François Hollande, president francès, va visitar oficialment Algèria a finals de l’any 2012. Al seu discurs al Parlament algerià, va fer una al·legoria condemnant el colonialisme com un sistema “profundament injust i brutal”, i va reconèixer el “patiment infligit” al poble algerià. Tot i aquestes bones paraules, no va demanar perdó ni va expressar penediment en nom de França ni el seu país, pels quasi 130 anys de domini colonial que va exercir al país nord-africà. L’Assemblea Nacional francesa no va admetre que a Algèria hi havia hagut una guerra fins a juny de 1999. Fins llavors, s’al·ludia oficialment al conflicte com “operacions de manteniment de la pau”. De fet, Algèria és el paradís perdut de més d’una generació de francesos, els qui l’abandonaren el 1962, quan es va proclamar la independència del país.

Algérie_fr_mapa
L’Algèria Francesa. Mapa d’Alexandre Vuillemin (1877)

El 1834, França es va annexionar Algèria, una llunyana província de l’Imperi Otomà. Vuit anys més tard, 115.000 soldats francesos van envair de nou Algèria, reprenent la guerra de conquesta. Hi va haver successives revoltes que van fracassar contra els francesos, equipats com un exèrcit modern i preparats per combatre en terrenys àrids, doncs les campanyes de Napoleó a Egipte havien estat una bona lliçó per a l’exèrcit francès. Al sud del país però, les tribus nòmades es van mantenir independents i van combatre la presència francesa fins ben avançat el segle XX de forma intermitent, amb ràtzies i utilitzant la resistència i la guerra de guerrilles. El nou règim colonial també va despertar una violenta resistència de les tribus berèbers que estaven acostumades a l’indirecte control turc. El seu cap, Abd al-Qadir, que deia ser descendent del profeta Mahoma, va usar tàctiques d’atac i retirada que van ser molt efectives fins el 1847.

Amb Abd al-Qadir apartat, França va començar a colonitzar Algèria i els colons europeus van arribar-hi en massa per així fomentar l’acostament d’europeus a aquest país del Magreb. Aquests colons aviat fundarien noves ciutats, seguint els cànons de la seva metròpoli i el 1873, els francesos van expropiar o adquirir terrenys dels propietaris algerians a preus molt baixos per a la instal·lació de més colons, un fet que s’ha repetit tristament en altres indrets de l’Orient Mitjà ben recentment.

“A les acaballes de la primera meitat del segle XIX, un gran nombre de valencians, menorquins, andalusos i murcians, fugint de la misèria i de la fam o com a conseqüència de la inestabilitat política i social d’Espanya, es dirigiren al país magrebí a la cerca d’una vida millor”

Els colons francesos, els pieds-noirs, van concentrar la propietat de les terres fèrtils i tota l’economia del país va ser reorganitzada per servir als interessos de França, de manera que aviat s’havien fet els amos del país. Amb el domini francès assentat a la zona i expulsats els àrabs i berèbers a l’interior desèrtic del país, a les acaballes de la primera meitat del segle XIX, un gran nombre de valencians, menorquins, andalusos i murcians, fugint de la misèria i de la fam o com a conseqüència de la inestabilitat política i social d’Espanya, es dirigiren al país magrebí a la cerca d’una vida millor. Molts d’ells s’instal·larien a la ciutat d’Oran.

Algèria es va convertir així en un departament d’ultramar de França (com l’illa de Còrsega), controlada totalment per la minoria europea. Els colons van formar una elit privilegiada que s’enriquí explotant els recursos del país. Amb l’ajuda de grans entrades de capital, els colons van desenvolupar una economia moderna amb indústries, bancs, escoles, botigues i serveis semblants als del seu país. L’agricultura algeriana es va adaptar a l’economia francesa, i grans finques van començar a produir vins i cítrics per exportar a França. Així, alguns europeus van fer-hi grans fortunes, encara que la majoria eren petits grangers, comerciants, mercaders i empleats de fàbriques. Tots però, van compartir la seva creença apassionada en la seva Algérie française, l’Algèria francesa.

Segons les lleis franceses, els musulmans no podien celebrar actes públics, dur armes de foc o deixar les seves llars o pobles sense permís.

Tot i ser majoritària, la població musulmana, que es beneficiava dels serveis socials i del desenvolupament econòmic, romania en desavantatge i estava subjecta a moltes restriccions i eren ciutadans de segona categoria, un apartheid a l’estil sud-africà o igual que els negres dels Estats Units desprès de la Guerra Civil el 1865. Imperava el “iguals, però separats”, els francesos colons no solien barrejar-se amb els autòctons i d’aquesta manera els serveis s’havien de doblar: escoles per a francesos i per algerians, hospitals per francesos i per algerians, igualment que els llocs d’oci com els bars, restaurants, cinemes… I com no, a les escoles i hospitals pels colons hi havien els millors professionals i les millors instal·lacions possibles.

Segons les lleis franceses, els musulmans no podien celebrar actes públics, dur armes de foc o deixar les seves llars o pobles sense permís. Legalment, eren súbdits francesos, però per poder convertir-se en ciutadans francesos amb plens drets, havien de renunciar a les seves creences. Pocs ho van fer, qui ho va fer seria per treure’n profit econòmic, en cap cas polític. La població musulmana va créixer ràpidament: cap a 1930 arribava als 5 milions. Una petita minoria, educada en escoles franceses, va adoptar la cultura francesa, encara que no va ser acceptada de la mateixa manera pels colons. D’aquest grup va sorgir l’impuls inicial del nacionalisme algerià, primer en ambients acadèmics i universitaris i més tard, cap als sectors populars de les grans ciutats del país: Alger, Constantina, Oran…

M'ssali
Ahmed Messali Hadj passejant pels carrers d’Alger. (Fotografia Wikipedia Commons)

El nacionalisme algerià es va desenvolupar després de la Primera Guerra Mundial entre els grups de musulmans que, en principi, només volien igualtat amb els europeus i gaudir dels mateixos drets i deures. El camí de l’assimilació era la via per guanyar-se el respecte dels colons francesos. Imitant la seva cultura serien ciutadans respectats. Farhat Abbas i Ahmed Messali Hadj van estar entre els més destacats líders algerians en les dècades de 1920 i 1930. La resistència nacionalista va tornar a enfortir-se en la dècada de 1920 fins a explotar el 1945. Les seves posicions oscil·laven entre la petició d’una autèntica integració per als musulmans i la reivindicació oberta de la independència. Es van unir el 1943: el seu Manifest del poble algerià reclamava la constitució d’un estat independent.

El 9 de maig de 1945, l’endemà de la victòria aliada sobre els nazis, seguint l’ordre del subprefecte Butterlin, l’exèrcit dirigit pel General Duval intervingué a Sétif i després a tota la resta del departament, on férem la demostració de les seves sagnants tècniques a Guelma i Kherrata. La repressió s’estengué durant sis llargues setmanes de “cacera d’àrabs”, així anomenada pels colons d’extrema dreta del moment, ja que seria injust imputar la massacre de maig del 1945 únicament al cos militar. La rebel·lió popular va ser reprimida violentament: varen morir 45.000 algerians i 108 europeus, segons l’informe oficial francès.

Ja el 1936, el govern francès va concebre un pla que contemplava una completa igualtat per als musulmans veterans de la guerra i els professionals, però que va ser rebutjat pels diputats colons a l’Assemblea Nacional francesa. No volien compartir espais amb algerians que havien lluitat a la Primera Guerra Mundial al costat de la seva metròpoli. Frustrat per la resistència obstinada dels colons a la reforma, Farhat Abbas va unir forces amb Ahmed Messali Hadj durant la Segona Guerra Mundial per així organitzar un partit de militància anti-francesa, els “Amics del Manifest i la Llibertat”. Després de la guerra i per l’Estatut Orgànic d’Algèria, que va tenir lloc el 1947, es va constituir la primera Assemblea parlamentària d’Algèria, amb un nombre equivalent de delegats europeus i musulmans. Aquesta idea no va resultar satisfactòria ni per als nadius ni per als colons i va demostrar la seva ineficàcia.


Llegeix més:

La llei Indígena francesa de 1881

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...