El Regne de Polònia de 1916-1918, anomenat també Regència de Polònia (Królestwo Regencyjne), va ser l’estat proposat per una llei de 5 de novembre de 1916, emesa conjuntament per l’Imperi Alemany i l’Imperi austrohongarès en plena Primera Guerra Mundial. El projecte de les dues potències era utilitzar l’antic territori rus del Vístula, comunament anomenat Polònia russa però conegut oficialment en rus com “Territoris del Vístula”, per evitar l’ús de la paraula “Polònia”. Aquest territori seria emprat per fundar un Estat Polonès sobre les zones que les tropes alemanyes havien arrabassat a l’Imperi Rus durant les seves campanyes bèl·liques, i que corresponien a una gran part de la Polònia russa governada per l’administració militar alemanya coneguda com Ober-Ost.

La Llei de 5 de novembre de 1916, que contenia una “declaració dels dos emperadors” (Guillem II d’Alemanya i Carles I d’Àustria-Hongria) va ser el punt de partida de la Regència de Polònia, i aquesta declaració va permetre la creació de un Consell de Regència (Rada Regencyjna) format per aristòcrates polonesos que simpatitzaven amb Àustria i Alemanya. A aquest Consell se li va donar limitada administració sobre els territoris antigament polonesos presos per Alemanya i procediria a triar un nou monarca per al projectat Regne de Polònia, destinat a brindar tropes a les Potències Centrals en la seva lluita contra l’Imperi Rus.

Oficials-Hannover-Archive-Conflict-Londres
Oficials alemanys a Hannover, 1918. Arxiu: Reuters / Archive of Modern Conflict Londres

Un candidat primerenc va ser l’arxiduc austríac Carles Esteve d’Habsburg, que les seves dues filles estaven casades amb poderosos aristòcrates polonesos vinculats a la cort de Viena: el Príncep Olgierd Czartoryski i el príncep Hieronim Radziwill.  L’Arxiduc, tot i austríac de naixement, parlava amb fluïdesa el polonès ja que residia a Zywiec, Galitzia (la província de l’Imperi austrohongarès de llengua polonesa). L’arxiduc Carles Esteve estava més que disposat a acceptar la Corona, però com a membre de la Casa d’Habsburg necessitava un permís del cap de família, l’emperador Carles I d’Àustria i IV d’Hongria, qui dubtava de l’avantatge del projecte.  Pel que sembla Carles I planejava assumir ell mateix la corona, aprofitant l’existència d’una important minoria polonesa en el seu Imperi, que, segons creia, li permetria assegurar més fàcilment la lleialtat del nou estat. No obstant això, a mesura que avançava la guerra i Àustria-Hongria cada vegada es feia més dependent de l’Imperi Alemany per a continuar la contesa, les possibilitats de candidats austríacs es van reduir i Alemanya va exigir que un dels seus prínceps de sang reial governés l’estat titella.

“El govern imperial alemany esperava calmar l’evident descontentament polonès estenent els territoris sota control del nou Regne de Polònia cap a l’est, a les zones de Rússia ocupades, podent inclusivament arribar a la zona bielorussa al voltant de Minsk”.

La llengua alemanya va ser declarada oficial a tot el territori de l’antic Regne de Polònia que havia estat adjudicat a Rússia al Congrés de Viena de 1814-1815. Només en les institucions educatives s’utilitzaria la llengua polonesa. Els objectius de l’Imperi Alemany de reclutar soldats polonesos perquè lluitessin al costat del seu exèrcit contra Rússia no van rebre el suport del poble polonès i van donar resultats bastant insignificants. En la fase final de la regència l’exèrcit polonès sota control germànic comptava només amb uns 6.000 homes. El Regne tindria la seva pròpia moneda, anomenada Marka polska (Marc polonès). El 12 de setembre de 1917 es va promulgar una Constitució que establia la monarquia com a forma d’estat, la responsabilitat no política dels ministres i un parlament bicameral. L’objectiu de la política alemanya al respecte era crear una regió susceptible de ser explotada econòmicament i més endavant subjecta a una ambiciosa germanització, i la Regència de Polònia no seria l’excepció a aquesta regla. Berlín tenia el control efectiu sobre els recursos polonesos i l’economia polonesa va arribar a estar en mans d’Alemanya. Les fronteres d’aquesta “Polònia autònoma” van ser projectades per afavorir Alemanya, aconseguint que sectors estratègics (centres industrials de l’Alta Silèsia o Lodz), quedessin sota autoritat alemanya tot i que els habitants d’aquestes regions fossin majoritàriament polonesos).

“A finals de 1916 Alemanya volia annexionar-se gairebé 30.000 quilòmetres quadrats de territori polonès, però aquesta opció va ser rebutjada pels caps militars alemanys a Polònia, en considerar-la una despesa inútil de recursos alemanys i un risc de causar seriosos motins entre la població polonesa”.

El govern imperial alemany esperava calmar l’evident descontentament polonès estenent els territoris sota control del nou Regne de Polònia cap a l’est, a les zones de Rússia ocupades, podent inclusivament arribar a la zona bielorussa al voltant de Minsk. Funcionaris alemanys van exigir establir l’anomenada “Franja fronterera polonesa” que conduiria a l’annexió de parts considerables de territoris polonesos que formaven part de l’antiga partició russa de Polònia. A finals de 1916 Alemanya volia annexionar-se gairebé 30.000 quilòmetres quadrats de territori polonès, però aquesta opció va ser rebutjada pels caps militars alemanys a Polònia, en considerar-la una despesa inútil de recursos alemanys i un risc de causar seriosos motins entre la població polonesa. El Consell de Regència no va aconseguir triar un nou monarca i mai va adquirir molta importància ja que els seus moviments van ser inhabilitats pel Governador General Alemany, Hans Hartwig von Beseler. De fet, després del Tractat de Brest-Litovsk de febrer de 1918, l’administració militar de l’Ober-Ost va tornar a guanyar poder i autoritat, ja que la pau amb Rússia eliminava el motiu principal dels alemanys per crear un estat titella a Polònia, debilitant el projecte del “Regne Polonès”.

L’11 de novembre de 1918, en fer-se efectiu l’armistici d’Alemanya amb la Triple Entesa, i després d’esclatar la Revolució de Novembre en sòl alemany, els soldats alemanys es van desmobilitzar per tornar a casa seva i l’impotent Consell de Regència va cedir totes les responsabilitats als independentistes polonesos dirigits per Jozef Pilsudski. Sense suport popular polonès, i sense sosteniment de les tropes alemanyes, la Regència de Polònia es va dissoldre oficialment tres dies més tard, encara que les seves tropes i aparell administratiu van poder en part ser emprats posteriorment com a solució d’emergència per dirigir els primers mesos de vida de la segona República Polonesa.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...