L’economia global del segle I, dominada per l’omnipresent Imperi Romà, tenia un potent sistema bancari, una moneda que es feia servir tant a Itàlia com a la península ibèrica, Gàl·lia o Britània i un sistema legal de lleis i codis unificat. Els documents històrics són escassos degut a l’època en què ens movem, però un estudi del Deutsche Bank, un banc alemany amb solera, calcula que la Roma del primer segle de la nostra era controlava el 25% de la producció mundial i que la seva ombra imperial s’estenia per gran part del planeta conegut. Segons l’estudi realitzat per aquesta entitat bancària, els principals rivals de l’Imperi Romà eren Partia -aproximadament el que avui és l’Iran – i els pobles bàrbars de l’actual Alemanya, que amb prou feines generaven un 2% i 1% de la producció mundial, respectivament. L’altre gran poder de l’època, la Xina, era un estat replegat sobre si mateix. És la gran diferència amb Roma, que era una potència en permanent expansió i obertura de vies de comerç.

wine
Relleu representant la verema, segona meitat del segle I dC. Fotografia Wikipedia Commons

El poder de Roma era absolut. Peter Temin, economista emèrit de la Universitat de Massachusetts i autor de l’obra The Roman Market Economy (L’economia de mercat romana), creu que l’economia de l’imperi romà al segle I era similar a la dels segles XVII i XVIII, just abans de la gran revolució industrial. El sistema bancari era molt més rudimentari que l’actual, però servia per finançar el consum i la producció i com no, la guerra. En efecte, la indústria i agricultura eren molt més rudimentàries que el que tenim avui, però hi havia una economia de mercat i una distribució de l’ingrés tan desigual com l’actual als Estats Units o en molts països de la Unió Europea. Per exemple, els préstecs tenien taxes d’interès i usaven col·laterals per garantir-los, per exemple, la propietat de les vinyes. Amb quasi vint segles, aquestes tècniques financeres no han canviat gaire!

Roma era una ciutat d’un milió d’habitants. Per fer-nos una idea de la magnitud de la població, al segle XIX la Londres de les fàbriques i els tallers tot just arribava a tenir aquest volum de gent”.

Hi havia una pax romana. Roma proveïa una seguretat que cap societat preindustrial podia tenir respecte al pillatge i la pirateria. A canvi, els diferents territoris sotmesos pagaven tribut. La conquesta era cruel, però un cop passada aquesta etapa, els romans van mostrar un gran talent per al govern. Durant molt temps, els historiadors van parlar de Roma com una economia que girava al voltant d’una agricultura de subsistència, amb ínfima innovació tecnològica i un desenvolupament que per a molts, era un virtual estancament. Tot això ha canviat gràcies als avenços de la investigació arqueològica. Els historiadors van poder superar aquest obstacle en poder reconstruir la societat d’una manera molt més precisa a partir de l’anàlisi exhaustiva de la terra, les ciutats, les runes, els estris i ornaments, etc. Les troballes d’ossos d’origen animal i de vivers de pesca han permès constatar un augment del consum de carn i el peix en una població en continu augment. L’existència de vinyes i la comercialització del vi per bona part de l’imperi és una altra mostra d’una important industrialització agrícola.

Roma era una ciutat d’un milió d’habitants. Per fer-nos una idea de la magnitud de la població, al segle XIX la Londres de les fàbriques i els tallers tot just arribava a tenir aquest volum de gent. El nivell d’edificació era tan sofisticat que no només va sorprendre al Renaixement sinó que ens segueix emmudint avui en dia. En aquesta ciutat tan sofisticada a les necessitats dels seus consumidors eren ateses per aquest continu excedent de la producció agrícola, vitivinícola i ramadera. Roma era el epicentre de la humanitat.

Via Àpia
La via Àpia és la primera gran via romana. Començada el 312 aC, sortia de Roma i arribava a Brindisi, al Sud de la península Itàlica.

La major part del comerç es feia a l’interior d’aquest vast imperi dividit en províncies, com es deia als territoris conquerits que posseïen un altíssim nivell d’autonomia. Però a Roma arribava arròs importat de l’Índia i seda de la Xina, els romans coneixien altres cultures i no tenien cap inconvenient en fer-hi negoci. L’imperi va usar més ferro i metalls que totes les societat prèvies. A Hispània, Gàl·lia, Bretanya i les províncies del Danubi (Panònia i Dàcia, avui Romania) es va proveir d’or, plata, coure, carbó i bronze usats en la construcció edilícia i en la fabricació d’armes, claus, segells i carros de combat. Els restes d’àmfores que formen el Monte Testaccio de Roma són un dels “documents arqueològics” del volum d’aquesta exportació: contenien uns 580 mil metres cúbics d’oli. El càlcul és que només aquesta zona de la Muntanya Testacio a Roma importava més de 7 milions de litres anuals.

A l’obra clàssica L’Eneida, Virgili ens descriu Roma com l’imperium sine fine, l’imperi sense fi. I és que, fins on donaven els coneixements de l’època dels romans, l’imperi abastava pràcticament el món sencer: gairebé tota Europa Occidental, el nord d’Àfrica, parts de l’Orient Mitjà. Més enllà, la barbàrie o el desconegut però al mateix temps exòtic i inquietant. Aquest imperium sine fine tenia entre 50 i 100 milions d’habitants i una xarxa de carreteres tan avançada que es va seguir usant fins al segle XIX, moment que el ferrocarril va substituir les antigues vies dissenyades pels enginyers romans.

Deixa aquí el teu comentari

2 COMENTARIS

Loading Facebook Comments ...