El fenomen del terrorisme a Europa en general, i a França en concret, no és pas nou, moltes causes i procediments es repeteixen, malgrat canviïn els protagonistes. A finals del segle XIX i començaments del XX el que es va anomenar la “propaganda pel fet”, és a dir, el terrorisme anarquista, es va estendre enormement. Les files dels activistes que realitzaven els atemptats es nodrien de pobres desemparats, que s’amuntegaven als suburbis de les gran metròpolis, els quals sovint tenien poc o res a perdre. Amb una baixa o nul·la formació, aquests desemparats eren la carn de canó d’idees revolucionàries que sovint els proporcionaven l’entorn social que no tenien i les explicacions als seus problemes que no trobaven. Els objectius, però, anarquistes eren, sovint, ben definits: la classe política, i en general els estaments que ostentaven el poder de forma ignominiosa mentre bona part de la població passava gana: la burgesia.

Entre 1892 i 1894 una onada d’atemptats sacsejaren tot França i serviren d’al·licient a d’altres grups, sobretot italians i catalans. Un dels més importants va ser el d’Auguste Vaillant el 9 de desembre de 1893. August va llançar una bomba al Palau Bourbon, seu de l’Assemblea Nacional Francesa, amb el resultat d’uns cinquanta ferits entre diputats i assistents, d’entre els quals ell mateix, que va perdre el nas com a conseqüència de la deflagració a més de ferir-se la cama. La bomba era plena de metralla, per aquesta raó no va causar víctimes mortals. Com sempre passava, els atemptats eren conseqüència d’alguna injustícia, als que seguien ajusticiaments d’anarquistes, el que provocava més atemptats i més represàlies… d’aquesta manera s’entrava en una espiral de violència difícil d’aturar. Enmig de l’espiral, s’hi barrejaven simples delinqüents, que aprofitaven l’avinentesa, dels quals no se sabia on començaven les seves idees i on acabava la simple paranoia, i les clavegueres de l’estat.

Recreació al setmanari "Le Petit Journal" de l'atemptat d'Auguste Vaillant el 9 de novembre de 1893, ca a les 16:00h. Ell va quedar ferit, perquè una dona el va intentar retenir agafant-lo pel braç.
Recreació al setmanari “Le Petit Journal” de l’atemptat d’Auguste Vaillant el 9 de novembre de 1893, a les 16:00 h. Ell va quedar ferit, perquè una dona el va intentar retenir agafant-lo pel braç.

La propaganda pel fet perseguia obtenir ressò utilitzant els mitjans de comunicació per sembrar la por. Tot i que la idea venia d’anys abans, va ser a França que començà a tenir èxit aquesta estratègia terrorista, sent els catalans els alumnes més avançats. El primers atemptats van ser els de Ravachol al 1892, fets com a resposta als 14 treballadors morts i les desenes de ferits de l’1 de maig de l’any abans.  El pare de François Köningstein (Ravachol era el cognom matern) el va abandonar a ell, la seva mare a la que pegava sovint, i als seus tres germans, pel que de ben jove es va queda sol havent-se de guanyar la vida. Curiosament,  Ravachol no va ser condemnat pels atemptats que va fer (que no van causar víctimes), sinó per l’assassinat d’un ancià ermità a qui robà diners anys abans. Els diners els va utilitzar per ajudar a les famílies castigades dels treballadors detinguts.

Vaillant va actuar com a venjança per l’execució a la guillotina de Ravachol l’11 de juliol, una execució que el convertí en un heroi de referència a l’època. Vaillant també era extremadament pobre, i també havia hagut de delinquir, essent condemnat finalment a presó per robar menjar per alimentar-se. Formava part del que a l’època es coneixien com “els d’a peu”, sinònim de “pobre” a l’època, per això en llançar la bomba va exclamar: “Mort à la société bourgeoise! Vive l’anarchie!”. A més, a falta de vídeos a youtube, feien servir els judicis per a fer declaracions:

“Durant molt de temps, la nostra veu ha estat resposta amb la presó, la soga o l’afusellament , però no s’enganyin a si mateixos: l’explosió de la meva bomba no és només el plor de Vaillant en rebel·lia, sinó el plor de tota una classe que clama pels seus drets i que unitarà els seus fets a les seves paraules.” Auguste Vallant

En morir Vaillant es convertí en un altre referent en la lluita pels drets de la classe treballadora. Se li va fer un himne que tothom coneixia amb música d'Emile Spencer.
En morir Vaillant es convertí en un altre referent en la lluita pels drets de la classe treballadora. Se li va fer un himne que tothom coneixia amb música d’Emile Spencer.

Vaillant va ser condemnat a morir a la guillotina, malgrat les demandes del Pare Lemire (qui havia estat ferit a l’atemptat) i les peticions de la seva muller i la seva filla davant la dona del president. De camí al patíbul el 5 de febrer de 1894, ben seré, va cridar: “la meva mort serà venjada, visca l’anarquia!”. Vaillant tenia l’edat de Crist i d’Alexandre, 33 anys. No es va equivocar en la seva predicció. El 24 de juny d’aquell mateix any l’anarquista italià Geronimo Caserio assassinà a Lió el president del govern Sadi Canot, el mateix president que li havia negat l’indult a Valliant. Geronimo es va acostar a ell amb un ganivet amagat i l’apunyalà.

Abans, però, només set dies després de l’execució de Vaillant, Émile Henry ja havia atemptat contra el Cafè Terminus de París, lloc freqüentat per la burgesia de l’època, aquesta vegada sí, amb el resultat d’un mort i 20 ferits. Émile va ser el primer en realitzar atemptats amb víctimes mortals. Émile va nèixer a Barcelona, on s’havia traslladat la seva família, donat que el seu pare havia estat condemnat a mort per participar en els fets revolucionaris de la Comuna de París. Émile també va ser detingut i executat a la guillotina l’abril del 1894, tenia només 22 anys.

Recreació de l'atemptat de Geronimo Caserio el 24 de juny de 1894 en que assassinà el president Sadi Carnot.
Recreació de l’atemptat de Geronimo Caserio el 24 de juny de 1894 en que assassinà el president Sadi Carnot.

Aquesta ràpida detenció dels “culpables” i la seva execució es venia com a “eficiència”, però la veritat era que el rerefons social que impulsava aquesta gent a actes desesperats persistien: la gana i la pobresa extrema. Lluny de posar solució a això, però, les classes dirigent dels moment, les que van impulsar les lleis racistes a les colònies, van tenir l’excusa perfecta per publicar les anomenades “Lois scélérates“, “Lleis Perverses” en català. Els atemptats van ser l’excusa perfecta per posar en marxa tot un reguitzell de lleis repressives contra l’anarquisme (al final, contra la classe treballadora en general) que incloïen nous delictes que sonaran a molta gent com: apologia del delicte; autorització prèvia d’entitats i restriccions a la llibertat de premsa. A la pràctica, aquestes lleis van permetre, respectivament: les detencions preventives arbitràries, la prohibició de les associacions obreres i la prohibició de les publicacions anarquistes.

La primera d’aquestes lleis va ser presentada només dos dies després de l’atemptat de Vaillant, pel que és de suposar que ja la tenien més que escrita. També anaven molt bé aquests discursos de “seguretat pública” per tapar la corrupció generalitzada, la més important del segle XIX a Europa, de la Tercera República, però d’això en parlarem en un altre article. Aquestes lleis, destinades a lluitar contra les idees de l’anarquisme, van estar en vigor fins al 23 de desembre de… 1992!

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...