El concepte intel·ligència militar obre tot un món, des de la CIA al Mossad, passant per James Bond, el superagent 86 o el membre del CSID descobert en deixar-se la nòmina on teòricament, no havia estat mai. La informació és poder i per tant, interceptar els missatges de l’enemic té una importància cabdal. A la Primera Guerra Mundial, la criptografia estava encara en un estadi inicial, però, tot i així, fou un factor decisiu per a la resolució final del conflicte.

Feia pocs anys que s’havia fet la primera emissió per ràdio, i aquest element fou ràpidament adoptat com a mitjà de comunicació pels exèrcits donada la seva gran importància estratègica, ja que no depenia de la instal·lació de cables per tal de fer arribar els missatges i ordres d’un indret a un altre. Conscients de la importància del control de les comunicacions per ràdio, l’exèrcit francès, en la seva retirada davant l’avenç alemany, va rebre instruccions de destruir tota la infraestructura de comunicacions (telègraf, etc.) per tal d’obligar els alemanys a utilitzar només la ràdio en les seves comunicacions, habilitant així la intervenció i desxiframent del les mateixes.

telegram
Telegrama enviat a l’embaixada Alemanya a Mèxic i que fou publicat a la premsa nord-americana.

L’exèrcit alemany feia ús de la ràdio sense massa cura, i una mostra és que a inicis de la guerra no tenia servei de criptografia. Fins el 1916 no es creà la Abhorchdienst, un nou servei encarregat d’interceptar les comunicacions aliades. Els aliats, i concretament l’exèrcit francès, en canvi, tenien des del començament equips eficaços que feia anys que treballaven la criptografia en l’entorn militar, de manera que protegien les seves comunicacions i, alhora, cosa que no els era massa complicada, intervenien les comunicacions alemanyes. Al nostre article “la batalla de ràdio taxi” hi queda clar que l’interceptar comunicacions per part de Le Bureau du Chiffre (servei francès de criptografia) va tenir una importància cabdal en la resolució dels fets que s’hi narren.

Pel que fa a la Gran Bretanya, una de les primeres accions dutes a terme en entrar en guerra havia estat la destrucció dels cables submarins que comunicaven de forma segura Alemanya i Amèrica, cosa que obligava a Alemanya a enviar les comunicacions per via de les seves ambaixades en tercers països neutrals. Això va portar a un fet important que marcà l’esdevenir de la guerra quan, l’any 1917, Alemanya envià una comunicació dirigida al govern mexicà. Aquell any, els alemanys ja enviaven els missatges xifrats i per assegurar-ne la recepció, enviaren un telegrama per duplicat via Suècia i per l’ambaixada alemanya a Mèxic.

“Els xifratges utilitzats a començaments de la guerra es basaven en la substitució de lletres del text original”.

El cas és que el xifratge d’ambdós missatges eren diferents, donat que Suècia i l’ambaixada a Mèxic no utilitzaven el mateix sistema. Els missatges foren òbviament intervinguts i desxifrats pels servei de desxiframent Britànic, l’anomenada Sala 40. Gràcies a aquesta acció, sortí a al llum que l’objectiu del missatge era aconseguir una aliança amb Mèxic, de manera que si els Estats Units no seguien amb el seu estatus de neutralitat, serien atacats per Mèxic. Aquesta maniobra es tornà contra Alemanya, ja que la comunicació fou publicada als diaris nord-americans, encetant un procés que acabà conduint a la declaració de guerra dels Estats Units contra Alemanya.

Els xifratges utilitzats a començaments de la guerra es basaven en la substitució de lletres del text original. El mètode que s’havia considerat “el codi indesxifrable” des de la seva aparició al segle XV era el “xifratge Vigenere” que es basava en una taula de lletres on calia cercar la lletra del missatge original a la part superior, la clau a la part de la dreta, i a la intersecció s’obtenia la lletra que donava lloc al missatge xifrat. Canviant la clau per a cada missatge, variaven les files de la taula on calia cercar el text xifrat.

“La Gran Guerra fou el primer cas en el que s’enfrontaren, a més dels exèrcits, també els serveis de criptografia”

Pel que fa al cas de l’ambaixada alemanya a Mèxic, s’havia xifrat mitjançant un llibre de codis, cosa que comportava, per una banda, que evidentment calia mantenir el llibre en el més absolut secret i d’altra banda, tot i que un llibre de codis contemplava moltes possibilitats de substitució per xifrar, que els usuaris del mateix acabessin utilitzant sempre un petit nombre de les opcions existents, ja que el llenguatge emprat era molt concret i molt similar en tots els missatges. Això augmentava les opcions de què, en cas que s’aconseguís desxifrar un missatge, aquest pogués servir de model per a desxifrar d’altres missatges posteriors.

Nigel de Grey i Wililam Montgomery, els agents de la Sala 40 que desxifraren el missatge alemany, ho aconseguiren gràcies a que en un dels dos enviaments s’utilitzà un codi que ja havia estat analitzat i en part, desxifrat. A això ajudà el fet que els aliats havien capturat anteriorment un llibre de codis alemany a partir del qual s’havia pogut desxifrar missatges que foren utilitzats com a model per a desxifrar el missatge enviat a l’ambaixada alemanya.

La Gran Guerra fou el primer cas en el que s’enfrontaren, a més dels exèrcits, també els serveis de criptografia i, tot i que els mètodes de xifratge variaren i avançaren ràpidament al llarg del conflicte, mai foren prou efectius per evitar la clara victòria dels desxifradors. Només el servei britànic desxifrà milers de missatges de la diplomàcia i l’armada alemanyes, mentre que el servei francès treballà sobretot en la intervenció dels missatges de l’exèrcit de terra alemany. Això canviaria amb poc temps, i l’entrada en acció de màquines electromagnètiques encetaran una nova era en la criptografia.


Recursos:

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...