La Història és una matèria tan gran que sovint els historiadors ens perdem en voler mostrar el perquè de moltes coses més que no pas d’explicar què és la Història mateixa. Aquesta idea és, d’entre altres, de Hobsbawm, i una bona mostra és aquesta mateixa pàgina, ja que hem arribat als 100 articles i no hem parlat de què és la Història. Intentarem fer-ne un resum: l’objectiu de la història és entendre el present; i el mètode és conèixer l’evolució que han tingut les coses fins l’actualitat, el que també segons Hobsbawm, ens permet de fer una bona anàlisi de regla de tres de com poden evolucionar les coses en un futur. En paraules de Miguel de Cervantes: “La història és èmula del temps, dipòsit de les accions, testimoni del passat, exemple i avís del present, advertència de l’esdevenidor“.

Per tant, la Història es basa en una premissa bàsica:  les coses en el passat han estat diferents, ergo, les coses en el futur seran diferents al temps que ens està tocant viure. Aquesta cosa tan, podríem dir, òbvia, xoca frontalment amb el poder (polític o econòmic) que el que vol és precisament tot el contrari: fixar normes i precisament, intentar que les coses no canviïn. A causa de l’anterior,  filòsofs o novel·listes s’han dedicat a intentar explicar què era la Història, i més recentment, també periodistes i fins i tot qualsevol tertulià tronat. Sembla que al contrari del que passa amb d’altres disciplines científiques, tothom s’hi atreveix a “interpretar” la Història, fins i tot els economistes, grans experts en encertar prediccions del passat. Per tot això, la idea més estesa popularment del què és la història seria encara la clàssica de Ranke del segle XIX: wie es eigentlich gewesen (el que realment va passar). Cadascú la seva, però, d'”interpretació del que va passar”.

Per fer un recorregut en frases, el primer pas és destriar les importants de les que no ho són tant. Tenim frases de personatges històrics que normalment fan referència a l’esdevenir, com Allende (“la història ens jutjarà”), Castro (“m’absoldrà”), o Hitler (“poder demà maleiran el meu nom”-doncs sí), personatges que no eren historiadors. Llavors tenim els clàssics, moralitzants, com Ciceró: “no saber el que ha succeït abans de nosaltres és com ser eternament nens”, o Tucídides: “la història és un incessant tornar a començar”, però que son de poca utilitat per a la disciplina històrica contemporània, perquè abans del segle XIX la història era pràcticament un gènere literari més. També van crear fraseologia els il·lustrats, embolicats en saber si el dolent és l’home o la societat, com Voltaire:  “la història dels grans esdeveniments de la humanitat és poc més que la història dels seus crims”.

Les que ens interessen són les que tenen a veure amb els debats sobre si: la Història és o pot ser objectiva? La Història és una ciència? Quina és la funció de la Història? I lligat a això, quina és la funció dels historiadors? Dins l’objectivitat s’ha de parlar dels fets, els fets que serveixen per construir la història (Carr): popularment es té una idea de què els historiadors només sabem de reis, dinasties i batalletes, però això no és així. Sigmund Freud deia que: “el primer humà que va insultar el seu enemic, en comptes de llançar-li una pedra, va inventar la civilització”.  Fets sovint intranscendents quan es produeixen per “normals” , son molt més importants amb el pas de la història que llistes de successions interminables de reis. Qui determina quins fets valen la pena tenir en compte i quins no? Doncs aquesta és la primera tasca de l’historiador.

Pel que fa a la funció de la història, és evident que és construeix en funció de les restes que han quedat del passat en el moment en que l’historiador treballa, per tant, segons Croce: “tota història és història contemporània”, en tant que està subjecta i limitada als coneixements del moment en que s’escriu. Això no vol dir que sigui menys objectiva, fa 30 anys no es coneixia l’ADN i això no feia de la biologia una alquímia medieval. També està limitada als interessos de l’historiador, evidentment, com a persona que també és del seu temps, però aquí entrem en el simple terreny de l’ús del mètode i de la sinceritat. Cal desconfiar d’aquells que intenten vendre la seva veritat “perquè no és ni d’un ni d’altres”, mentida, ningú viu en un núvol, cal confiar en aquells que diuen obertament com són, aportant així els elements de judici necessaris per al seu anàlisi.

Actualment les humanitats en general, no estan ben considerades a l’estat espanyol, es consideren un perill pel que hem explicat a l’inici. El paper de la història com a disciplina és ser portadora de valors, i això en un estat que ni ha condemnat la dictadura franquista, i que viu de la corrupció i el “pelotazo” sempre és dur. I si a sobre has de sortir de la gàbia per poder fer una mica d’història de Catalunya, el repte és important, cal tenir en compte que l’estat encara no deixa accedir als investigadors a bona part dels seus arxius, per exemple, o directament es nega a tornar botí de guerra als seus legítims propietaris.

A Catalunya estem patint el que Gramsci deia: “la indiferència és el pes mort de la història” (per exemple amb les interpretacions esbiaixades de la Transició), perquè també segons Gramsci: “la història és alhora llibertat i necessitat” i els catalans necessitem aquesta llibertat i la nostra història. A l’igual que els catalans necessitem un estat, per deixar de ser nacionalistes, i passar a ser simplement ciutadans, a l’igual com deia Montesquieu, quan ens arribarà el dia en ser: “feliç el poble que llegeix la seva història amb avorriment”. Els valors que transmet la història, no ens enganyem, també van en contra del model de societat imperant actualment a Europa: “sempre es repeteix la història: cada individu pensa només en ell mateix”, podria semblar que és una frases treta del bar Paco de la cantonada avui mateix, però resulta que és de Sòfocles (s.V aC). Per tant, la tasca dels historiadors és ingent, sense parlar del creixement personal que comporta.

Per finalitzar, també tenim els detractors de la història, als qui no els interessa el tema. Popularment, és diu “a mi no m’agrada” depenent del professor que et toqués a l’institut, però tots recordem aniversaris, efemèrides, sants, festes i els resultats de totes les competicions del nostre equip de futbol. Depèn sobre què es faci la història, doncs. L’escocès Thomas Carlyle va dir: “la història és una destil·lació de la xafarderia”, sense faltar els pessimistes de “la història la fan els vencedors” (mentida anònima molt repetida). Per acabar, una frase exemple de perfil de qui no entén què és la història, que seria de Henry Fort, el que s’ha convertit en gurú de l’emprenedoria  (hom pot trobar els seves frases a tots els manuals d’autoajuda) i que va dir sobre la Història: “La història és una ximpleria, és tradició i no volem tradició. Volem viure el present i la única història que té sentit és la que nosaltres ens fem”. Una frase plena de contradiccions, segons el que acabem de llegir que ja és història.  Fa pensar, oi?

Si voleu llegir més sobre el tema us recomanem el llibre de Carr, Què és la història, Ed. Universitat de València,  encara que podeu trobar el llibre en PDF a la xarxa en castellà.

Deixa aquí el teu comentari

Loading Facebook Comments ...