“El Turc” va ser un famós autòmat que suposadament jugava a escacs. Inventat per Wolfgang von Kempele el 1769, d’entre les seves víctimes esportives es troben molts dels principals personatges de la seva època, d’entre els quals Napoleó, gran aficionat als escacs, del qual fins i tot se’n conserva la partida. Els finals del segle XVIII va ser el de les potències del despotisme il·lustrat, però també el dels inicis encara rudimentaris del que acabaria sent la robòtica i la informàtica. Aquests avenços van ser possibles gràcies a la precisió adquirida durant segles en l’art de la rellotgeria.

El turc del rellotge de Praga, sempre amenaçant al costat de la mort.
El turc del rellotge de Praga, sempre amenaçant al costat de la mort. No deixa de cridar l’atenció que la figura escollida per a l’autòmata fos un turc, tenint en compte l’animaversió contemporània…una barreja morbosa de misteri oriental i tecnologia?

Poc abans del Turc ja havien hagut alguns autòmats amb diverses facultats, pel que un autòmat que jugués a escacs era, en aquella època, creïble i fins a cert punt esperable, sinó no s’hagués produït la gran l’expectativa que va tenir. Per exemple havia “El Flautista”, amb un repertori de 12 cançons, o l'”Oca”, que feia la digestió i tot,  ambdós de Vaucanson el 1738; o l'”Escrivent” de Knaus, de família de mestres rellotgers i creador de múltiples ginys, de 1760. Vaucanson està considerat el primer creador d’un robot, i els seus ginys aplicats al tèxtil serien la base per a la famosa teixidora Jacquard, considerada la primera màquina que aplicava un rudimentari sistema binari, ergo, la base de la informàtica. Però al moment de l’esclat del fenomen mediàtic del Turc, aquests ginys estaven considerats un divertimento, una mena de joguines sofisticades per als nobles.

El salt conceptual del Turc era quantitatiu: ja no es tractava només d’un autòmat que reproduïa, amb més o menys gràcia, alguna activitat humana, sinó que l’autòmat, se suposava, “podia pensar”! Immediatament, doncs, a banda d’una atracció de moda, el Turc es va convertir en diana de tot tipus de rumors. Se li adjudicaven llegendes de tot tipus i molts personatges de l’època, com l’escriptor Edgar Allan Poe, van intentar esbrinar quin era el truc que, estaven convençuts, amagava l’autòmat.

El Turc havia estat presentat en societat davant la reina Maria Teresa d’Àustria el 1769. La gran sensació que va causar a la cort va fer que iniciés una gira per tot Europa, pràcticament durant tota la dècada del 1780 Kempele va fer gira. D’entre les seves “víctimes” va estar Benjamin Franklin, que llavors feia d’ambaixador a París, i pràcticament tota la reialesa europea de l’època. Tampoc no van faltar els qui intentaven desvetllar els secrets del Turc, com el col·leccionista d’insectes Joseph Friedrich Freiherr von Racknitz, qui publicà un pamflet anomenat “Sobre el jugador d’escacs del Sr Kempelen, acompanyat d’una imatge i descripció de la seva màquina que parla” on ja apuntava la possibilitat que un jugador humà s’hi amagués a dins.

Durant un anys abans de la mort de Kempele, el Turc va restar amagat. El seu inventor se’n va cansar i es va dedicar a d’altres coses com la invenció de diverses màquines a vapor, com una turbina patentada al 1789 o estris per facilitar l’escriptura als cecs. Després de la mort de Kempele el 1804 l’autòmata va ser adquirit per Johann Nepomuk Mälzel i va viure així una segona època daurada, encara conservant gran part del seu misteri. Nepomuk era matemàtic, però sobretot inventor de maquinària relacionada amb la música, a Viena, ciutat on va morir Kempele. La fama del Turc era tal que li sortien competidors arreu, tot i que cap va arribar a tenir el seu èxit. Tal va ser el cas del Jugador Walker, promogut pels germans Walker als Estats Units i que va intentat ser comprat pel propi Nepomuk, sense èxit. Va ser en aquesta època, al 1809, que essent Napoleó a Schönbrunn aquest s’hi enfrontà amb el Turc, guanyant l’autòmat. És de destacar els rudimentaris i simples coneixements d’escacs que tenia el gran estratega de la revolució.

Però Nepomuk Mälzel tenia problemes econòmics. Després de l’enfrontament amb Napoleó, Mälzel va malvendre el Turc a un fill adoptiu de Napoleó, Eugene de Beauharnais, el qual es va negar a revendre-li, pel que va haver de llogar l’autòmata (a canvi d’interessos ) quan es va penedir d’haver-li venut. Nepomuk Mälzel, amb seu logística a Filadèlfia, va emprendre llavors una gira exitosa pels Estats Units, on havia arribat fugint dels hereus d’Eugene als quals devia diners. Durant la dècada de 1820, sobretot a Nova York, el Turc tornà a triomfar, malgrat que els problemes econòmics seguiren. Allà trobà una altra figura clau en el desenvolupament pioner de la informàtica, Charles Babbage, al qual va guanyar. Baggage va ser el creador de la Màquina Analítica, considerada el primer “ordinador” de la història. El seu funcionament, dissenyat cap al 1840  es basava en plantilles foradades que seguien la idea de la teixidora Jacquard, però mai es va arribar a construir.

“La intel·ligència aplicada a mecanismes ha fascinant generacions d’humans. Des de l’antiga Grècia, ja s’aplicava força hidràulica per moure figures”

Així, els diners de la gira d’autòmats, que va incloure Cuba, es van anar en deutes, el que es va afegir la desgràcia de la mort del seu secretari al 1837.  Arruïnat i amb forts deutes, els seus ajudants el van abandonar i de tornada en vaixell cap a Filadèlfia va morir sol. El seu cos va ser llançat sense miraments per la borda del vaixell i les propietats que tenia a la seu de Filadelfia van ser subhastades per compensar els deutors. D’entre els altres automàtes que feien de teloners del Turc havia un trompetista, o l’invent de Mälzel, un Panharmònic, un instrument capaç de reproduir els sons d’una orquestra amb només un teclat, una mena de precursor del sintetitzador que havia de ser utilitzat per Beethoven, amic de Mälzel, tot i que després es va desdir.

D’aquesta manera, el Turc, després de passar per diverses mans d’especuladors, que van intentar fer negoci amb la venda dels seus secrets, l’autòmata va caure un altre cop en l’ostracisme. Finalment, el seu darrer propietari, John Kearsley Mitchell, casualment (o no) el metge d’Edgar Allan Poe, va lliurar el 1840 l’autòmata, ja una atracció sense l’atractiu d’abans, al Museu Xinès de Nathan Dunn, a Filadèlfia, que recollia objectes curiosos dels immigrants d’aquesta cultura als Estats Units. El 1854 un incendi va cremar el Turc original i començà el mite.

Res_Per_Qui_Res_Per_Alla
Recreació del truc del Turc. EL secretari de Mätzel, l’alsacià William Schlumberger, era qui suposadament s’amagava a dins almenys des de 1826. Segons Poe: “se’l veia abans i després de les sessions, però mai durant la partida i quan ell era malalt, no havia exhibició”

En morir Kempele el 1804 s’emportà el secret del funcionament del Turc a la tomba. El secret no seria revelat del tot públicament, i ja sense suposicions ni especulacions, fins al 1857, tres anys després que es cremés. El Dr. Silas Mitchell, fill de l’últim propietari, va ser qui publicà a la revista mensual d’escacs The Chess Monthly una sèrie d’articles explicant tot sobre el Turc. Silas confirmava el que Poe havia ja intuït anys abans, al 1836, en un article on relata detalladament la màquina i el procediment de l’espectacle, molt semblant a una actuació de màgia. Evidentment, un jugador humà s’amagava a dins i accionava els mecanismes del Turc. Es coneixen els jugadors que van ocupar la plaça durant el període Nepomuk Mälzel, una quinzena, però es desconeix encara qui era el jugador misteriós que accionà el Turc durant la primera etapa amb el seu creador, en Kempele. S’especula amb diversos personatges polonesos, el que no deixaria de tenir gràcia: que un polonès guanyés a escacs a bona part de les potències que s’havien repartit Polònia.

Descobert el secret de com “pensava” el Turc, el que encara avui sorprèn és la qualitat i precisió dels mecanismes que accionaven l’autòmata.  El Turc era capaç de moure les peces sense llançar cap altra, que ja Déu n’hi do, a més de fer correccions de jugades. Quan “s’empipava” d’un cop de mà dreta (jugava amb l’esquerra) llençava totes les peces pel terra, això ho feia, per exemple, si algú intentava fer-li jugades il·legals de forma repetitiva. Pronunciava la frase “escac i mat”en francès quan guanyava, movia el cap de costat a costat amb superioritat quan guanyava, i no cal menystenir la complicada operació mecànica necessària perquè el jugador amagat a dins pugués seguir la partida amb un tauler complementari: veure els moviments de fora i poder fer els seus.

La intel·ligència aplicada a mecanismes va continuar fascinant generacions. Si bé que una màquina “penses”, ni que fos com el Turc, era difícil, un cop superat l’obstacle de l’energia (primer vapor i després electricitat) i la mecànica, quedava el registre de dades. Herman Hollerith aplicà una altra volta de rosca més al sistema binari de targetes foradades el 1890. Donat que la majoria de preguntes es podien respondre amb un “SI” o un “NO” (“1” o “0”), Herman creà el que es considera el primer ordinador capaç de processar dades, l’objectiu: fer el cens dels Estats Units, d’aquesta manera en tan sols dos anys van poder recollir cinquanta-sis milions d’enquestes, que d’una altra manera hauria estat impossible. Curiosament també a Filadèlfia, però al 1996, es van enfrontar per primer cop un ondinador d’IBM (els primers en implementar el sistema de targetes) Deep Blue, amb el campió del món d’escacs, Gary Kasparov. Tot i que en el primer enfrontament en el global va resultar guanyador Kasparov, en un nou enfrontament de l’any posterior es va imposar la màquina. Ni el Turc a la seva època amb Philidor, ni fins llavors cap màquina havia pogut amb el millor jugador humà. I per variar, aquesta vegada ara no era una màquina accionada per un humà, sinó un humà que movia les peces seguint les instruccions d’una màquina.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...