou Estat. Encara que en el govern van entrar dues comunitats, els problemes d’entesa eren evidents ja que l’objectiu final de cadascuna estaven contraposats, sent el grecoxipriota unir-se a Grècia i el turcoxipriota el de dividir-se i unir-se a Turquia (l’anomenada Taksim). D’aquesta manera no hi va haver manera de tirar endavant una constitució consensuada, conflictes per nomenar els càrrecs del nou estat, elaborar pressupostos…

Aquesta tensió va cridar tant a resolucions de l’ONU com a la intervenció dels EUA (que cada vegada recolzaven més els interessos turcs davant el vital que per a ells era l’amistat de Turqui (recordem, un dels seus principals clients en el mercat armamentístic i el únic membre de l’OTAN amb frontera amb la Unió Soviètica). Mentrestant, Makarios, elegit nou president i convertit la figura que simbolitzava la República, mantenia els seus plans per conservar la unitat de l’illa, per una banda (recorrent fins i tot a un tímid acostament al bloc comunista i a Nasser per contrarestar el suport dels EUA) i, d’altra, per seguir endavant amb la Enosis.

“La invasió turca va ser gairebé un passeig militar, ocupant el nord de l’illa gairebé sense problemes (un 36% de la illa), incloent Famagusta (la segona ciutat del país i de la qual es va produir un gegantí èxode de 45.000 greco-xipriotes) i la meitat de la capital, Nicòsia”

No obstant això, l’element que farà saltar pels aires el fràgil equilibri a Xipre no es va produir en la pròpia illa, sinó a Grècia; després del cop dels coronels el 1967 (i l’expulsió del rei Constantí el 1973 en intentar donar una mena de contraatac que va desembocar en la República) les ànsies intervencionistes gregues en els assumptes xipriotes es van accentuar cada vegada més. Això va desembocar en un cop d’estat de la Guàrdia Nacional xipriota (amb suport dels militars grecs) que va destituir a Makarios i va tractar de forçar la Enosi. Alarmada, Turquia va optar el 1974 per envair Xipre davant les angoixants trucades d’auxili dels turcoxipriotes. Grècia i Turquia, dos aliats de la OTAN, estaven tècnicament en guerra. El “causus belli” era un fet consumat.

La invasió turca va ser gairebé un passeig militar, ocupant el nord de l’illa gairebé sense problemes (un 36% de la illa), incloent Famagusta (la segona ciutat del país i de la qual es va produir un gegantí èxode de 45.000 greco-xipriotes) i la meitat de la capital, Nicòsia, abans de signar l’alto el foc, quedant ambdues zones separades per la coneguda com Línia Verda que consagrava la divisió del país. Les conseqüències d’aquesta guerra van ser diverses: per al règim militar grec van ser les seves Malvines particulars, ja que davant el descrèdit es va enfonsar i es va produir la reinstauració de la democràcia. A la zona ocupada pels turcs, es va proclamar el 1983 la República Turca del Nord de Xipre, estat laic i federal reconegut internacionalment avui dia només per Ankara.


Bibliografia de referència:

  • CLOGG, R.: Historia de Grecia, Cambridge University Press, 1998.
  • DE CABO RAMON, I.: Turquía, Grecia y Chipre: historia del Mediterráneo oriental, Universitat de Barcelona, 2005.
  • VACALÓPULOS, APÓSTOLOS E.: Historia de Grecia Moderna 1204-1985, traducció al castellà, Universidad de Chile, 1995.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...