Cada vegada més, coneixem casos (i sonats!) de suposats grans personatges que es veuen obligats a desaparèixer de la vida pública degut a la pressió de la ciutadania o de l’opinió pública a causa d’incomptables irregularitats ja sigui pel que fa al tràfic d’influències, l’evasió fiscal o simplement, pel fet d’ocupar un càrrec que a vegades, l’ostenten per la gràcia de la “tradició” això és, sense haver-ne estat escollits. També és cert que cada vegada més, els personatges que viuen de la seva vida pública i sovint també de l’erari públic, els costa d’enretirar-se dels “seus” càrrecs i sous malgrat evidències i imputacions, fins al punt que ha de ser la condemna judicial inapel·lable el fet que aparta els corruptes de la vida política de les nostres latituds.  I tot així, sovint acaben finalment indultats.

Els mitjans de comunicació ens diuen que aquests personatges passen a l’ostracisme o sia, que queden fora de l’escena pública i, per tant, en una mena d’oblit, sovint interessat. És un terme que, tot i que no ha d’estar relacionat necessàriament amb actes il·legals, té una connotació clarament negativa i és que, si en busquem els orígens, cal situar-nos a l’antiga Grècia i concretament, a la polis d’Atenes, al segle V aC , ja que aquest procediment fou utilitzat entre els anys 506 i 417 aC.

La democràcia d’Atenes

Ostrakon_Thémistocle
Ostrakon de Temistocles conservat al museu d’Atenes. Foto: Wikipedia Commons

Atenes representa el primer sistema polític de la Història que es pot anomenar “democràcia”, tot i que difereix molt del que avui dia podríem identificar amb aquest concepte. Es basava en la selecció de 500 atenencs cada any per a fer de senadors, de manera que tot ciutadà, almenys un cop a la vida, hauria d’ostentar aquest càrrec.

El Consell presentava els assumptes a discutir, i les decisions eren preses pel poble mitjançant un sistema de votació posant pedres clares o fosques (segons el votant estava a favor o en contra de la proposta presentada) dins un recipient ceràmic. Es tractava, per tant, d’un sistema de democràcia directa, ja que hi participaven tots els ciutadans que ha estat denominat “democràcia radical”, donat el paper important que donava als ciutadans en aquest període.

El sistema d’ostracisme

Aquest procés donava l’oportunitat, un cop l’any, d’expulsar algun personatge que es considerés perillós per a la polis, sobretot per evitar que algú arribés a tenir massa poder a les seves mans. El procediment s’endegava amb una consulta per part de l’assemblea atenenca per si es volia realitzar o no alguna expulsió.

Si la votació de pedres blanques i negres donava un resultat afirmatiu, s’emplaçava als ciutadans a una nova votació al cap d’unes vuit setmanes en la qual, els ciutadans escrivien, sobre un tros de ceràmica, el nom de la persona que creien que havia de ser objecte d’ostracisme. Si algú era proposat per més de 6.000 persones, era expulsat de la ciutat per un període de deu anys, i havia de marxar en els deu dies següents a la votació. En aquest període, es respectarien els seus béns i els seus títols, que podria ostentar de nou a la tornada.

La denominació del procés pren el nom de l’Ostrakon, el tros de ceràmica sobre el que s’escrivia el nom del repudiat, concepte que també respon a “petxina” segurament, per la similitud morfològica entre aquests objectes.

Val a dir que es tracta d’una figura que, si bé fou utilitzada i afectà a conegudes personalitats, es prenia amb poca o cap base jurídica, doncs sovint n’hi havia prou amb una simple sospita per tal que un ciutadà fos votat i per tant, víctima d’ostracisme sense haver comès cap irregularitat, ja que l’afectat no podia recórrer la sentència. Així doncs, els poderosos eren jutjats per un sistema no judicial pel poble fins al punt que, sense que haguessin comès cap mena de delicte, podia expulsar-los.

La justícia abans i ara

Comparant-ho amb la situació actual i el sistema judicial que coneixem, vindríem a dir que ens trobem a les antípodes, ja que per una banda, malgrat evidències sovint prou clares, el poble no té opció d’intervenció si no és en una votació cada quatre anys que deixa mans lliures als legisladors per a fer i desfer i, encara que s’arribi a una condemna, el sistema que ens regeix actualment garanteix de facto el patrimoni dels corruptes, encara que hagi estat aconseguit il·legalment.

El procés d’ostracisme podia respondre o bé a una intenció real de  que el poble tingués el control sobre les elits, difícil de creure perquè foren precisament les elits qui instauraren aquest model, o bé es tractava d’un element de control basat en l’escarment públic a partir senzillament, de sospites (cosa que s’ha donat en temps actuals en diverses societats subjectes a sistemes no precisament democràtics)

Era un procediment molt poc garantista pel que fa a l’acusat, ja que seguia la idea de la prevalença el bé comú per sobre del particular, amb l’objectiu d’evitar de totes totes que l’establís una tirania a la ciutat com la que acabava de sofrir de part dels Pisístrates, de valoració diversa segons els historiadors però que queda clar que era de mal record pels qui agafaren el relleu del govern de la polis i donà lloc a l’anomenada “democràcia radical”.

El cas de Perícles

Mostra d’això en fou el mateix Pèricles, el gran orador i polític del segle V aC a Atenes, que fomentà la participació de la població en el govern de la polis, endegà un gran pla de restauració de la ciutat malmesa després de les guerres amb els perses i contemplava la construcció del Partenó i que tot i així, no s’escapà d’un intent l’ostracisme que no reeixí. Altres personatges destacats però, si que foren condemnats. Entre d’ells, podem destacar el nom de Temístocles, el comandant de la flota atenenca durant les guerres contra els perses a victòries tant importants com la de Salamina (480 aC), que fou expulsat d’Atenes el 471 aC.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...