Després del context de l’article sobre la colonització d’Algèria, parlarem del tracte que rebien els musulmans per part de França. L’expressió màxima del racisme d’estat es va produir el 28 de juny de 1881 amb la llei anomenada “indigénat”, fase final d’una situació de govern sota administració militar amb poders especials des de l’inici de l’ocupació. Malgrat que França s’ha venut com el bressol de la Igualtat i la Fraternitat i la Llibertat, la realitat és que la República de la capital de les llums amaga moltes ombres sota l’estora. Mirant aquesta legislació colonial, creada per aplicar justícia a un ésser anomenat “indígena”, és com es pot entendre la França de Vichy.

Aquesta llei posava sobre el paper l’existència de dues classes de persones: els ciutadans francesos i els francesos musulmans. Els ciutadans, bàsicament els colons, gaudien de tots els drets i llibertats mentre que als musulmans se’ls negava l’exercici de qualsevol dret civil. De facto, establia un estatut d’excepció permanent als “autòctons”, permetent coses il·legals a França com el càstig col·lectiu, les deportacions o la impossibilitant d’exercir el dret a l’apel·lació ni tan sols a una defensa. Alhora, annexava oficialment Algèria a França com un departament més, cosa que Turquia no va reconèixer mai. Aquesta llei va romandre vigent fins després de la Segona Guerra Mundial, però el costum d’aplicar-la no va desaparèixer fins la independència.

Tres colors, una bandera i un imperi, però només uns beneficiaris: els colons francesos que eren els únics que tenien la ciutadania.
Tres colors, una bandera i un imperi, però només uns beneficiaris: els colons francesos que eren els únics que tenien la ciutadania.

Des de 1865, es considerava que “l’indígena musulmà és francès”, però que “es podia regir per la llei islàmica”. És a dir, que estava obligat a pagar impostos als francesos i anar de soldats a les guerres dels francesos, però res més. L’indigénat va servir de model i es va aplicar a d’altres llocs com la Indochina i totes les colònies franceses, i la Societat de Nacions no hi veié cap problema perquè França, després de la Segona Guerra Mundial, governés altres colònies africanes.

Aquesta llei de 1881 tenia antecedents. El cos legislatiu que definia qui era què, va ser aquest: a la llei de 1863 que dissolia les tribus i repartia les terres entre els colons, li seguí una Llei de Naturalització de juliol de 1865. Segons aquesta llei de naturalització, increïblement, un ciutadà estranger podia obtenir la ciutadania francesa amb 3 anys de residència, cosa a la qual els musulmans autòctons que havien nascut no hi podien accedir. Això era per afavorir l’arribada de colons. Després arribà la Llei Crémieux de 1870, que atorgava la nacionalitat francesa automàtica a 35.000 jueus d’Algèria que, amb la llei de naturalització i a l’igual que els musulmans, “la podien demanar”, però rarament se’n va atorgar cap. Aquesta llei va ser interpretada com una concessió del tot injustificable pels colons francesos, encara més radicals que el govern francès, al qual pressionaven. Després vingué la Llei Wainer de 1871 de despossessió de la terra, la qual legalitzava les expropiacions fetes i es confirmaven, per exemple, les 2,5 hectàrees expropiades als indígenes revoltats de la cabila. A aquesta expropiació (legal) s’hi varen afegir més d’11 milions de francs recollits en multes a les tribus, el que representava un 70% de tot el capital dels indígenes.

“Només uns 7.000 indígenes van aconseguir la ciutadania entre 1865 i 1962”

La Llei Indígena de 1881 venia a generalitzar, ampliava i institucionalitzava, la desigualtat jurídica a més de recollir les Lleis penals d’Alger de febrer de 1875, universalitzant-les a tota la colònia. Aquestes eren una col·lecció de normes per al “bon ordre colonial” que incloïen tota mena de lleis denigrants per als indígenes. A la pràctica, se’ls reduïa a una condició força similar a la de l’esclavatge. Algunes prohibicions eren: “fer acte irrespectuosos”, “reunió sense autorització”, “deixar el propi departament sense permís de viatge” (supressió de la llibertat de circulació de la que gaudien els colons) o “dirigir-se d’igual a igual a un agent de l’ordre”, fins i tot fora de servei. L’arbitrarietat a l’hora d’aplicar aquestes sancions eren evidents.

Al darrere de les multes en que acabaven les lleis i les restriccions de drets civils als indígenes s’amagava la realitat colonial: el treball forçat. La dependència econòmica total de la metròpoli, on els colons feien diners a costa del treball dels natius. Això significava que els colons portaren els seus cultius, destinats a la exportació, i passaren olímpicament de les necessitats de proveïment de la població. Però els francesos no ho veien així; Per a ells, el treball esclau dels indígenes era una “justa contribució per l’esforç dels colons” donat que, segons creien, “era de dret completament normal obligar les poblacions negres a auxiliar a qui els porta la pau i la seguretat” per tant, segons la mentalitat colonial de l’època, els indígenes “han de contribuir en la mesura del possible al bé general”.

French_Colonial_administrator_Congo_1905
Colons francesos al Congo, any 1905. Fotografia: Wikipedia

El reclutament de mà d’obra es feia de diferents formes, principalment mitjançant la intimidació a caps tribals per aprofitar la seva autoritat moral, però si això no funcionava es feia servir l’allistament militar per sorteig per formar unitats de treballadors forçats. Llavors havia “la prestació”, un impost feudal que obligava els indígenes a treballar en les obres considerades públiques, i molt semblat era l’obligatorietat de conrear les terres dels colons almenys dos dies a la setmana. Si amb tot això no n’hi havia prou, encara es podien fer servir els presoners per a obres civils. Pràcticament totes les obres com carreteres i trens colonials entre 1880 i 1930 estan fets amb mà d’obra d’aquest tipus i amb una quantitat de morts per accidents laborals esgarrifoses.

Si bé és veritat que els francesos no van inventar aquests codis (els anglesos no es quedaren curts), sí que l’aplicaren de bon grat. I sobretot en van teoritzar, el llibre “Principes de colonisation et de législation coloniale”, convertit en lectura obligada a França entre 1895 i 1938, va ser el llibre de capçalera del Duce. Mussolini el faria servir com a justificació per a la creació del seu imperi colonial feixista. En general, la teoria era que els drets de la revolució eren només per als ciutadans, i els indígenes de les colònies eren éssers inferiors que no tenien drets.


Més informació:

Le Code de l’indigénat

Llegeix més:

El llast colonial: l’Algèria francesa (1834-1945)

Deixa aquí el teu comentari

2 COMENTARIS

  1. Este artículo es genial. Estoy redactando un trabajo sobre la hipocresía democrática de Francia y me ha venido de perlas para desarrollar el discurso colonial de finales del siglo XIX. Os cito en la bibliografia, seguir así.

    Un saludo.

Loading Facebook Comments ...